dissabte, 27 de desembre de 2014

Aquest any no

Aquest any no. Ni felicitacions ni regals. T’ho dius cada any. Els llumets, els adorns, el pessebre, l’arbre i altres icones nadalenques ja fa anys que no floreixen als parterres dels teus interiors. L’hivern és olor de fred i de fum de llenya. Passaràs de puntetes pels àpats familiars i els sopars de Nadal imprescindibles. Seràs impermeable als bons desitjos, a les nadales, a la idea que estar sol per Nadal és més trist que un altre dia qualsevol. No visitaràs pessebres tradicionals (tan pròspers a la teva ciutat), tot i que n’hi ha d’admirables ─i encara més admirable: la il·lusió incorruptible dels que s’hi dediquen. No passejaràs entre les parades de tot tipus de complements i accessoris per al Nadal, inclosos els caganers de totes mides, professions, ètnies i estatus, i les corrúpies que dispensa el senyor de barba blanca i boina i que són, amb diferència, l’objecte més preuat del Nadal mataroní si ens guiem per la cua que provoquen cada any, sota la lluminària nadalenca freda com estalactites (eren més càlids aquells llums tristos en forma de campanetes i grèvol de colors, posats a ser kitsch). Però l’esperit escudellós del Nadal es filtra per totes les escletxes, per la ràdio, pel telèfon, regalima pel gmail, raja a doll pel feisbuc.
I no pots evitar desitjar a tothom que sigui feliç perquè tot d’un plegat  tothom vol sincerament que tothom sigui feliç.
Ja el tenim aquí, el Nadal, com una escena lacrimògena i postissa del tot previsible d’una pel·lícula de Hollywood en què no pots evitar el nus a la gola tot i veure-li el llautó i començar a plorar com si en realitat ploressis per aquella escena bleda i no per tota la pena que tenies encastada en un replec fosc de les cavernes del pit. Potser no és tan diferent del que era el carnaval en èpoques de forta repressió moral: calia un dia, almenys, per descordar-se la cotilla o afluixar-se el cinturó i abandonar-se en cos i ànima a tota mena d’excessos. Potser ara el Nadal és una vàlvula d’escapament que ens serveix per desfogar-nos de tant de sentiment contingut, de tants bons desitjos dissimulats, de tant d’amor estancat.
I potser acabaràs retrobant les tradicions de la tribu, aquest any també, l’alegria espurnejant als ulls dels petits i dels vells, brindant pels que ja no hi són com si hi fossin, conjurant la foscor dels dies curts amb l’escalfor del Nadal, la nostra festa de l’hivern amb torrons i tió i vers. I fum.

Però també pots reivindicar el teu hivern tranquil i solitari de postes de sol enceses i no deixar-te esquitxar gaire pels oripells i les efusions de felicitat i passar les festes teclejant les teves pàgines de cada dia, parlant fluixet, llegint embolicada amb una manta davant del foc. Com qui sent nevar.

divendres, 12 de desembre de 2014

La vellesa de la nostàlgia - Mark Strand

LA VELLESA DE LA NOSTÀLGIA


Aquelles hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa;  ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor perfumada d’una nit d’estiu.

dijous, 11 de desembre de 2014

ETERNITAT PROVISIONAL - MARK STRAND

    ETERNITAT PROVISIONAL


Un home i una dona jeien al llit. «Una altra vegada i prou», va dir l’home, «una altra vegada i prou». «Per què  sempre dius això?», va dir la dona. «Perquè no vull que s’acabi mai», va dir l’home. «Què és el que no vols que s’acabi?», va dir la dona. «Això», va dir l’home, «aquest no voler que s’acabi mai».        
                                                                            
- Mark Strand, Almost Invisible    

dilluns, 1 de desembre de 2014

Quan vaig fer cent anys - Mark Strand




Abans d'ahir el llegia. Aixoplugada en els seus versos malenconiosos, onírics, del món gris i moll de fora. L'aigua regalimava pels vidres i potser vaig sentir una ràfega d'aire fred.





QUAN VAIG FER CENT ANYS    


Volia fer una travessia immensa, viatjar dia i nit cap al món desconegut fins que  em desfés del meu vell jo i prengués possessió d’un jo nou, aquell que potser havia trobat a faltar en els meus viatges anteriors.  Però el primer pas era massa difícil. Estava ajagut al llit, incapaç de moure’m, rumiant, com ho fa la gent de la meva edat, la naturalesa de la malenconia ─com es filtra a l’esperit, com desencarna la voluntat, com desterra els sentits a la fredor de la penombra, com fins i tot les més bones intencions, i les més malicioses, es marceixen en la seva torre de defensa. Em vaig quedar mirant el sostre i tot d’un plegat vaig sentir una ràfega d’aire fred, i vaig desaparèixer.  



- Mark Strand, Almost invisible, traducció de Marta Pera Cucurell