dimarts, 27 de maig de 2014

Charles Simic és la Pera

http://www.nuvol.com/noticies/charles-simic-es-la-pera/

Charles Simic és la Pera

/ 15.05.2014

La traductora Marta Pera és la guanyadora de la desena edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que Cafè Central organitza des de fa una dècada. El guardó, dotat amb 6.000 euros, ha estat concedit la traducció de ‘Mestre de disfresses’, del poeta americà d’origen serbi Charles Simic. Serà el primer poemari de l’autor traduït al català.
Charles Simic
El Cafè Central ha tingut la gentilesa d’oferir-nos en primícia el darrer poema del recull guardonat.
I vostè qui és, senyor?
Només sóc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.
El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en algun prat de l’alta muntanya
el llarg vespre d’estiu.
Traductora de llarga trajectòria, Pera ha traduït de l’anglès autors com Henry James, William Faulkner, John Le Carré, Virginia Woolf i John Irving, entre d’altres. També ha traduït de l’alemany Ernst Jünger i Robert Musil.
El Jordi Domènech té un palmarès envejable. L’han guanyat traductors com Joan Casas (‘Tard molt tard, de nit entrada’, de Iannis Ritsos), Isidor Marí (‘Vents’, de Saint John Perse), Gemma Gorga (‘Vint esmorzars cap a la mort’, de Dilip Chitre) i Gabriel de la S.T. Sampol (‘Escena de l’odi’, de José de Almada Negreiros).

La Història del Premi

Al mes d’octubre de 2003 va morir sobtadament el poeta, traductor i amic Jordi Domènech i Soteras. Havia nascut a Sabadell el 1941, i la seva vida va circular per tres eixos: la poesia, la traducció i el disseny industrial. En tots ells va desenvolupar una activitat lenta, callada, constant; destacada, malgrat la modèstia que el va distingir. La seva desaparició als 62 anys, sense preavís, va deixar un buit que alguns amics vam intentar omplir, primer amb la publicació de la seva Obra Poètica a Jardins de Samarcanda, i després amb la convocatòria, a partir del 2004, d’un premi de traducció de poesia que dugués el seu nom; d’aquesta manera, pensàvem, Domènech no cauria en l’oblit, tan habitual entre nosaltres, de qui abandona una estona l’escena i ja desapareix per sempre més.
El Premi va començar a rodar al 2005, amb una dotació de 1.250 euros (que es va ampliar a 6.000 euros a partir de 2010, quan Mobles 114 va deixar de patrocinar-lo i se’n va fer càrrec la Fundació Banc Sabadell), i la publicació del llibre guanyador a Jardins de Samarcanda.
Es va cercar un jurat de persones de prestigi i que, alhora, haguessin estat amigues de Domènech, i així van sorgir els noms que durant deu convocatòries han jutjat la qualitat dels treballs presentats: D. Sam Abrams, Nathalie Bittoun-Debruyne, Feliu Formosa, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura, Dolors Udina i Víctor Sunyol, que ha actuat de secretari.
En les deu convocatòries s’han presentat uns dos-cents treballs, dels quals han resultat guanyadors: 2005: Joan Casas, amb Tard, molt tard, de nit entrada, de Iannis Ritsos. 2006: (declarat desert). 2007: Josep Domènech Ponsatí, amb Rara mar, d’Armando Freitas Filho. 2008: Eusebi Ayensa, amb Esborranys i poemes inacabats, de Konstantinos P. Kavafis. 2009: Isidor Marí, amb Vents, de Saint-John Perse. 2010: Txema Martínez, amb Sonets, de William Shakespeare. 2011:  Antoni Xumet Rosselló, amb Gravitacions, d’António Ramos Rosa. 2012: Gemma Gorga, amb Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre. 2013: Gabriel de la S. T. Sampol, amb L’escena de l’odi, de José de Almada Negreiros: I, enguany, Marta Pera, amb Mestre de disfresses, de Charles Simic.
(Tots els llibres guanyadors són en el catàleg de la col·lecció Jardins de Samarcanda, de Cafè Central. Podeu consultar-ho al web de Cafè Central.
En cada acte de lliurament un traductor de reconegut prestigi ha dictat un parlament, escrit expressament per a l’ocasió, el text del qual s’ha editat després en format de plaquette dins la col·lecció «Els ulls de Tirèsies».  Els diversos ponents han estat Adan Kovacsics: Hofmannsthal y la tradición de la crisis del lenguaje. Joan Sellent: Amb sense ser poeta. Isabel Núñez: Els meandres de la traducció. Laura Borràs: Traduir paraules, traslladar significats, construir el món. Anna Casassas: El ritme de la prosa. Joan Fontcuberta: Traduir: l’ofici. Selma Ancira: Largo viaje del sentido al sonido. Juan de Sola: Crítica i traducció. I Francesc Parcerisas: Tres preguntes, dues anècdotes, un poema.
Enguany, a l’acte de lliurament del Premi, que tindrà lloc el dimarts 27 de maig, a les set del vespre, a Arts Santa Mònica, es lliurarà el Premi a Marta Pera, Francesc Parcerisas farà el parlament esmentat abans.  I finalment, es presentarà el llibre, editat en la col·lecció Balbec de Cafè Central,De traduir (poesia), que recull les totes aquestes ponències: mirades i consideracions diverses sobre la teoria i la pràctica de la traducció literària.

