dissabte, 27 de desembre de 2014

Aquest any no

Aquest any no. Ni felicitacions ni regals. T’ho dius cada any. Els llumets, els adorns, el pessebre, l’arbre i altres icones nadalenques ja fa anys que no floreixen als parterres dels teus interiors. L’hivern és olor de fred i de fum de llenya. Passaràs de puntetes pels àpats familiars i els sopars de Nadal imprescindibles. Seràs impermeable als bons desitjos, a les nadales, a la idea que estar sol per Nadal és més trist que un altre dia qualsevol. No visitaràs pessebres tradicionals (tan pròspers a la teva ciutat), tot i que n’hi ha d’admirables ─i encara més admirable: la il·lusió incorruptible dels que s’hi dediquen. No passejaràs entre les parades de tot tipus de complements i accessoris per al Nadal, inclosos els caganers de totes mides, professions, ètnies i estatus, i les corrúpies que dispensa el senyor de barba blanca i boina i que són, amb diferència, l’objecte més preuat del Nadal mataroní si ens guiem per la cua que provoquen cada any, sota la lluminària nadalenca freda com estalactites (eren més càlids aquells llums tristos en forma de campanetes i grèvol de colors, posats a ser kitsch). Però l’esperit escudellós del Nadal es filtra per totes les escletxes, per la ràdio, pel telèfon, regalima pel gmail, raja a doll pel feisbuc.
I no pots evitar desitjar a tothom que sigui feliç perquè tot d’un plegat  tothom vol sincerament que tothom sigui feliç.
Ja el tenim aquí, el Nadal, com una escena lacrimògena i postissa del tot previsible d’una pel·lícula de Hollywood en què no pots evitar el nus a la gola tot i veure-li el llautó i començar a plorar com si en realitat ploressis per aquella escena bleda i no per tota la pena que tenies encastada en un replec fosc de les cavernes del pit. Potser no és tan diferent del que era el carnaval en èpoques de forta repressió moral: calia un dia, almenys, per descordar-se la cotilla o afluixar-se el cinturó i abandonar-se en cos i ànima a tota mena d’excessos. Potser ara el Nadal és una vàlvula d’escapament que ens serveix per desfogar-nos de tant de sentiment contingut, de tants bons desitjos dissimulats, de tant d’amor estancat.
I potser acabaràs retrobant les tradicions de la tribu, aquest any també, l’alegria espurnejant als ulls dels petits i dels vells, brindant pels que ja no hi són com si hi fossin, conjurant la foscor dels dies curts amb l’escalfor del Nadal, la nostra festa de l’hivern amb torrons i tió i vers. I fum.

Però també pots reivindicar el teu hivern tranquil i solitari de postes de sol enceses i no deixar-te esquitxar gaire pels oripells i les efusions de felicitat i passar les festes teclejant les teves pàgines de cada dia, parlant fluixet, llegint embolicada amb una manta davant del foc. Com qui sent nevar.

divendres, 12 de desembre de 2014

La vellesa de la nostàlgia - Mark Strand

LA VELLESA DE LA NOSTÀLGIA


Aquelles hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa;  ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor perfumada d’una nit d’estiu.

dijous, 11 de desembre de 2014

ETERNITAT PROVISIONAL - MARK STRAND

    ETERNITAT PROVISIONAL


Un home i una dona jeien al llit. «Una altra vegada i prou», va dir l’home, «una altra vegada i prou». «Per què  sempre dius això?», va dir la dona. «Perquè no vull que s’acabi mai», va dir l’home. «Què és el que no vols que s’acabi?», va dir la dona. «Això», va dir l’home, «aquest no voler que s’acabi mai».        
                                                                            
- Mark Strand, Almost Invisible    

dilluns, 1 de desembre de 2014

Quan vaig fer cent anys - Mark Strand




Abans d'ahir el llegia. Aixoplugada en els seus versos malenconiosos, onírics, del món gris i moll de fora. L'aigua regalimava pels vidres i potser vaig sentir una ràfega d'aire fred.





