dimecres, 3 de juliol de 2019

Elogi dels traductors - Jordi Llavina a El Punt Avui

OPINIÓ
ESCRIPTOR - 3 juliol 2019 2.00 h
TRIBUNA
Elogi dels traductors
JORDI LLAVINA - ESCRIPTOR
En el seu dar­rer lli­bre, Incerta història de la veri­tat (:Rata_), Xuan Bello afirma que hi ha dues pro­fes­si­ons que admira per damunt de totes les altres: la de bom­ber i la de tra­duc­tor. Espe­rem que, davant un estiu que es pre­veu infla­ma­ble de tragèdies –molt més després de les ter­ri­bles notícies de fa una set­mana–, no hàgim d’admi­rar encara més, si això fos pos­si­ble, la tasca impres­cin­di­ble de tots aquells que, gràcies a la seva pro­fes­si­o­na­li­tat, mini­mit­zen el poder devas­ta­dor del foc. Aquí, però, em vol­dria fixar en el segon ofici des­ta­cat per l’asturià: el de tra­duc­tor.

El lli­gam entre lite­ra­tura i tra­ducció és con­na­tu­ral, com remarca Antoine Ber­man en el lli­bre L’épreuve de l’étran­ger, cen­trat en la cul­tura i la tra­ducció a l’Ale­ma­nya romàntica. Escriu el francès: “Hi ha una iro­nia fabu­losa en el fet que la novel·la espa­nyola més gran [el Qui­xot] sigui pre­sen­tada per l’autor com una tra­ducció de l’àrab.” He tin­gut ocasió de pen­sar en tot això perquè dar­re­ra­ment he lle­git dues tra­duc­ci­ons magis­trals: la de Mont­ser­rat Ros de la Ilíada homèrica (Ade­si­ara) i la de Joan Sellent Arús del David Cop­per­fi­eld, de Char­les Dickens (recu­pe­rada per Navona). La pri­mera, una obra clàssica, de referència per a la cul­tura i la civi­lit­zació occi­den­tals; la segona, una obra moderna, pedra basal de la novel·lística del XIX –molt relle­vant per al gran impuls que hi va rebre el gènere.

Comp­tem amb una escola cata­lana de tra­duc­tors i tra­duc­to­res que mereix tota mena d’elo­gis. Per ser un bon tra­duc­tor no cal, només, tenir un ampli conei­xe­ment de la llen­gua de par­tida. Cal, abans i tot que això, dis­po­sar d’un conei­xe­ment supe­rior de la llen­gua d’arri­bada, que molt sovint és la pròpia del qui signa la tra­ducció. Gosa­ria dir que aquest conei­xe­ment supe­rior implica escriure amb gràcia: un tra­duc­tor excel·lent és, pri­mer de tot, un bon escrip­tor. No és cap obvi­e­tat. Hi ha tra­duc­tors i escrip­tors de la nos­tra lite­ra­tura que mani­fes­ten una irre­di­mi­ble pobresa de recur­sos i deficiències de tota mena en l’ús que fan –que per­pe­tren– de l’idi­oma propi. Per això, quan podem gau­dir d’una tra­ducció fir­mada per algú veri­ta­ble­ment com­pe­tent (Joa­quim Mallafrè, Miquel Des­clot, Xavier Pàmies, Marta Pera Cucu­rell, Albert Nolla, Anna Casas­sas, Alba Dedeu, entre molts altres), la lec­tura esdevé un goig.

Les dues obres que he con­sig­nat són mun­ta­nyes molt difícils d’esca­lar. M’ima­gino que deuen haver com­por­tat molts tre­balls als res­pec­tius tra­duc­tors, i anys i anys de feina escar­ras­sada. Ros va ser, a banda tra­duc­tora, una edi­tora molt exi­gent, i una per­sona que, com recorda sovint Jordi Raventós, for­mava part de la gran tra­dició de cor­rec­tors del país. De Joan Sellent Arús no cal sinó entre­te­nir-se a con­si­de­rar la fei­nada que ha fet, i els resul­tats –pri­mo­ters– que se’n deri­ven. Ah, si la política del país anés tan bé com aquest ves­sant tan neces­sari de la cul­tura!

