dijous, 23 de febrer de 2017

dilluns, 20 de febrer de 2017

plorant a llàgrima viva





https://twitter.com/MartaPera/status/833637200533258240


dimarts, 31 de gener de 2017

La metamorfosi - Agus Izquierdo a El Biblionauta

http://elbiblionauta.com/ca/2017/01/27/la-metamorfosi-1915-franz-kafka/

LA METAMORFOSI (1915)  

Franz Kafka



Poques aportacions es poden afegir d’una obra tan universal com és La Metamorfosi de Franz Kafka. Un llibre que ha ascendit al cel de la història de la literatura per la seva frescor, tot gràcies al desplegament d’una maquinària descriptiva exemplar. Es tracta d’un d’aquells escrits intocables, pel seu context i el seu poder, amb el qual s’han d’activar totes les precaucions a l’hora de fer-li referència. El que no suposa en cap cas un pecat és rellegir-la i redescobrir-la. Sembra ens facilita l’oportunitat de tornar a viure aquest viatge surrealista, amb l’excel·lent traducció de Marta Pera Cucurell. Com passa amb París, ciutat a la qual li és atribuïda una propietat d’inevitable imantació, sempre es torna a La Metamorfosi.
Gregor Samsa és un comerciant, absolutament enamorat de la seva professió nòmada. Un dia, i així arrenca el relat, es lleva del llit amb uns símptomes del tot extravagants. A partir d’aquí, la història adopta una perspectiva que narra en tercera persona i amb exactitud, la transmutació de l’home a l’insecte. Li creixen potes, li apareixen antenes i els seus sentits i percepcions es veuran alterats. Tot això queda reflectit amb una dialèctica irònica, vibrant i, a priori, frívola i distant. Això últim no s’ha de tenir en compte, és difícil empatitzar amb un escarabat.
El protagonista s’enfrontarà a aquesta esgarrifosa realitat amb un temperament admirable i una racionalitat que, veritablement, provoca enveja. Tot i que, en un inici, Gregor creu que tot forma part d’una al·lucinació onírica, aviat admetrà estoicament la versemblança dels fets. Per contra, la seva família és la que no acceptarà l’arrogant transformació. Exceptuant la germana (malgrat que acabarà sucumbint a la màxima de l’establishment social), el pare, la mare i el seu cap es mostraran constantment enemistats amb el nou Gregor. S’ha de considerar que la història va ser escrita el 1915, i pretén ser un mirall metafòric que situava l’alta esfera social en un panorama amarg i pessimista. A més d’això, per descomptat, es tracta d’un conte màgic i preciós.
És prioritari aturar-se en tres personatges clau en el transcurs de l’obra. Primerament, en el pare, que agrupa tots els clixés i els estàndards del model de família imperant dins del context. Aquest, preocupat pels ingressos que abans aportava el fill, arriba a llogar una estança a tres individus. També cal destacar la figura del cap de feina, que ignora finalment la conversió metamòrfica i insta Gregor a tornar a la feina. Aquest últim personatge, i això se suma als mèrits del llibre, es pot traduir idòniament als nostres dies: qui no ha tingut mai un responsable així? Diferent és el rol de la mare, que representaria la incertesa i la covardia d’una societat apagada i taciturna: no sap mai com actuar, com reaccionar davant la metamorfosi del seu fill. Mentrestant, Gregor s’integra en la seva nova condició, notant a més com canvia el seu apetit i es modifiquen els seus gustos i sentits.
La germana, en canvi, és la primera i única que creu fermament en el restabliment del seu germà i que cal satisfer les seves necessitats bàsiques. A mesura que passen els dies, i estudiant els moviments de Gregor, arribarà a extreure, amb l’ajuda de la mare, tots els mobles de la cambra. Aquest fet acabarà desanimant i agreujant la debilitació del protagonista, que anirà conscienciant-se del distanciament amb la humanitat que abans posseïa: l’allunyament de la civilització és un dels motius pels quals Gregor s’anirà apagant. I, creieu-me, la mort del personatge de La Metamorfosi és una de les més tristes que s’han llegit mai.
I és que la psicologia juga un paper molt important a l’obra. Les relacions interpersonals destil·len tot un seguit de punts que, alhora, tracen un mapa fascinant de crítiques lascives sobre el món que rodejava Kafka. Tot recuperant la biografia de l’autor, la turmentosa enemistat amb l’autoritat del seu pare explicaria l’angoixa proferida, on es manifesta l’orgull familiar i els valors als quals estava lligada la societat acomodada de l’època. Una altra lectura portaria a pensar, és el recel que sentia Kafka davant una Praga classista, hostil i burocràtica. Llegint La Metamorfosi, s’entreveu també la incomoditat de l’escriptor txec, de la seva impassibilitat en tant que observador meditabund que absorbeix les falsedats i injustícies de la classe alta d’un continent aburgesat.
El format de La Metamorfosi és un xic inquietant. En primera instància, Kafka sembla combinar elements propis d’un conte infantil amb una escriptura més tradicional. Val a dir que un altre dels milers de mèrits que l’escriptor demostra amb aquesta obra és el tempo: un virtuós ritme narratiu amb el qual Kafka mou la batuta i adopta la figura del director d’orquestra, orientant així els diferents elements literaris i donant ordres a l’humor i la sàtira. Els apel·latius, els diàlegs i les reaccions adscrites als personatges construeixen un tel infestat de les característiques anímiques i els avatars dels actors i, en última instància, de la seva humanitat. Kafka pot presumir d’introduir realisme detallista en una situació flagrantment fictícia. Al lector només li resta treure’s el barret.
A més, la magnífica i impecable presentació de Sembra ens obsequia amb dos detalls. Així, per la cara. El primer, un pròleg emotiu i genuí d’un artista i escriptor igualment emotiu i genuí. L’ex-Antònia Font, Joan Miquel Oliver, marcat com tots els mortals per l’estela kafkiana, s’embarca en un preàmbul apassionant que convida al lector a banyar-se en La Metamorfosi: en la seva foscor radiant i en la seva ominosa il·luminació. Per acabar, l’edició ve ornamentada per les espectaculars i simpàtiques il·lustracions de la valenciana Aitana Carrasco. Ja veuen que més que una edició, això és una confluència de disciplines culturals, un amalgama artístic. Un tresor, tot plegat.

