A primera vista

Amb les persones em passa com amb els pisos. Només de veure’l ja sé si allà hi puc ser feliç. És una qüestió de llum.

(Il·lusa –i miop--  com sóc, no veig les goteres fins que plou.)

Sant Jordi

Abans els cavallers s’enfrontaven al drac que es volia menjar la seva princesa. Ara els cavallers s’enfronten al virus que es vol menjar l’ordinador de la seva princesa.

Totes les cartes d'amor són

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També, al meu temps, vaig escriure cartes d’amor
com totes,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, al capdavall,
només els que no han escrit mai cartes d’amor
sí que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules).


- Alvaro Campos – Fernando Pessoa -

PREMIUM?

DENUNCIO aquí, per si serveix d’alguna cosa, el Club BLINKO. M’han estat enviant missatges al mòbil, que jo ni tan sols obria, i me’ls han cobrat!!! Jo no sé qui són ni què són aquests Blinko. No sabia ni que existien. A la companyia telefònica em diuen que deuen haver tret el meu número d’algun lloc d’internet on l’he donat. Jo no compro mai per internet ni dono mai el meu número. Em passo moltes hores sola a casa davant de l’ordinador, i quan compro m’agrada sortir de casa, relacionar-me amb persones humanes i tocar i olorar la mercaderia, siguin mitges, enciams o llibres. També em diuen que molta gent s’ha queixat d’aquesta estafa dels Blinko, i alhora em diuen que aquesta empresa s’anuncia a Tele 5 (jo no ho sabia perquè no miro mai aquest canal) amb tota impunitat. Com pot ser? Jo faig servir el mòbil per a un ús exclusivament personal i no entro mai a internet des del mòbil. L’empleat de la companyia de telefonia ha intentat donar-me de baixa d’aquests missatges (jo no sabria com posar-m’hi, per donar-me de baixa d’una cosa que ni tan sols sabia que existís), i m’ha assegurat que si m’envien missatges és que hi estic subscrita. He provat d’explicar-li que no puc estar subscrita a una cosa sense haver sol·licitat ni aprovat la subscripció ni firmat cap paper on digui que hi estic subscrita ni haver fet absolutament cap gestió per subscriure-m’hi. M’ha semblat que dubtava, molt amablement, de la meva paraula. Ha intentat unes quantes vegades impedir que em continuïn enviant aquests missatges, i finalment m’ha dit que Blinko “no accepta” la meva baixa. (Amic Kafka, què faig?!)

Es veu que el procediment adequat era donar-me de baixa dels SMS PREMIUM (jo tampoc sabia que això existís --la meva ignorància en aquests temes és gloriosa--, però trobo que, en tot cas, li escauria més el nom de SMS CASTIGUM). De tota manera, segueixo sense entendre com m’han pogut donar de baixa d’una cosa a la qual no m’havia donat d’alta. I si vull fer una reclamació directament a l’empresa Blinko, he de pagar per fer-la! (És un 902). Una vegada em va caure el mòbil a l’olla del caldo en plena ebullició. Devia ser un avís del cel, i no en vaig fer cas. M’estic plantejant seriosament fer un brou de mòbil i limitar-me a parlar pel fix, que és molt més amable (tot i els pesats de jazztel, i la companyia d’assegurances que em vol assegurar un cotxe que no tinc, i la dermoestètica que em vol fer una cara nova gratis, etc. etc. etc., per no parlar del preu que em cobren per l’ADSL perquè no m’atreveixo a canviar-me a una de les altres companyies que m’assetgen contínuament oferint-me un preu més baix, ja que sempre que he fet un canvi d’aquests ha sigut sortir del foc per caure a les brases).

Només em sabria greu haver de renunciar a la poètica dels sms dels amics. És tot un detall rebre un haikú quan fas cua a la companyia de telefonia mòbil amb una mala llet absolutament prosaica.

Vaig néixer perquè...

Vaig néixer perquè m'enyorava.

Història S'agrada

La història s’agrada.

S’agrada tant, que es repeteix.

(estirabot inspirat per un poena de Tomàs Àrias)

(òbviament, és per dir-lo i no per llegir-lo)

Any Nou

Un terratrèmol de set graus al Japó, aquesta matinada. L’Iran ha llançat un míssil a l’estret d’Ormuz. Avui les noves tarifes del transport públic entren en vigor. Amb la primera campanada ha nascut una nena filla d’una família equatoriana a Mollet del Vallès. Tot seguit han començat a respirar l’Ali a l’Hospital Josep Trueta, en Pol a Reus i en Mekhamedamin Gnouni a la Vall d’Aran. Avui fa deu anys que va néixer l'euro. La Filharmònica de Viena és a punt per començar el concert a la sala Daurada del Musikverein. A la terrassa el vent gira els fulls. El mar és de plata; l’esclat és tan enlluernador que no el puc mirar. Esmorzo al sol com si fos primavera. Avui és el primer dia de la Fi del Món. Avui també se t’enfila el desànim com heura a l’ombra. Avui també em creixen les respostes insuficients. El vent hi juga. Diuen que l’any és nou, precisament ara, que tot està en hores baixes, ara, al pic de l’hivern. No podríem fer com a Samoa, que es van saltar el dia d'abans d'ahir per raons comercials? Si a Samoa no va existir el 30 de desembre del 2011, nosaltres podríem declarar avui la primavera. O començar l’any d’aquí a un parell de mesos. A veure si, contra tots els pronòstics, s’han arreglat una mica les coses. Així i tot, avui, amb mans impacients, jugo a estripar el paper de regal que engabia l'any. Desfloro l’agenda vermella. Avui el mar és de plata, com el riu de paper d’embolicar xocolata del pessebre de quan érem petits.