dilluns, 18 de maig de 2015

diumenge, 17 de maig de 2015

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS
Marta Pera Cucurell


Charles Simic dirà els seus poemes aquest dilluns al Palau de la Música, en l’acte que clou la Setmana de la Poesia. La traducció del seu llibre Mestre de disfresses, publicat per Cafè Central, va rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia el 2014. La traductora ens parla dels seus versos.

Una coberta blanca amb un personatge borrós, una empremta digital en comptes de cara: Master of Disguises. Em podia resistir a tant de misteri? Coneixent una mica l’autor, no. L’havia llegit en anglès i en castellà perquè no hi havia res d’ell traduït al català i sabia que no em fallaria.

Efectivament, el món misteriós insinuat a la coberta es desplega al llarg dels 52 poemes que constitueixen el llibre, començant per la citació de Wallace Stevens que l’encapçala, que ve a dir que tot és tan irreal com ho pot ser la realitat i és tota una declaració d’intencions.
De la mà del mestre disfressat caminem per un terreny aparentment ordinari, però sovint ens trobem en l’esfera del que és extraordinari sense saber ben bé com hi hem arribat. Simic és un poeta difícil de categoritzar: el to sovint és surrealista, fins i tot metafísic en alguns casos, i al mateix temps ens ofereix retrats i escenes inexorablement realistes.
Ens trobem amb ambients perfectament quotidians com ara una botiga de segona mà, un saló de bronzejat, escenes de carrer, nits d’insomni, i alhora plana pertot arreu una atmosfera de misteri, insinuacions: una finestra il·luminada en un carreró fosc, un gat negre que travessa el carrer.... I de vegades imatges tan imprevisibles i xocants com un pardal amb crosses o una roda que volta sola pel món. Com diu el mateix poeta, la seva ment lluita per copsar el que és eternament inaprehensible, allò que sempre s’insinua, sigui el que sigui.
Els seus poemes estan habitats per gent normal i corrent com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts... i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs... Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.
Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

foto de Richard Drew
Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.
Després la família va anar a França, seguint el pare, amb intenció d’arribar als Estats Units. Van ser una adolescència i una joventut de persona «desplaçada», fugint del nazisme, del comunisme. Diu Simic que Hitler i Stalin van ser els seus agents de viatges. Les vivències d’aquesta època com a immigrant a tot arreu han influït tota la seva obra posterior.
Finalment, el 1954 va arribar as Estats Units i allò va ser el paradís per a ell. Ja n’estava enamorat, del país, per les pel·lícules i les revistes americanes que la seva mare comprava a París per practicar l’anglès: a les fotografies d’aquelles revistes els colors eren més vius que a França, el vermell i el taronja eren més intensos, a Amèrica tothom somreia, fins i tot els perruquers. El que li tallava els cabells a París, en canvi, sempre estava de mal humor. Tot i que continuava sent immigrant, i ho patia, s’hi va quedar. «Amèrica era terriblement lletja i bonica al mateix temps», diu al seu llibre de memòries A Fly in the Soup. Ha fet de professor de literatura i d’escriptura a la Universitat de New Hampshire durant trenta anys, i ara està retirat.
És una de les figures clau de la poesia nord-americana actual, i se li ha reconegut l’obra amb diversos premis, entre ells el Pulitzer (1990). Té més de trenta poemaris publicats, i uns quants llibres en prosa de memòries, articles i traduccions.

Parlant dels seus mestres, tot i que reconeix la influència dels poetes francesos del XIX, els nord-americans Wallace Stevens, Whitman, Dickinson, William Carlos Williams, la russa Marina Tsvetàieva i sobretot els sud-americans (Borges, Huidobro, Neruda...), diu que els seus millors mestres, tant en art com en literatura, van ser els carrers per on rondava de jove. I afirma que Rollins, Charlie Parker i Thelonius Monk van ser models artístics molt millors que la majoria de poetes, i que als clubs de jazz i a les galeries d’art hi havia molta més poesia que en les revistes especialitzades.


Tota la seva poesia està marcada per les vivències de la guerra, la pobresa, la fam i la seva condició de desplaçat: la gent que mor sota les bombes sempre és «la mateixa», gent normal i corrent, totalment aliena als motius de la guerra: a Belgrad, a Nova York, a Bagdad. La guerra només interessa a una classe política corrupta perquè els omple les arques de diners i, com diu al poema «El pardal», «Hi haurà una pila de feina / per als fabricants de bombes, / d’uniformes i de llits d’hospital / i, per descomptat, de taüts.» I el món és ple de víctimes d’unes estructures polítiques absurdes com el pare boig, sol a casa, que espera que torni el fill, mort a la guerra, del poema «Tornant a casa amb cotxe».
El món és fals, cruel i bell, i sobretot incomprensible, però se’ns presenta vestit d’estar per casa. Tot són insinuacions. Ningú no sap res.  «Només les fulles diuen la veritat.» En definitiva, com diu el poeta citant Wittgenstein, «El que és misteriós no és “com” sigui el món, sinó que sigui.»


Poemes en la pell i l’os: ni un mil·ligram de greix. Me l'imagino amb un cisell, tallant els versos, esberlant les corbes, fins que tot queda cantellut,  incisiu, clar. Arestes pures. Simic té una manera molt personal d’organitzar els versos, escapçant-los, i de jugar, especialment, amb l’estrofa, de manera que sovint els versos cauen els uns sobre els altres en cascada, amb ressons jazzístics, en un flux que es pot fer quasi hipnòtic.

Aquest dilluns podrem veure i escoltar Charles Simic al Palau, el poeta que parla de l’estranyesa de la persona en un entorn sovint hostil, per a qui el poema és «un acte de desesperació o, més aviat, una tirada de daus»: ironia, tendresa, frescor, sentit de l’humor i llum, una llum que pot fer mal, la llum de l’art contra la foscor d’un món incomprensible.