dissabte, 30 de novembre del 2019

Taula rodona amb els traductors dels Premis Nobel Olga Tokarczuk i Peter Handke

Dom 1 Dic 2019. 12:00
Taula rodona amb els traductors dels Premis Nobel Olga Tokarczuk i Peter Handke
Sant Jordi de Nadal del Club TR3SC
Antiga Fàbrica Estrella Damm (Rosselló, 515, Barcelona)

Agata Orzeszek, traductora al castellà de l'escriptora Olga Tokarczuk, Premi Nobel de Literatura 2018, participa a la taula rodona amb els traductors dels dos darrers Premis Nobel de Literatura, Olga Tokarczuk i Peter Handke.
Participen: Agata Orzeszek, Marta Pera, Anna Rubió, Xavier Farré i Jerry Slawomirski. Modera l'acte Bernat Puigtobella.


dimarts, 19 de novembre del 2019

Cançó de la plana al Racó del Llibre de Rubí

Aquest dimarts tornem a Holt!


Retrobarem els entranyables germans McPheron, la Victoria Roubideaux, en Guthrie i els seus fills Ike i Bobby, l'olor de pols i de fems, el vent tallant i el cel immens de les planes altes de Colorado.


A 2/4 de 8 a a la llibreria Racó del Llibre de Rubí.




#Cançódelaplana Edicions del Periscopi

dilluns, 28 d’octubre del 2019

ELS TRENS NO S'ESPEREN - EVA PIQUER


https://llegim.ara.cat/opinio/trens-no-esperen_0_2332566760.html

ELS TRENS NO S'ESPEREN 

EVA PIQUER

arallegim 26-10-2019



    TOTHOM SE N’HA D’ANAR DE CASA, MÉS TARD O MÉS D’HORA

    “Ja saps com són, els trens. No s’esperen”. Ho diu el pare a la Mary. La mare també insta la filla a afanyar-se cap a l’andana número tres. Quan la Mary s’atura i diu que no, que encara no es veu preparada per emprendre el viatge, els pares li donen l’empenta final. “Tothom ha de marxar de casa, algun dia. Tothom se n’ha d’anar, més tard o més d’hora”. I ja són tots tres dins del tren: els pares, per ajudar-la amb la maleta; ella, per anar-se’n qui sap on.
    Els passatgers dels vagons tenen alguna cosa estranya. La majoria no semblen preocupats per estar anant allà on van. Ho accepten amb resignació. Bé que han comprat ells el bitllet, i han escollit el tren, i la via. No se’n preocupen, de la destinació, fins que els arriba l’hora. Fins que arriben al novè regne.
    Mary Ventura i el Novè Regne és un relat inèdit de Sylvia Plath (1932-1963) que s’ha publicat ara per primer cop a tot el món. Un relat inèdit de Plath: poca broma. Un conte escrit el 1952, mesos abans del seu primer intent de suïcidi. Un conte al·legòric -ella el va descriure com “vagament simbòlic”- que aquella noia de vint anys va enviar a la revista Mademoiselle perquè el publiquessin, però l’hi van rebutjar. Al cap d’un parell d’anys l’autora va revisar la història, la va escurçar i li va donar un toc menys sinistre. I aquella obra original va quedar en un calaix, al costat de la nota de rebuig. No ha estat fins que l’ha trobada la crítica i acadèmica Judith Glazer-Raymo, fent recerca entre els arxius de Plath, que s’ha sabut que el conte existia. Ni tan sols els hereus de la poeta en tenien constància.

    UN VIATGE SENSE RETORN CAP AL REGNE DE LA VOLUNTAT CONGELADA

    Cap on avança el tren que ha agafat Mary Ventura? Se’ns diu que és una línia sense trajectes de tornada, com la vida mateixa. És un tren cap al no-res, similar al comboi imprevisible en què viatgem tots plegats? És un tren cap a l’edat adulta, cap a la maduresa? Un tren que s’endinsa en la ment humana, en la bogeria? Per què la dona del seu costat es refereix al novè regne com “el regne de la voluntat congelada”? Com és que només la Mary s’adona que cal fugir abans d’hora d’aquell viatge sense retorn? Intuïa llavors Sylvia Plath que al cap de poc miraria ella de fugir abans d’hora de la vida?
    El conte rescatat de l’oblit (publicat en català per Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell; i en castellà per Random House, amb traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino) ens parla de les imposicions familiars i de la llibertat individual. Quan la Mary al·lega que ella és allà per culpa dels seus pares, la dona li diu: “Però tu vas permetre que et compressin el bitllet. Vas permetre que et deixessin al tren, oi? Ho vas acceptar i no et vas rebel·lar”.