diumenge, 15 de gener de 2017

Xauxa




“Un dels somnis més vívids era [a l’època medieval] el de la terra de llet i mel coneguda com «terra de Cucanya» i, més endavant, «país de Xauxa». Per arribar-hi t’havies d’obrir camí menjant-te tres milles d’arròs amb llet. Però l’esforç pagava la pena, perquè quan arribaves a Cucanya et trobaves en una terra on els rius eren de vi, volaven oques rostides, els arbres donaven pastissos i del cel plovien coques i empanades. El pagès, l’artesà, el clergue... tots eren iguals i gandulejaven junts al sol. Al país de Cucanya, la Terra de l’Abundància, la gent no discutia mai. En canvi, feien festes, ballaven, bevien i jeien tots amb tots”,
...diu al llibre que estic traduint. Traduir és fer un viatge. I sempre em vénen ganes de visitar els llocs i les èpoques ─no només virtualment─ on passa la historia del llibre que tinc sota les tecles. I com que és una veritat universalment reconeguda que una traductora que tradueix literatura no té les coses fàcils, no estaria gens malament que amb cada contracte de traducció hi anés annex un bitllet amb destinació al lloc on transcorre l’acció del llibre ─estada inclosa─, perquè la traductora es pogués ambientar i pogués fer la traducció amb més precisió ─i més alegria. No fa gaire em va passar ─tot i que va ser la primera vegada en més de seixanta llibres─, i vaig anar a Berlín, on transcorria l’acció de la novel·la que estava traduint. Si hagués tingut aquesta sort més sovint, m’haurien pagat viatges a l’Anglaterra victoriana, a Yoknapatawpha, al castell dels senyors de Catene o von Ketten ─al llindar del Nord o del Sud segons com es miri─, a les costes de Cornualla, a un poble anglès sota el soroll dels avions que travessen el cel augurant la Segona Guerra Mundial, a Sulaco ─amb uns jardins de tarongers de bellesa exuberant─, a un recorregut iniciàtic per Algèria, a la terra de la pau que hi ha al confí del mar blau acompanyada de Connla dels cabells d’Or, per les carreteres i els deserts dels Estats Units buscant un llibre molt perillós, a l’enyorada Nova Zelanda, a un monestir budista tibetà del sud de França, a la riba d’un mar càlid amb penya-segats on fa milions d’anys va sorgir la soca humana primigènia i exclusivament femenina, a l’altre lloc ─on anem quan ens morim─, a la cort índia del Gran Mogol, a la Florència dels Mèdici, a l’Amèrica acabada de descobrir on el temps es dilata i s’encongeix d’una altra manera, als boscos de Bielorússia on s’amagaven els jueus, a l’illa caribenya d’Antigua i  a la indonèsia de Java, a Manderley, a l’any vint-i-cinc de la nova era o Any del Diluvi, a un poblet de pescadors de Croàcia, als Everglades de Florida, a l’elegant barri de Soho de Nova York, als espasmes blaus del Pacífic de les costes de Califòrnia, a un castell italià a la dècada dels setanta, a una sinistra nit a Virgínia de l’Oest durant la Gran Depressió, a l’estret de Malacca, als mars del Sud, a Nova Anglaterra una vegada i una altra, al Wyoming de les pioneres, al Londres del 2059 sotmès a un funest règim totalitari i al barri més marginal del Londres actual, a l’aparentment tediós countryside anglès, a un pis de tres habitacions contigües de Praga, a la guerra de Silèsia, a l’Andalusia d’Averrois, a Kars --un poblet de les muntanyes de Turquia a la frontera amb Armènia--, al fantàstic món dels jinn, a les guerres de Líbia que envien homes com si fossin paquets Mediterrani enllà cap a una imaginada terra promesa on no van amb la idea de menjar i jeure, sinó de treballar i, si hi arriben, potser moriran de fred o escanyats per la burocràcia, o d’abandó en una estació de metro del Berlín on vaig passejar no fa gaire, i ara, un diumenge a la nit en què treballo, després de masses hores, en la traducció d’un llibre amb termini urgent on l’autor advoca, amb molt bons arguments, per una setmana laboral de quinze hores i una renda bàsica universal ─on s’ha de firmar?!--, amb molt de gust passaria ─tot i que ai!, no m’agrada gens la llet─ una temporadeta a Xauxa. I tant de bo a més de menjar i beure i tot plegat, també facin massatges a l’esquena.


Encesa als braços del sol a Núvol - el digital de cultura



Tot va començar un dia d’agost del 1937, quan l’escriptora Elizabeth Smart va entrar en una llibreria de Londres —Better Books, a Charing Cros Road—, va agafar un llibre de poemes que duia el títol de Daedalus, de George Barker, i se’n va enamorar. A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar (Viena Edicions, traducció de Marta Pera Cucurell) és la crònica de la trobada entre l’autora i el poeta.

http://www.nuvol.com/opinio/encesa-als-bracos-del-sol/


dimarts, 27 de desembre de 2016

ENCESA ALS BRAÇOS DEL SOL o de peücs, fundes de tetera i coixins - Marta Pera

Tot va començar un dia d’agost del 1937, quan l’escriptora Elizabeth Smart va entrar en una llibreria de Londres ─Better Books, a Charing Cros Road─, va agafar un llibre de poemes que duia el títol de Daedalus, de George Barker, i se’n va enamorar. A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar és la crònica de la trobada entre l’autora i el poeta.