diumenge, 23 de juny de 2019

Un vespre de juny, llarg, clar, càlid

La quinta essència de la pols a Dòria. Un vespre de juny, llarg, clar, càlid, abans de la nit més curta. Gent maca, clara, càlida. Uns amfitrions excel·lents, el bon fer i la saviesa de l’Albert Calls, els meus poemes, que ja no són meus, en la vostra veu, volant cap al cel del pati acollidor... I a primera fila, encara que no el veiem, hi ha asseguda una persona que sempre hi és, a Dòria, i està content. Somriu. Li dediquem l’acte.
Gràcies, Albert Pera, Albert CallsNúria Dòria, Rafa Brujo, Joana Bel, Araceli Cucurell, Assumpta GrauperaSandra CabrespinaEnric DomingoJoan Carles González Pujalte, a les visites sorpresa, als amics discrets, als que vau venir de lluny, als que m'heu enviat fotos, als que hauríeu volgut venir i a tots els que hi éreu. La pols i la poesia ens ajunten.


















Presentació "La quinta essència de la pols" a Mataró, Dòria Llibres


dilluns, 3 de juny de 2019

Jordi Llavina ha llegit "La quinta essència de la pols" i diu, a Núvol (digital de cultura):

https://www.nuvol.com/critica/tencega-la-claror-del-plancton/

Jordi Llavina presenta aquest dimarts 4 de juny La quintaessència del la pols, el primer recull de Marta Pera Cucurell, que ha publicat Pagès Editors. Podeu llegir aquí les primeres impressions d’aquesta opera prima. La presentació tindrà lloc a les 19.30h a la llibreria La Impossible (C/Provença, 232, Barcelona





