Saps que ho vols - Kristen Rupenian

"Arriba la mitjanit.
En Ted fa un petó amb llengua a la Rachel i li grapeja el cul. Quan ho fa, s’adona que és possible trobar plaer en una cosa que no t’importa gens ni mica. Troba que aquesta sensació ─trobar plaer i, alhora, sentir-se distanciat d’aquest paler─ és, en si mateixa, força plaent. Es pregunta si, miraculosament, s’ha fet budista, o si ha sofert un brot psicòtic.
Quan finalment retira la llengua de la boca de la Rachel, en Ted veu que l’Anna els està mirant. L’Anna sembla enfadada. La Rachel veu que l’Anna els mira i torna a besar en Ted, amb aire triomfal. En Ted, una vegada més, se sent com un tros d’herba pixada."


Kristen Roupenian, "Saps que ho vols"
L'Altra Editorial 
traducció de Marta Pera Cucurell

Hora de dinar

Mentre a les taules dels col·legis electorals van registrant els votants, a les taules del menjador de les residències geriàtriques les infermeres van repartint la medicació. A la taula de l’Albert, avui, a l'hora de dinar, ja no hi la Maria, de somriure de gioconda, collaret de perles de conjunt amb les arracades i una agulla de pit amb brillants cada dia, “perquè si no me les poso aquí, quan me les posaré?”, i tampoc hi ha la Lídia, que anava al club de lectura de la residència, on llegien i comentaven el llibre de contes de l’Albert. En Xavier, alt i robust, amb una forra de cabells blancs i una forra de dignitat, que va amb caminador, no vol pitet i beu molta aigua, avui tampoc no hi és. Fa un parell de dies que a la taula hi ha un parell de senyores noves, però l’Albert no hi ha pogut parlar perquè cada dia li costa més vocalitzar i no li surt la veu. Avui li faig d’intèrpret. Em demana que els pregunti el nom (que segur que retindrà més que jo) i d’on són. I “digue’ls-hi que soc germà d’en Joan Pera (això sempre li serveix de targeta de presentació)”, em diu a cau d'orella, i jo ho transmeto, i quan em diuen que el meu pare té molta memòria, que se sap el nom de totes les infermeres i de totes les auxiliars, jo els dic que és escriptor i poeta i que si li sortís la veu els recitaria “El poema de Nadal” de Sagarra sencer o qualsevol de Rubén Darío o d’Espriu o... “Ah, m’agrada molt, en Joan Pera! Ens fa molt de riure!”, diu la Carmen. “A mi m’agrada molt, la poesia”, diu la Roser. “Sí que ho portava amagat”. L’Albert fa un esforç titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”. Totes riem. Ell fa un mig somriure i descansa de l’esforç.

Presentació "La quinta essència de la pols" a Barcelona, La Impossible

La quinta essència de la pols 

a La Impossible dimarts 4 de juny

Quan no saps on vas, qualsevol camí t'hi porta - Víctor Obiols

https://llegim.ara.cat/poesia/no-vas-qualsevol-cami-porta_0_2227577246.html

Quan no saps on vas, qualsevol camí t'hi porta
Víctor Obiols
Ara Llegim, 4-05-2019

El títol del llibre ens remet a una pregunta fonamental del monòleg delHamlet de Shakespeare: què és, per a mi, aquesta quinta essència de la pols? Què és l’home? I és, probablement, la pregunta que s’ha fet la poesia (i totes les formes de coneixement) des que l’espècie fa carburar l’intel·lecte (encara no prou pel que veiem dia a dia en aquest món). I Marta Pera ha muntat el seu recull poemàtic sobre aquesta pregunta i sobre l’assumpció que hem de continuar ruminant aquesta qüestió: la pols que som i que serem.

Sí, cert, ja ho va dir la Bíblia, ja ho van repetir els barrocs, i els grans escriptors que encapçalen les citacions d’aquest llibre: Pessoa, Quevedo, Pere IV (el rei), Shakespeare... Tot s’ha dit, sí, però cal repetir-ho, perquè ningú se’n recorda. O ningú se’n recorda prou. I no és només això: els qui viuen de les lletres (i sovint per a les lletres i en les lletres), i Marta Pera n’és un exemple fefaent, traductora de prestigi, senten moltes vegades la necessitat de reformular-se aquestes veritats essencials. Aquest és un altre element d’interès del llibre. Pera experimenta l’esforç traductiu dia a dia, amb totes les servituds que representa traduir textos d’altri. I, d’alguna manera, ha necessitat que l’esforç es prolongués en un altre àmbit, el seu propi, el de les seves interrogacions i neguits. El jo poètic es crea sol quan l’escriptora/traductora comença a consignar pensaments i formulacions expressives felices i les formalitza en el poema. I estructura el recull sobre una “proposta pendular”, com diu exactament Francesc Parcerisas al pròleg: els poemes del jo poètic quotidià, l’observadora de la vida, l’anotadora de dèries, ànsies i ironies, i -tipogràficament marcades- les proses que alterna amb reflexions i divagacions filosòfiques sobre la pols. Parcerisas analitza a la perfecció allò que defineix la poesia de Pera: parla d’escepticisme racional i de capacitat de distanciament conceptual, que són, per dir-ho amb una paraula lletja, propietats “actitudinals” de la poeta, però sobretot sintetitza els tres elements d’aquesta poesia; l’extrema sensibilitat, la capacitat d’observació i descripció i la ironia desenfarfegada, col·loquial. I hi ha, a més, “versos llampec”, com aquest, d’un poema de ressons odissencs ( Sirenes ): “Lligada al pal, sense taps, esquivo els cants”, que em sembla lapidari. O bé troballes com aquesta: “Dormir per sempre / entre pàgina i pàgina / com un pètal”. O bé: “I tu, divina, mous pols divina”. Que la poesia continuï regirant pols!

Lectures poètiques al Dominical - Cafè Central - Charles Simic - Marta Pera

Diré Charles Simic i em diré. Entre molts altres poemes i poetes. Aniversari de Cafè Central.