    MARY VENTURA ÉS UNA MENA D’AVANTSALA D’ESTHER GREENWOOD

    Com observa la poeta Míriam Cano a l’epíleg de l’edició catalana, és difícil deslligar la lectura d’aquest relat breu del que sabem avui sobre la vida de l’autora. “No puc evitar pensar que la Mary Ventura que s’escapa del regne congelat és, salvant totes les distàncies, una avantsala de l’Esther Greenwood”, escriu Cano. Tant la Mary com l’Esther viatgen cap a un lloc inhòspit. A Greenwood ja la coneixem: és la narradora i protagonista de La campana de vidre, la primera i única novel·la de Sylvia Plath. I avui tenim l’oportunitat de retrobar-la (convé tornar-hi de tant en tant), perquè Periscopi n’acaba de treure una nova edició, traduïda també per Marta Pera i amb un epíleg de Marta Pessarrodona. M’hi aboco com aquell qui corre per no perdre el tren: “Va ser un estiu xafogós, estrany, l’estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què hi feia, a Nova York”.


    dimecres, 16 d’octubre del 2019

    Poesia infinita a Utopia Markets

    Dissabte 19 d'octubre a un quart d'una 
    a Utopia Markets
    Josep Lluís Badal i Marta Pera 
    diran poemes seus i d'altres


    divendres, 11 d’octubre del 2019

    És possible traduir Handke?

    https://llegim.ara.cat/opinio/possible-traduir-Handke_0_2323567692.html



    És possible traduir Handke?
    Marta Pera Cucurell
    Les dues obres de Handke que he traduït al català, La gran caiguda i Poema a la durada, aparentment diferents perquè una és una novel·la i l’altra un poema, tenen molt més en comú del que a primera vista podria semblar. La gran caiguda és la narració d’una caminada que fa un home -un actor-, durant un dia, des de la perifèria fins al centre d’una ciutat. Poema a la durada és una reflexió filosòfica i anímica en forma de poema sobre “el temps de la consciència”, podríem dir. Ara bé, tot i la diferència de forma i d’argument, totes dues obres són un viatge cap al fons d’un mateix, i en tots dos llibres trobem la literatura de Handke en essència, dura i profunda, fragmentària i alhora àvida d’unitat. Detalls quotidians i filosofia, abstracció, introspecció, poesia. La soledat, la vida, la mort i, sobretot, la incertesa de les aparences. Handke s’ho qüestiona tot; fins i tot es qüestiona el llenguatge amb què s’ho qüestiona tot.
    Peter Handke és un autor molt creatiu, explorador i experimentador. Això sovint produeix una estranyesa en el text original, i a l’hora de traduir-lo sempre hi ha un risc. Es tracta d’aconseguir que el text traduït mantingui cert grau d’estranyesa, però que sigui comprensible -tan comprensible com l’original-. L’estil de Handke és concret i alhora abstracte, simple i també complex. S’hi veu un esforç constant per part de l’autor de buscar la precisió, sovint al servei d’expressar la incomunicació, la incertesa de tot. L’escriptor es planteja si és possible parlar d’alguna cosa, i la traductora es planteja si és possible traduir aquest intent de parlar d’alguna cosa. El lector ho dirà.
    Publicat al diari Ara, 10-10-1019
    fotografia de Danilo de Marco


    dilluns, 30 de setembre del 2019

    Entrevista a la traductora el Dia de la Traducció - Mataró Audiovisual

    Entrevista a la traductora al programa el Mirador de Mataró Audiovisual per Cristina Salad en ocasió del Dia de la Traducció 2019.