La quintaessència de la pols, de Marta Pera Cucurell és el primer llibre de poesia d’una traductora amb molta experiència i prestigi. I a fe que es nota: vull dir l’experiència i el prestigi de traductora —i, doncs, de lectora privilegiada—, que han servit per donar-nos un títol molt compacte, que no té cap dels defectes dels llibres primerencs.
Es nota, per començar, en la concepció i composició de l’obra, construïda a partir del símbol de la pols, que Francesc Parcerisas, encertadament, reputa com un referent de gran vigència en el barroc, però la vigoria del qual podem fer remuntar al llibre del Gènesi i a la cèlebre màxima que pronuncia el Senyor-Déu quan expulsa Adam del Paradís: “Ets pols, i a la pols tornaràs” (abans ja havia dictat sentència per a la malèvola serp, i també hi surt la pols com a condemna: “T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida”). Amb anterioritat a l’Escriptura, troians i aqueus es batien a ultrança, segons el relat homèric contingut a la Ilíada, i guerrers i herois d’un bàndol i de l’altre, en caure derrotats, i abans que la tenebra els entenebreixi del tot els ulls, coneixen els rigors de jeure damunt la pols, que acoloreixen amb la pròpia sang, fruit de les llançades rebudes. La pols, doncs, com a llit de mort.
La pols, tan vària, dels poemes de Marta Pera Cucurell té una exquisida varietat: des de la pols domèstica fins a aquella en què s’acaba reduint el cos humà, un cop ha consumat el traspàs. Hi ha, doncs, aquest símbol vertebral de la pols, que és pertot (“treure la pols, diem, i només la canviem de lloc”), que ja s’expressa en les paraules de Shakespeare —del Hamlet, poca broma!— que constitueixen una de les citacions de l’encapçalament, juntament amb tres citacions més (també en això es nota la bona mà de l’autora): de Pessoa, sota l’heterònim de Bernardo Soares, de Quevedo (d’uns dels seus versos més celebrats, i sovint de manera jocosa, per mor d’un gir contemporani de la paraula polvo que el gran poeta conceptista no podia preveure: “polvo enamorado”) i del rei Pere, el cronista. Tots aquests epígrafs fan referència a la pols, al destí ineluctable de l’ésser humà. La poeta també podria haver fet servir —i és que la pols és un potentíssim memento mori— aquell vers tan recordable de La terra eixorca, de T. S. Eliot, que, en la traducció de Joan Ferraté, diu: “et mostraré la por en un grapat de pols” (“I will show you fear in a handful of dust”).
La solidesa del llibre es nota, també, a parer meu, en el moviment que descriu: en l’alternança entre els poemes de versos diguem-ne canònics i la seva rèplica en prosa (que ben escrits, els uns i els altres!), i en el que podríem qualificar com l’actitud moral que acaba ressonant en la memòria del llegidor. Quant a això últim, Parcerisas, el prologuista, parla d’escepticisme. No sé si hi acabo de coincidir. Hi ha escepticisme, és cert, perquè hi ha saviesa. Aquest és un llibre substancialment savi. I perquè, com més experiència (i, doncs, saviesa) acumula una persona, sembla que més tendeixi a adoptar una actitud escèptica davant els fets de l’existència, la pròpia i la d’altri. La Marta, davant aquests fets, s’expressa amb paraules fondes, però sempre ben conegudes, no gens impostades. Ara bé, sense negar això que acabo de dir, potser més aviat matisant-ho perquè el llibre inclou, com la vida mateixa, la contradicció, a mi molts d’aquests poemes m’han transmès ben nítidament la imatge d’una dona que està canviant, que viu un procés radical de transformació. És a dir, després de llegir l’obra penso en una dona que no es deixa caure totalment pel pendent de l’escepticisme, que pren partit en el moviment perpetu, en el canvi (o, si més no, en la idea, en la voluntat de canvi). Fixeu-vos en el començament, esplèndid, de “Part”:
T’he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m’he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m’enredo, salvatge, com mala herba.
L’aranya tenaç, que fa i desfà trames. El bellíssim sonet fet amb alexandrins cesurats intitulat “El teu pes” tracta de la soledat: “al mirall és ben clar que sols jo soc aquí / o tu ets jo i no soc més que el teu vestuari”, amb aquest vers final, tan suggeridor, que canvia el punt de vista que solem donar per vàlid: nosaltres som la roba amb què es vesteix la soledat, i no pas a l’inrevés. Encara altres poesies, com és ara “Meditació”, “Zona de confort” o “Fugaç”, donen compte d’una voluntat explícita davant el que intuïm que és una pèrdua, una absència, baldament sigui la voluntat de no fer res, de no moure’s (seguint, doncs, la màxima ignasiana de no fer mudança en temps de tribulació). En l’últim dels que he citat, es parla del viatge sense fi:
No arribar mai enlloc,
ser només quietud
que es mou, el botó
de la roda.
I el poema en prosa “Vespre de diumenge en la inhòspita penombra fluorescent de l’estació del Clot” és, entre tots, el més definitiu i diàfan quant a això que enuncio, el més revelador de la idea de trànsit: “camps de blat i estacions solitàries cap a una ciutat tan llunyana que potser no existeix en un tren que arriba i passa i no s’atura a cap estació”. És per això que aquest desig, al meu entendre, no acaba de casar amb l’escepticisme que, en canvi, sí que sembla que manifestin altres poemes, poemes que palesen una clara distància respecte a la matèria tractada, com el d’aquella dona que pren un te verd en un espai acollidor, i que té un “vidre entre ombra i dintre”. A l’exterior, plou. I la protagonista del poema pot sentir —això sí: preservada, convenientment allunyada de l’ombra i sense mullar-se (ni mullar-s’hi)— la “felicitat de la pluja”. Per cert, en aquesta mateixa peça del tren que deia, amb paraules molt mesurades (sempre és així, la seva poesia: mesura contra tota amenaça d’excés), la Marta ens ha donat un resum magnífic del concepte de la durée en Bergson: “ser només quietud que es mou”. Abans que aquest poema que consigno, titulat “Matí d’hivern”, n’hi ha un altre, “Talls”, que té una aparença cummingsiana (per la dislocació gràfica i sintàctica), i que, en la seva concisió, em fa l’efecte que ens forneix una clau interpretativa molt valuosa per entendre el conflicte que amaga una història descrita parcialment a còpia d’imatges, símbols i metàfores:
ampolla tren
cada
tota jo frag
ments
de vi
dre amb vi
i tu
descalç
em trepitges
el teu dolor
a les meves arestes
La forma dels versos s’alia estretament amb el que diuen les paraules que els componen. I, encara, el poema es cuida de fer intel·ligible, també, el dolor de l’altre, que és un dolor mimètic al del jo: “el teu dolor / a les meves arestes”.
Aquell recurs que Eliot va descriure com a correlat objectiu, la Marta el fa servir amb molta destresa: el tren fantasma que no s’atura mai, que travessa la nit, incommovible, o l’insecte que s’ha vist sorprès quan algú ha alçat la pedra que l’aixoplugava. La queratina que titula una de les peces simbolitza tot allò que netegem o retallem del nostre cos, i que, ves per on, ens sobreviurà. M’ha fet pensar en el concepte, també tan líric, si se’m permet, d’egagròpila, que el diccionari defineix així: “Paquet petit arrodonit que conté les parts no digeribles de les preses, com ara la pell i els ossos, que és regurgitat per determinats ocells, com l’òliba i el gamarús”. Els voltors i altres rapinyaires també són indefallents productors del que defineix aquesta paraula de significant tan lleig i estrany.
Espero haver donat algunes raons objectives per fer venir ganes de llegir aquest llibre esplèndid de Marta Pera Cucurell, tan allunyat de la poesia sensacionalista. No, la seva és una poesia que confia del tot en el valor de la paraula. La paraula que té la virtut de convocar la memòria (els fantasmes diversos de la memòria) i de crear-nos la il·lusió de conjurar el dolor: perquè fins i tot en la caiguda, quan patim la contradicció entre la negror abissal de les aigües marines i el fil de deliri de la llum d’una estrella, ens pot encegar “la claror del plàncton”. Marta Pera Cucurell ho ha fet, tot això plegat, deixant fixat en el paper un artefacte bell, que aquest lector voldria que fos perdurable.
La quintaessència de la pols, de Marta Pera Cucurell. Pròleg de Francesc Parcerisas. LIV Premis “Recvll” de Blanes. Premi Benet Ribas de poesia, 2018. 98 pàgines. Lleida, 2019.