QUAN VAIG FER CENT ANYS    


Volia fer una travessia immensa, viatjar dia i nit cap al món desconegut fins que  em desfés del meu vell jo i prengués possessió d’un jo nou, aquell que potser havia trobat a faltar en els meus viatges anteriors.  Però el primer pas era massa difícil. Estava ajagut al llit, incapaç de moure’m, rumiant, com ho fa la gent de la meva edat, la naturalesa de la malenconia ─com es filtra a l’esperit, com desencarna la voluntat, com desterra els sentits a la fredor de la penombra, com fins i tot les més bones intencions, i les més malicioses, es marceixen en la seva torre de defensa. Em vaig quedar mirant el sostre i tot d’un plegat vaig sentir una ràfega d’aire fred, i vaig desaparèixer.  



- Mark Strand, Almost invisible, traducció de Marta Pera Cucurell


dissabte, 13 de setembre de 2014

Pere Antoni Pons parla de The Leftovers de Tom Perrotta a l'AraLlegim

Tot el que sobra: el dramatisme melancòlic de Perrotta
PERE ANTONI PONS


Com més monstruós és un trauma, més excèntric i radical és el comportament dels que lluiten per superar-lo o per assumir-lo, i més bèstia és el dolor de qui s’hi ha rendit irreparablement. El trauma sofert pels personatges de The Leftovers, de Tom Perrotta, és de dimensions cataclísmiques. Milions de persones desapareixen de cop i volta de la faç de la Terra. Els supervivents tenen dues hipòtesis per explicar el fenomen i fins i tot ho anomenen de dues maneres: o bé va ser una desaparició sobtada (segons la versió laica del fet, en què els desapareguts són víctimes) o bé va ser el rapte profetitzat a la Bíblia, en què els desapareguts són “els escollits” i “els deixats enrere” són “les sobres” a què fa referència el títol.
Perrotta té l’encert de començar la novel·la tres anys després de l’esdeveniment, quan els personatges s’han sobreposat al xoc inicial i ara n’han de gestionar les seqüeles -emocionals, espirituals, morals- des d’una rutina nova o bé precàriament recuperada. Conscient del vast camp per córrer de què disposa gràcies a una premissa argumental tan plena de possibilitats, l’autor opta per cenyir el terreny d’acció narrativa i focalitzar l’interès en alguns habitants de la petita comunitat suburbial de Mapleton. Sobretot en la família Garvey, que no ha perdut ningú però ha quedat totalment trastocada. Tot i que el pare s’esforça per mantenir una certa normalitat, la filla es descontrola, el fill segueix el profeta Sant Wayne i la dona s’uneix a una secta significativament anomenada Residu Culpable.
Tot i que el marc és més propi de la ciència-ficció amb ressonàncies místiques, The Leftovers transita sempre dins les coordenades d’un realisme estrany però estricte. Tant els temes que explora com el ventall d’emocions i de dilemes íntims que expressa resulten, tot i l’aparent distància, poderosament familiars: la lluita entre memòria i oblit, la sortida fàcil però perillosa del fanatisme religiós, la idealització del que es va perdre i que potser no era tan excepcional com es recorda... Escrita en una prosa substanciosa, robusta i rica -molt ben transvasada al català per Marta Pera Cucurell-, The Leftovers tracta amb valentia uns assumptes tan singulars i seriosos com la deshumanització que provoca l’estupor i la manera com la tragèdia ens desfigura als ulls dels altres. D’un dramatisme melancòlic però vigoritzant.

dimarts, 27 de maig de 2014

Charles Simic és la Pera

http://www.nuvol.com/noticies/charles-simic-es-la-pera/

Charles Simic és la Pera

/ 15.05.2014

La traductora Marta Pera és la guanyadora de la desena edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que Cafè Central organitza des de fa una dècada. El guardó, dotat amb 6.000 euros, ha estat concedit la traducció de ‘Mestre de disfresses’, del poeta americà d’origen serbi Charles Simic. Serà el primer poemari de l’autor traduït al català.
Charles Simic
El Cafè Central ha tingut la gentilesa d’oferir-nos en primícia el darrer poema del recull guardonat.
I vostè qui és, senyor?
Només sóc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.
El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en algun prat de l’alta muntanya
el llarg vespre d’estiu.
Traductora de llarga trajectòria, Pera ha traduït de l’anglès autors com Henry James, William Faulkner, John Le Carré, Virginia Woolf i John Irving, entre d’altres. També ha traduït de l’alemany Ernst Jünger i Robert Musil.
El Jordi Domènech té un palmarès envejable. L’han guanyat traductors com Joan Casas (‘Tard molt tard, de nit entrada’, de Iannis Ritsos), Isidor Marí (‘Vents’, de Saint John Perse), Gemma Gorga (‘Vint esmorzars cap a la mort’, de Dilip Chitre) i Gabriel de la S.T. Sampol (‘Escena de l’odi’, de José de Almada Negreiros).