    Al minut 70.

    http://mataroaudiovisual.alacarta.cat/el-mirador/capitol/el_mirador_30092019



    Dia de la Traducció, Sant Jeroni

    Envoltat de la seva mica de desordre, Jeroni, que va traduir la Bíblia al llatí per primera vegada --la Vulgata--, fa una pausa de la feina per treure una punxa de la pota del lleó, amb la mateixa concentració amb què buscaria l’equivalència d’una frase feta. El lleó li estarà eternament agraït i ell l’adoptarà com qui té un gat, un animaló bon company dels traductors. Surt poc, ai, la feina no s’acaba mai!, però quan va a escampar la boira, fa patxoca, amb el lleó i el seu espectacular barret vermell.

        Sant Jeroni al seu estudi, Colantonio del Fiore, 1444

    divendres, 27 de setembre del 2019

    Pagant salvarem el planeta?



    “Qui més contamina, més paga”, diuen els d’esquerres. Els de dretes, ni això (són els amos de les empreses que contaminen). No ho entenc. No estem en una “emergència climàtica”? Pagant salvarem el planeta? On van a parar els diners de les multes dels que contaminen? Encara que una part servís per construir màquines descontaminadores (que també contaminarien i deixarien residus), això serveix d’alguna cosa? És que les bosses de plàstic que ara el client ha de pagar amb 2 cèntims embruten menys que les que abans regalaven? Si ja es fabrica una mena de plàstic biodegradable, perquè no s’ha prohibit la producció de plàstic? Per què no es va reduint l’emissió de contaminants, en tots els àmbits, de manera dràstica, ara que ja no tenim altre remei, i es van buscant noves maneres de fer les coses? #estimadaterra #emergènciaclimàtica #becreative


    Com menys embrutis, més pagues

    No entenc aquesta manera de fer veure que es resol el canvi climàtic amb mesures tan poc efectives i, fins i tot, contraproduents. O sigui que ara pagaran menys impostos els que generin molts residus i els portin a això que en diuen reciclar que els que miren de generar pocs residus per no perjudicar el planeta i no contribuir al canvi climàtic?!!!
    És a dir: com menys embrutis, més pagaràs? #canviclimàtic #estimadaterra #emergènciaclimàtica 

    divendres, 6 de setembre del 2019

    La quinta essència de la pols a La Nit de la Setmana

    Dissabte 7 de setembre a partir de les 21 h 
    seré a la parada de Pagès Editors (mòdul 9) 
    de La Setmana del Llibre.

    La Nit de la Setmana: la pols, en Clarinet, visites simpàtiques i vi del Penedès.








    dimecres, 3 de juliol del 2019

    Elogi dels traductors - Jordi Llavina a El Punt Avui

    OPINIÓ
    ESCRIPTOR - 3 juliol 2019 2.00 h
    TRIBUNA
    Elogi dels traductors
    JORDI LLAVINA - ESCRIPTOR
    En el seu dar­rer lli­bre, Incerta història de la veri­tat (:Rata_), Xuan Bello afirma que hi ha dues pro­fes­si­ons que admira per damunt de totes les altres: la de bom­ber i la de tra­duc­tor. Espe­rem que, davant un estiu que es pre­veu infla­ma­ble de tragèdies –molt més després de les ter­ri­bles notícies de fa una set­mana–, no hàgim d’admi­rar encara més, si això fos pos­si­ble, la tasca impres­cin­di­ble de tots aquells que, gràcies a la seva pro­fes­si­o­na­li­tat, mini­mit­zen el poder devas­ta­dor del foc. Aquí, però, em vol­dria fixar en el segon ofici des­ta­cat per l’asturià: el de tra­duc­tor.

    El lli­gam entre lite­ra­tura i tra­ducció és con­na­tu­ral, com remarca Antoine Ber­man en el lli­bre L’épreuve de l’étran­ger, cen­trat en la cul­tura i la tra­ducció a l’Ale­ma­nya romàntica. Escriu el francès: “Hi ha una iro­nia fabu­losa en el fet que la novel·la espa­nyola més gran [el Qui­xot] sigui pre­sen­tada per l’autor com una tra­ducció de l’àrab.” He tin­gut ocasió de pen­sar en tot això perquè dar­re­ra­ment he lle­git dues tra­duc­ci­ons magis­trals: la de Mont­ser­rat Ros de la Ilíada homèrica (Ade­si­ara) i la de Joan Sellent Arús del David Cop­per­fi­eld, de Char­les Dickens (recu­pe­rada per Navona). La pri­mera, una obra clàssica, de referència per a la cul­tura i la civi­lit­zació occi­den­tals; la segona, una obra moderna, pedra basal de la novel·lística del XIX –molt relle­vant per al gran impuls que hi va rebre el gènere.