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, Elizabeth Smart
Viena Edicions, traducció de Marta Pera Cucurell




Hi ha llibres que fan patir la traductora. Voldries asseure’t a l’ordinador, llegir un paràgraf i, automàticament, o quasi, veure la forma que tindrà en la teva llengua. Escriure’l, rumiar-hi una mica, fer-hi un parell de canvis, revisar-lo, algun ajust, i acabar-lo de polir a la revisió final de tot el llibre. Però de vegades passa que quan veus el paràgraf només tens una vaga intuïció de com serà un cop traduït; són textos que, més que llegir-los, s’han desxifrar per entendre’ls, i documentar-te, i fer proves, i et dius: com m’ho faré? Com sonarà, això, en català? I si no me’n surto? A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar és d’aquests. És a dir, davant de l’ordinador em vaig asseure i vaig plorar. No perquè sigui un text amb una sintaxi complicada, que és el que sol entretenir el procés de traducció, sinó, sobretot, per... com ho diríem... El to? Perquè cada un dels paràgrafs és obscur i alhora d’una lluminositat enlluernadora, perquè la majoria són hiperbòlics o plens de metàfores, perquè no hi ha ni una sola frase en tot el llibre que no estigui condensada de bellesa,  de sentit i carregada de tensió poètica, i perquè és prosa saturada de poesia, com volia Virginia Woolf. ¿O potser és un poema en prosa de 134 pàgines? Llegint-lo, ens adonem que aquesta elevació formal és totalment adequada al tema, ja que l’autora ens fa la crònica d’un episodi d’alta tensió emocional. I, com passa sovint amb la poesia, es fa difícil seguir el fil narratiu del que l’autora, o la protagonista ─en aquest cas són la mateixa persona i ningú se n’amaga─, ens està dient amb aquestes frases i aquests paràgrafs plens de referències literàries i mitològiques, d’alt voltatge poètic i emotiu. La profusió de bellesa ens encega.
Per això, abans d’endinsar-nos en el llibre, si a més de deixar-nos emborratxar pels efluvis poètics volem seguir el fil, convé que estiguem una mica informats de la història autèntica que l’autora ens explica, destil·lada per l’art, la imaginació i l’orfebreria poètica. I és que el llibre està basat en un fet real, i els personatges tenen nom i cognoms.