La Història del Premi

Al mes d’octubre de 2003 va morir sobtadament el poeta, traductor i amic Jordi Domènech i Soteras. Havia nascut a Sabadell el 1941, i la seva vida va circular per tres eixos: la poesia, la traducció i el disseny industrial. En tots ells va desenvolupar una activitat lenta, callada, constant; destacada, malgrat la modèstia que el va distingir. La seva desaparició als 62 anys, sense preavís, va deixar un buit que alguns amics vam intentar omplir, primer amb la publicació de la seva Obra Poètica a Jardins de Samarcanda, i després amb la convocatòria, a partir del 2004, d’un premi de traducció de poesia que dugués el seu nom; d’aquesta manera, pensàvem, Domènech no cauria en l’oblit, tan habitual entre nosaltres, de qui abandona una estona l’escena i ja desapareix per sempre més.
El Premi va començar a rodar al 2005, amb una dotació de 1.250 euros (que es va ampliar a 6.000 euros a partir de 2010, quan Mobles 114 va deixar de patrocinar-lo i se’n va fer càrrec la Fundació Banc Sabadell), i la publicació del llibre guanyador a Jardins de Samarcanda.
Es va cercar un jurat de persones de prestigi i que, alhora, haguessin estat amigues de Domènech, i així van sorgir els noms que durant deu convocatòries han jutjat la qualitat dels treballs presentats: D. Sam Abrams, Nathalie Bittoun-Debruyne, Feliu Formosa, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura, Dolors Udina i Víctor Sunyol, que ha actuat de secretari.
En les deu convocatòries s’han presentat uns dos-cents treballs, dels quals han resultat guanyadors: 2005: Joan Casas, amb Tard, molt tard, de nit entrada, de Iannis Ritsos. 2006: (declarat desert). 2007: Josep Domènech Ponsatí, amb Rara mar, d’Armando Freitas Filho. 2008: Eusebi Ayensa, amb Esborranys i poemes inacabats, de Konstantinos P. Kavafis. 2009: Isidor Marí, amb Vents, de Saint-John Perse. 2010: Txema Martínez, amb Sonets, de William Shakespeare. 2011:  Antoni Xumet Rosselló, amb Gravitacions, d’António Ramos Rosa. 2012: Gemma Gorga, amb Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre. 2013: Gabriel de la S. T. Sampol, amb L’escena de l’odi, de José de Almada Negreiros: I, enguany, Marta Pera, amb Mestre de disfresses, de Charles Simic.
(Tots els llibres guanyadors són en el catàleg de la col·lecció Jardins de Samarcanda, de Cafè Central. Podeu consultar-ho al web de Cafè Central.
En cada acte de lliurament un traductor de reconegut prestigi ha dictat un parlament, escrit expressament per a l’ocasió, el text del qual s’ha editat després en format de plaquette dins la col·lecció «Els ulls de Tirèsies».  Els diversos ponents han estat Adan Kovacsics: Hofmannsthal y la tradición de la crisis del lenguaje. Joan Sellent: Amb sense ser poeta. Isabel Núñez: Els meandres de la traducció. Laura Borràs: Traduir paraules, traslladar significats, construir el món. Anna Casassas: El ritme de la prosa. Joan Fontcuberta: Traduir: l’ofici. Selma Ancira: Largo viaje del sentido al sonido. Juan de Sola: Crítica i traducció. I Francesc Parcerisas: Tres preguntes, dues anècdotes, un poema.
Enguany, a l’acte de lliurament del Premi, que tindrà lloc el dimarts 27 de maig, a les set del vespre, a Arts Santa Mònica, es lliurarà el Premi a Marta Pera, Francesc Parcerisas farà el parlament esmentat abans.  I finalment, es presentarà el llibre, editat en la col·lecció Balbec de Cafè Central,De traduir (poesia), que recull les totes aquestes ponències: mirades i consideracions diverses sobre la teoria i la pràctica de la traducció literària.