    Comp­tem amb una escola cata­lana de tra­duc­tors i tra­duc­to­res que mereix tota mena d’elo­gis. Per ser un bon tra­duc­tor no cal, només, tenir un ampli conei­xe­ment de la llen­gua de par­tida. Cal, abans i tot que això, dis­po­sar d’un conei­xe­ment supe­rior de la llen­gua d’arri­bada, que molt sovint és la pròpia del qui signa la tra­ducció. Gosa­ria dir que aquest conei­xe­ment supe­rior implica escriure amb gràcia: un tra­duc­tor excel·lent és, pri­mer de tot, un bon escrip­tor. No és cap obvi­e­tat. Hi ha tra­duc­tors i escrip­tors de la nos­tra lite­ra­tura que mani­fes­ten una irre­di­mi­ble pobresa de recur­sos i deficiències de tota mena en l’ús que fan –que per­pe­tren– de l’idi­oma propi. Per això, quan podem gau­dir d’una tra­ducció fir­mada per algú veri­ta­ble­ment com­pe­tent (Joa­quim Mallafrè, Miquel Des­clot, Xavier Pàmies, Marta Pera Cucu­rell, Albert Nolla, Anna Casas­sas, Alba Dedeu, entre molts altres), la lec­tura esdevé un goig.

    Les dues obres que he con­sig­nat són mun­ta­nyes molt difícils d’esca­lar. M’ima­gino que deuen haver com­por­tat molts tre­balls als res­pec­tius tra­duc­tors, i anys i anys de feina escar­ras­sada. Ros va ser, a banda tra­duc­tora, una edi­tora molt exi­gent, i una per­sona que, com recorda sovint Jordi Raventós, for­mava part de la gran tra­dició de cor­rec­tors del país. De Joan Sellent Arús no cal sinó entre­te­nir-se a con­si­de­rar la fei­nada que ha fet, i els resul­tats –pri­mo­ters– que se’n deri­ven. Ah, si la política del país anés tan bé com aquest ves­sant tan neces­sari de la cul­tura!

    diumenge, 23 de juny del 2019

    Un vespre de juny, llarg, clar, càlid

    La quinta essència de la pols a Dòria. Un vespre de juny, llarg, clar, càlid, abans de la nit més curta. Gent maca, clara, càlida. Uns amfitrions excel·lents, el bon fer i la saviesa de l’Albert Calls, els meus poemes, que ja no són meus, en la vostra veu, volant cap al cel del pati acollidor... I a primera fila, encara que no el veiem, hi ha asseguda una persona que sempre hi és, a Dòria, i està content. Somriu. Li dediquem l’acte.
    Gràcies, Albert Pera, Albert CallsNúria Dòria, Rafa Brujo, Joana Bel, Araceli Cucurell, Assumpta GrauperaSandra CabrespinaEnric DomingoJoan Carles González Pujalte, a les visites sorpresa, als amics discrets, als que vau venir de lluny, als que m'heu enviat fotos, als que hauríeu volgut venir i a tots els que hi éreu. La pols i la poesia ens ajunten.


















    Presentació "La quinta essència de la pols" a Mataró, Dòria Llibres


    dilluns, 3 de juny del 2019

    Jordi Llavina ha llegit "La quinta essència de la pols" i diu, a Núvol (digital de cultura):

    https://www.nuvol.com/critica/tencega-la-claror-del-plancton/

    Jordi Llavina presenta aquest dimarts 4 de juny La quintaessència del la pols, el primer recull de Marta Pera Cucurell, que ha publicat Pagès Editors. Podeu llegir aquí les primeres impressions d’aquesta opera prima. La presentació tindrà lloc a les 19.30h a la llibreria La Impossible (C/Provença, 232, Barcelona