Tot va començar un dia d’agost del 1937, quan l’escriptora Elizabeth Smart va entrar en una llibreria de Londres ─Better Books, a Charing Cros Road─, va agafar un llibre de poemes que duia el títol de Daedalus, de George Barker, i se’n va enamorar. I no es va enamorar només de la poesia, sinó, sobretot, de l’home que l’havia escrita. Un amor a primer vers. Només eren paraules en una pàgina, no havia vist mai aquell poeta, però va saber –així ho va escriure aquell mateix vespre al seu diari-- que era l’amor de la seva vida.
Al cap de tres anys es van conèixer en persona, després d’escriure’s moltes cartes. Ell era al Japó, fent classes a la Universitat, i Elizabeth li va pagar el viatge de tornada als Estats Units ─va pagar dos bitlles, de fet: el de George Barker i el de la seva dona. Aquest llibre és la crònica d’aquesta trobada, a Califòrnia.
Als dos primers paràgrafs ja trobem les pautes que definiran tota la història: la intensitat, la tensió, l’alt voltatge: desig, espera, expectació, gelosia, terror, aprensió, desastre.
L’autora ens desplega la història de tot el procés de la passió amorosa: el frenesí de l’espera de la persona estimada, l’emoció insuportable de la coneixença imminent, la tibantor irresistible del desig per la proximitat i el frec de l’home desitjat ─«cada una de les meves gotes de sang es posa alerta»─, les espurnes que salten contínuament mentre simulen indiferència, la contenció del desig a punt d’ebullició per respecte i compassió envers l’esposa ─l’amor d’Elizabeth és tan immens i global, que sofreix si George tracta malament la seva dona. Ens diu que l’esposa d’ell és innocent, pura, d’“una confiança que fa por”, i la descriu irònicament com «l’anyell de Déu». És ingènua i santa, és l’esposa model i davant d’aquesta rival perfecta, ella se sent desarmada: «renuncio a ell perquè ella estigui tranquil·la».
En aquest joc de desig i contenció, Elizabeth també passa ànsia per si a ell el pot molestar el frec d’ella mateixa, tan sensualment femení, tan inflamat, ja que sap que a ell també li agraden els homes --i arriba al punt de voler-se metamorfosar en noi. Sovint la veiem més viril a ella, que veu en ell un rostre de noia i altres trets femenins. Sigui com sigui, el deliri amorós va fent el seu camí fins que per fi es consuma l’amor ─fet anunciat en una bella el·lipsi de dues línies i mitja─, i després ve l’adoració creixent ─«¿puc veure la llum d’un misto mentre estic encesa als braços del sol?», en comunió amb l’exuberància de la natura. L’èxtasi de l’amor carnal, exaltat, ho inunda i ho trasbalsa tot.
«Però el soroll dels meus mars interns, l’enlluernament d’aquest cataclísmic naixement d’amor dintre meu, no em deixa sentir clarament què diu. Pronunciar una resposta és com despertar una dorment profunda que vol continuar adormida. Somric, però estic en èxtasi, no hi ha més realitat que l’amor.»
En aquest «estat de plenitud», l’amor és la unió amb tot. L’estat d’enamorament és panteista: «Ara sóc la mateixa melodia que els arbres, els colibrís, el cel, la fruita, les hortalisses en bancals. Sóc totes aquestes coses i cada una. Em puc metamorfosar a voluntat.»