dimecres, 29 de maig de 2019

Saps que ho vols - Kristen Rupenian




"Arriba la mitjanit.
En Ted fa un petó amb llengua a la Rachel i li grapeja el cul. Quan ho fa, s’adona que és possible trobar plaer en una cosa que no t’importa gens ni mica. Troba que aquesta sensació ─trobar plaer i, alhora, sentir-se distanciat d’aquest paler─ és, en si mateixa, força plaent. Es pregunta si, miraculosament, s’ha fet budista, o si ha sofert un brot psicòtic.
Quan finalment retira la llengua de la boca de la Rachel, en Ted veu que l’Anna els està mirant. L’Anna sembla enfadada. La Rachel veu que l’Anna els mira i torna a besar en Ted, amb aire triomfal. En Ted, una vegada més, se sent com un tros d’herba pixada."


Kristen Roupenian, "Saps que ho vols"
L'Altra Editorial 
traducció de Marta Pera Cucurell


diumenge, 26 de maig de 2019

Hora de dinar




Mentre a les taules dels col·legis electorals van registrant els votants, a les taules del menjador de les residències geriàtriques les infermeres van repartint la medicació. A la taula de l’Albert, avui, a l'hora de dinar, ja no hi la Maria, de somriure de gioconda, collaret de perles de conjunt amb les arracades i una agulla de pit amb brillants cada dia, “perquè si no me les poso aquí, quan me les posaré?”, i tampoc hi ha la Lídia, que anava al club de lectura de la residència, on llegien i comentaven el llibre de contes de l’Albert. En Xavier, alt i robust, amb una forra de cabells blancs i una forra de dignitat, que va amb caminador, no vol pitet i beu molta aigua, avui tampoc no hi és. Fa un parell de dies que a la taula hi ha un parell de senyores noves, però l’Albert no hi ha pogut parlar perquè cada dia li costa més vocalitzar i no li surt la veu. Avui li faig d’intèrpret. Em demana que els pregunti el nom (que segur que retindrà més que jo) i d’on són. I “digue’ls-hi que soc germà d’en Joan Pera (això sempre li serveix de targeta de presentació)”, em diu a cau d'orella, i jo ho transmeto, i quan em diuen que el meu pare té molta memòria, que se sap el nom de totes les infermeres i de totes les auxiliars, jo els dic que és escriptor i poeta i que si li sortís la veu els recitaria “El poema de Nadal” de Sagarra sencer o qualsevol de Rubén Darío o d’Espriu o... “Ah, m’agrada molt, en Joan Pera! Ens fa molt de riure!”, diu la Carmen. “A mi m’agrada molt, la poesia”, diu la Roser. “Sí que ho portava amagat”. L’Albert fa un esforç titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”. Totes riem. Ell fa un mig somriure i descansa de l’esforç.