    La quintaessència de la pols, de Marta Pera Cucurell és el primer llibre de poesia d’una traductora amb molta experiència i prestigi. I a fe que es nota: vull dir l’experiència i el prestigi de traductora —i, doncs, de lectora privilegiada—, que han servit per donar-nos un títol molt compacte, que no té cap dels defectes dels llibres primerencs.
    Es nota, per començar, en la concepció i composició de l’obra, construïda a partir del símbol de la pols, que Francesc Parcerisas, encertadament, reputa com un referent de gran vigència en el barroc, però la vigoria del qual podem fer remuntar al llibre del Gènesi i a la cèlebre màxima que pronuncia el Senyor-Déu quan expulsa Adam del Paradís: “Ets pols, i a la pols tornaràs” (abans ja havia dictat sentència per a la malèvola serp, i també hi surt la pols com a condemna: “T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida”). Amb anterioritat a l’Escriptura, troians i aqueus es batien a ultrança, segons el relat homèric contingut a la Ilíada, i guerrers i herois d’un bàndol i de l’altre, en caure derrotats, i abans que la tenebra els entenebreixi del tot els ulls, coneixen els rigors de jeure damunt la pols, que acoloreixen amb la pròpia sang, fruit de les llançades rebudes. La pols, doncs, com a llit de mort.
    La pols, tan vària, dels poemes de Marta Pera Cucurell té una exquisida varietat: des de la pols domèstica fins a aquella en què s’acaba reduint el cos humà, un cop ha consumat el traspàs. Hi ha, doncs, aquest símbol vertebral de la pols, que és pertot (“treure la pols, diem, i només la canviem de lloc”), que ja s’expressa en les paraules de Shakespeare —del Hamlet, poca broma!— que constitueixen una de les citacions de l’encapçalament, juntament amb tres citacions més (també en això es nota la bona mà de l’autora): de Pessoa, sota l’heterònim de Bernardo Soares, de Quevedo (d’uns dels seus versos més celebrats, i sovint de manera jocosa, per mor d’un gir contemporani de la paraula polvo que el gran poeta conceptista no podia preveure: “polvo enamorado”) i del rei Pere, el cronista. Tots aquests epígrafs fan referència a la pols, al destí ineluctable de l’ésser humà. La poeta també podria haver fet servir —i és que la pols és un potentíssim memento mori— aquell vers tan recordable de La terra eixorca, de T. S. Eliot, que, en la traducció de Joan Ferraté, diu: “et mostraré la por en un grapat de pols” (“I will show you fear in a handful of dust”).
    La solidesa del llibre es nota, també, a parer meu, en el moviment que descriu: en l’alternança entre els poemes de versos diguem-ne canònics i la seva rèplica en prosa (que ben escrits, els uns i els altres!), i en el que podríem qualificar com l’actitud moral que acaba ressonant en la memòria del llegidor. Quant a això últim, Parcerisas, el prologuista, parla d’escepticisme. No sé si hi acabo de coincidir. Hi ha escepticisme, és cert, perquè hi ha saviesa. Aquest és un llibre substancialment savi. I perquè, com més experiència (i, doncs, saviesa) acumula una persona, sembla que més tendeixi a adoptar una actitud escèptica davant els fets de l’existència, la pròpia i la d’altri. La Marta, davant aquests fets, s’expressa amb paraules fondes, però sempre ben conegudes, no gens impostades. Ara bé, sense negar això que acabo de dir, potser més aviat matisant-ho perquè el llibre inclou, com la vida mateixa, la contradicció, a mi molts d’aquests poemes m’han transmès ben nítidament la imatge d’una dona que està canviant, que viu un procés radical de transformació. És a dir, després de llegir l’obra penso en una dona que no es deixa caure totalment pel pendent de l’escepticisme, que pren partit en el moviment perpetu, en el canvi (o, si més no, en la idea, en la voluntat de canvi). Fixeu-vos en el començament, esplèndid, de “Part”:
    T’he dit que avui mateix he trencat aigües:
    que m’he parit, com un pa, a mi mateixa.
    Aranya tenaç, faig i desfaig trames
    i m’enredo, salvatge, com mala herba.