La Natura ─«bellesa a escala desmesurada»─ se’ns presenta magnífica, imponent, impetuosa i, segons el moment, és benèfica o adversa: «Tot l’univers s’ha confabulat i dirigit per a aquest amor». Alhora, plana una sensació de fatalitat des del principi, que es va materialitzant: «cap miracle no podrà impedir les morts imminents». I qui és, aquest home de qui s’ha enamorat amb tanta vehemència? «Ell és la lluna sobre les marees, la rosada, la pluja, totes les llavors i tota la mel de l’amor.» «Ell també és totes les coses: la nit, els matins elàstics, les hortènsies i les ponsèties tan altes, els llimoners, les palmeres residencials, la fruita i la verdura  de l’hort, ufanosa, els ocells del pebrer, el sol a la bassa.»
Ai, l’amor i la bena als ulls. Potser exagera una mica, oi? Es pot ser tan encantador? Més i tot: «És bell com una al·legoria. És bell com la llegenda que la imaginació empeny, com ones, a la sorra.»
L’amor és una font desbordada, inexhaurible, i l’enamorada, desbordada i generosa, en té per a tothom i tothom se’n pot aprofitar: «Necessiteu alegria o amor? Sou fulles molles en un pati desert? ¿Us han abandonat o teniu fred o gana o sou paralítics o cecs? En tinc grapats i més grapats per a tots, en tinc a cabassos!
»Feu-ne peücs, fundes de tetera, coixins contra el fred, ja que la seva electricitat produeix escalfor perpètua, i ho pot impregnar tot, i construir amb un sol toc un món nou adorable.»
Però el futur està escrit, ningú se’n pot escapar, el desastre imminent es respira, fa la sensació que tenim a la mà una bomba de rellotgeria a punt d’explotar.

I després del clímax, naturalment, la bombolla es rebenta. És l’hora del sofriment, igualment intens, de l’allunyament, de la gelosia, de l’abandó.
Ella torna amb la seva família, sola, embarassada, on no se sent estimada. El seu martiri és més gran que el de Jesucrist: la crucifixió només va durar tres dies. El seu dolor és tan immens com abans ho era l'exaltació amorosa. Viu en l’infern de la incertesa «els dubtes em fan un Vesuvi a l’estómac», està malalta d’amor, desesperada, i només l’amor la podrà salvar. No té més remei que insensibilitzar-se, com a autodefensa davant d’un amor massa punyent, i cau en un purgatori sense memòria, una mena de coma on la bellesa no se sent. No creu en l’amor ni en «allò». S’autoflagel·la amb la mateixa energia amb què abans era feliç: abans tota la natura i tot el món eren amor; ara no entén com tot el món no plora desconsoladament. Comença a sentir-se feixuga per l’embaràs i s’enfoca en el fill que porta al ventre, entre la desesperació i els pensaments de suïcidi. «El riu sortit de mare del meu dolor desfermat». Ha començat la cursa contra el desastre. En cap moment ni un sol sentiment negatiu contra ell, ja que el veu com una altra víctima: «Ell està crucificat, moll de llàgrimes impotents, clavat amb una mà a l’Amor i l’altra a la Compassió.»