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

dilluns, 12 de maig de 2014

LA FI DE LA VAGABUNDERIA - DAS ENDE DES FLANIERENS

PETER HANDKE: 
POEMES DE "LA FI DE LA VAGABUNDERIA" 
(DAS ENDE DES FLANIERENS


DES DE FA TEMPS

Gràcies a tu
estic bé
sense tu,
des de fa temps.

EINE ZEITLANG

Danke dir
komme ich gut aus
Ohne dich,
Eine Zeit lang.


L’EDAT D’OR

El rei s’afarta com un lladre
i el lladre viu com un rei.

DAS GOLDENE ZEITALTER

Der König freute sich diebisch
und der dieb freute sich Königlich.


El poeta líric és a casa, ben còmde
el poeta èpic va més enllà del turons
l’èpic èpic es desviarà fins als vaixells.


Der Lyriker sitzt schön im Haus
der lyrische Epiker geht über die Hügel
der epische Epiker wird auf die Schiffe verschlagen


DIA EN UN JARDÍ D’ESTIU

A la tarda han caigut un parell de fulles
de les acàcies
i al vespre el llum es gronxava
al menjador buit.

TAGESLAUF IN EINEM SOMMERGARTEN

Am Nachmittag fielen ein Paar Blätter
von den Akazien
und amb Abend schwankte die Lampe
im leeren Esszimmer.


Penso, emocionat
tot i que no hi ha amor,

i et voldria escriure un poema.

Ich denke begeistert
doch ermangelnd der Liebe
un mochte ein Gedicht für dich schreiben.

divendres, 9 de maig de 2014

traductor vs. escriptor

No en som pocs, els traductors que també som o (volem ser) escriptors. Ai, que tranquils viuríem, sense aquesta dèria! Peter Handke parla de l'alleujament que sent el traductor que ha deixat de ser escriptor. Diu coses discutibles, o subjectives, i l’última frase, una mica dramàtica, no la subscric pas, ni de lluny!!!, tot i que no seria estrany que em passés, vist que, fins ara, moltes de les coses importants de la vida --el part de la filla, la mort de la mare, més d'un canvi de residència, l'inici de més d'una relació-- m’han enganxat asseguda a l’escriptori acabant una traducció urgent.

Peter Handke - photo by Renata Wenders
“Prou de coses meves! No creuar el llindar! Quedar-se al vestíbul! Per fi puc jugar amb els altres, en lloc de jugar tot sol com abans, perquè només jugant amb els altres puc acabar per guanyar el joc. Només traduint —un text segur— gaudeixo de la meva presència d’esperit i em sento intel·ligent. Perquè, a diferència d’abans, sé que qualsevol problema que hi trobi, pot solucionar-se. Segueixo turmentant-me, però ja no tolero el turment ni espero que es desfermi per tal que jo senti que tinc el dret d’escriure. El traductor té la certesa que el necessiten. I així em vaig desfer de la por: quant de temps fa que en afilar el llapis abans de començar la feina amb les mans tremoloses de sempre trencava una mina rere l’altra! I quan em desperto al matí, en lloc de retrocedir espantat davant l’exili, com abans, ara anhelo ser a casa traduint. Sent el que sóc, un traductor i prou, sense segones intencions, sóc enterament el que sóc; visc l’experiència diària de ser fidel, mentre que abans sovint em sentia un traïdor. El traduir em porta una profunda calma. Però ja veus, amic meu: les meravelles que visc són les mateixes, però ja no les visc en el meu paper de solitari. Segueix havent-n’hi prou amb una paraula justa, i el meu caminar arrossegat s’ha convertit, tot i els anys que tinc, en una carrera! Aquella urgència també persisteix, però ja no m’obliga a encaboriar-me, sinó que em permet ser superficial, i això em refà. Com més embelleixo la teva ferida, més amago la meva. Morir assegut a l’escriptori ho desitjo només des que sóc traductor.”

Tarda d’un escriptor, Peter Handke, traducció de Judith Vilar, La magrana/Edicions 62, 1991