    L’aranya tenaç, que fa i desfà trames. El bellíssim sonet fet amb alexandrins cesurats intitulat “El teu pes” tracta de la soledat: “al mirall és ben clar que sols jo soc aquí / o tu ets jo i no soc més que el teu vestuari”, amb aquest vers final, tan suggeridor, que canvia el punt de vista que solem donar per vàlid: nosaltres som la roba amb què es vesteix la soledat, i no pas a l’inrevés. Encara altres poesies, com és ara “Meditació”, “Zona de confort” o “Fugaç”, donen compte d’una voluntat explícita davant el que intuïm que és una pèrdua, una absència, baldament sigui la voluntat de no fer res, de no moure’s (seguint, doncs, la màxima ignasiana de no fer mudança en temps de tribulació). En l’últim dels que he citat, es parla del viatge sense fi:
    No arribar mai enlloc,
    ser només quietud
    que es mou, el botó
    de la roda.
    I el poema en prosa “Vespre de diumenge en la inhòspita penombra fluorescent de l’estació del Clot” és, entre tots, el més definitiu i diàfan quant a això que enuncio, el més revelador de la idea de trànsit: “camps de blat i estacions solitàries cap a una ciutat tan llunyana que potser no existeix en un tren que arriba i passa i no s’atura a cap estació”. És per això que aquest desig, al meu entendre, no acaba de casar amb l’escepticisme que, en canvi, sí que sembla que manifestin altres poemes, poemes que palesen una clara distància respecte a la matèria tractada, com el d’aquella dona que pren un te verd en un espai acollidor, i que té un “vidre entre ombra i dintre”. A l’exterior, plou. I la protagonista del poema pot sentir —això sí: preservada, convenientment allunyada de l’ombra i sense mullar-se (ni mullar-s’hi)— la “felicitat de la pluja”. Per cert, en aquesta mateixa peça del tren que deia, amb paraules molt mesurades (sempre és així, la seva poesia: mesura contra tota amenaça d’excés), la Marta ens ha donat un resum magnífic del concepte de la durée en Bergson: “ser només quietud que es mou”. Abans que aquest poema que consigno, titulat “Matí d’hivern”, n’hi ha un altre, “Talls”, que té una aparença cummingsiana (per la dislocació gràfica i sintàctica), i que, en la seva concisió, em fa l’efecte que ens forneix una clau interpretativa molt valuosa per entendre el conflicte que amaga una història descrita parcialment a còpia d’imatges, símbols i metàfores:
    ampolla tren
    cada
    tota jo frag
    ments
    de vi
    dre amb vi
    i tu
    descalç
    em trepitges
    el teu dolor
    a les meves arestes
    La forma dels versos s’alia estretament amb el que diuen les paraules que els componen. I, encara, el poema es cuida de fer intel·ligible, també, el dolor de l’altre, que és un dolor mimètic al del jo: “el teu dolor / a les meves arestes”.
    Aquell recurs que Eliot va descriure com a correlat objectiu, la Marta el fa servir amb molta destresa: el tren fantasma que no s’atura mai, que travessa la nit, incommovible, o l’insecte que s’ha vist sorprès quan algú ha alçat la pedra que l’aixoplugava. La queratina que titula una de les peces simbolitza tot allò que netegem o retallem del nostre cos, i que, ves per on, ens sobreviurà. M’ha fet pensar en el concepte, també tan líric, si se’m permet, d’egagròpila, que el diccionari defineix així: “Paquet petit arrodonit que conté les parts no digeribles de les preses, com ara la pell i els ossos, que és regurgitat per determinats ocells, com l’òliba i el gamarús”. Els voltors i altres rapinyaires també són indefallents productors del que defineix aquesta paraula de significant tan lleig i estrany.
    Espero haver donat algunes raons objectives per fer venir ganes de llegir aquest llibre esplèndid de Marta Pera Cucurell, tan allunyat de la poesia sensacionalista. No, la seva és una poesia que confia del tot en el valor de la paraula. La paraula que té la virtut de convocar la memòria (els fantasmes diversos de la memòria) i de crear-nos la il·lusió de conjurar el dolor: perquè fins i tot en la caiguda, quan patim la contradicció entre la negror abissal de les aigües marines i el fil de deliri de la llum d’una estrella, ens pot encegar “la claror del plàncton”. Marta Pera Cucurell ho ha fet, tot això plegat, deixant fixat en el paper un artefacte bell, que aquest lector voldria que fos perdurable.
    La quintaessència de la pols, de Marta Pera Cucurell. Pròleg de Francesc Parcerisas. LIV Premis “Recvll” de Blanes. Premi Benet Ribas de poesia, 2018. 98 pàgines. Lleida, 2019.