La protagonista, és a dir, l’autora, es despulla en una exquisida dansa de vels fins que arriba a la pell i se l’arrenca de viu en viu, sumptuosament, per mostrar-nos la carn viva de l’emoció, en les dues cares de l’amor: l’èxtasi pletòric i el dolor atroç. La invulnerabilitat de l’enamorada que conjura dintre seu totes les forces de la natura i l’univers, i el turment sense fons de la ferida oberta de l’amor no (prou) correspost.
En les cartes ella ja l’havia avisat: «Sóc del tipus obsessiu», li va escriure, «Tu de quin tipus ets? Si ets del tipus papallona no em perdonaràs mai la meva intensitat.»
Aquesta història d’amor tràgica corre paral·lela a la història tràgica de la humanitat: la guerra i la mort ─des de Pompeia fins a la Segona Guerra Mundial─ s’entrellacen amb la història dels amants. El llibre també està ple de referències literàries, i mitològiques, a més de les al·lusions i citacions de la Bíblia, de manera que el llibre adquireix una dimensió bíblica: al principi ell només era una paraula: «el Verb que fou al principi», i el mateix títol és una variació del Salm 137: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió.» En aquest deliri quasi religiós no hi pot faltar el temple de l’amor, que, per a dos escriptors, és la màquina d’escriure ─on teclegen junts.
La dimensió bíblica d’aquest amor sagrat arriba al paroxisme quan la policia deté la parella, conduint per Arizona, on el tracte sexual fora del matrimoni està prohibit. Han comès el crim de l’amor, que la gent vulgar no pot entendre: no hi creuen, i l’han de castigar. És memorable l’escena en què ella respon a l’interrogatori del policia amb frases del Càntic dels càntics. «Quina relació hi té, amb aquest home», pregunta el policia. «Ell que pastura el ramat entre els lliris», respon ella. Pregunta: «Hi va haver coit?» Resposta: «El seu fruit m'és dolç al paladar». Pregunta: «Tenien intenció de fornicar a Arizona?» Resposta: «El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, s’adorm entre els meus pits.»

La relació real, fora del llibre, real entre Smart i Barker va durar tota la vida i van tenir quatre fills, tot i que ell no va deixar mai la seva esposa. Elizabeth va tenir relacions amb altres homes i dones, com ell ─que va arribar a tenir quinze fills, de dones diferents─, però es veu que per a ella cap altra relació va assolir un cim tan alt. (Ell explicaria aquesta mateixa història, el 1950, en la novel·la The Dead Seagull.)
A Grand Central Station es va publicar l’any 1945 i va ser censurat i prohibit: la família d’Elizabeth Smart va fer els possibles perquè el llibre no es distribuís, i això el va convertir en un llibre de culte. Més endavant es va reeditar i traduir a moltes llengües.

Aquest llibre va de la passió d’una dona per un home, una passió grandiosa que només es pot expressar amb un llenguatge excels. És un llibre on té tanta importància el que se’ns diu ─no gaire fàcil d'endevinar si no s'està una mica al corrent─ com la manera com se’ns diu. És un llibre que es pot llegir sencer en veu alta assaborint-ne cada paraula i cada frase. És un llibre que es va escriure des del cor del deliri. És una borratxera de passió. És un llibre que es pot traduir ─i llegir─ en èxtasi o plorant.
L’emoció feta bellesa, sí, una història d’amor mítica, però a quin preu? Angela Carter va dir d’aquest llibre, a The Guardian, el 1966, «és com Madame Bovary tocada per un llamp». Es veu que després, en privat, Carter va confessar a una amiga que l’obra de Smart havia sigut una gran influència a l’hora de fundar l’editorial feminista Virago, sobretot amb «el desig que cap filla meva estigui mai en situació d’escriure A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, tot i que la prosa és exquisida. Voldria que una filla meva escrivís A Grand Central Station li vaig arrencar els collons, en tot cas.»