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

dilluns, 12 de maig de 2014

LA FI DE LA VAGABUNDERIA - DAS ENDE DES FLANIERENS

PETER HANDKE: 
POEMES DE "LA FI DE LA VAGABUNDERIA" 
(DAS ENDE DES FLANIERENS


DES DE FA TEMPS

Gràcies a tu
estic bé
sense tu,
des de fa temps.

EINE ZEITLANG

Danke dir
komme ich gut aus
Ohne dich,
Eine Zeit lang.


L’EDAT D’OR

El rei s’afarta com un lladre
i el lladre viu com un rei.

DAS GOLDENE ZEITALTER

Der König freute sich diebisch
und der dieb freute sich Königlich.


El poeta líric és a casa, ben còmde
el poeta èpic va més enllà del turons
l’èpic èpic es desviarà fins als vaixells.


Der Lyriker sitzt schön im Haus
der lyrische Epiker geht über die Hügel
der epische Epiker wird auf die Schiffe verschlagen


DIA EN UN JARDÍ D’ESTIU

A la tarda han caigut un parell de fulles
de les acàcies
i al vespre el llum es gronxava
al menjador buit.

TAGESLAUF IN EINEM SOMMERGARTEN

Am Nachmittag fielen ein Paar Blätter
von den Akazien
und amb Abend schwankte die Lampe
im leeren Esszimmer.


Penso, emocionat
tot i que no hi ha amor,

i et voldria escriure un poema.

Ich denke begeistert
doch ermangelnd der Liebe
un mochte ein Gedicht für dich schreiben.

divendres, 9 de maig de 2014

traductor vs. escriptor

No en som pocs, els traductors que també som o (volem ser) escriptors. Ai, que tranquils viuríem, sense aquesta dèria! Peter Handke parla de l'alleujament que sent el traductor que ha deixat de ser escriptor. Diu coses discutibles, o subjectives, i l’última frase, una mica dramàtica, no la subscric pas, ni de lluny!!!, tot i que no seria estrany que em passés, vist que, fins ara, moltes de les coses importants de la vida --el part de la filla, la mort de la mare, més d'un canvi de residència, l'inici de més d'una relació-- m’han enganxat asseguda a l’escriptori acabant una traducció urgent.

Peter Handke - photo by Renata Wenders
“Prou de coses meves! No creuar el llindar! Quedar-se al vestíbul! Per fi puc jugar amb els altres, en lloc de jugar tot sol com abans, perquè només jugant amb els altres puc acabar per guanyar el joc. Només traduint —un text segur— gaudeixo de la meva presència d’esperit i em sento intel·ligent. Perquè, a diferència d’abans, sé que qualsevol problema que hi trobi, pot solucionar-se. Segueixo turmentant-me, però ja no tolero el turment ni espero que es desfermi per tal que jo senti que tinc el dret d’escriure. El traductor té la certesa que el necessiten. I així em vaig desfer de la por: quant de temps fa que en afilar el llapis abans de començar la feina amb les mans tremoloses de sempre trencava una mina rere l’altra! I quan em desperto al matí, en lloc de retrocedir espantat davant l’exili, com abans, ara anhelo ser a casa traduint. Sent el que sóc, un traductor i prou, sense segones intencions, sóc enterament el que sóc; visc l’experiència diària de ser fidel, mentre que abans sovint em sentia un traïdor. El traduir em porta una profunda calma. Però ja veus, amic meu: les meravelles que visc són les mateixes, però ja no les visc en el meu paper de solitari. Segueix havent-n’hi prou amb una paraula justa, i el meu caminar arrossegat s’ha convertit, tot i els anys que tinc, en una carrera! Aquella urgència també persisteix, però ja no m’obliga a encaboriar-me, sinó que em permet ser superficial, i això em refà. Com més embelleixo la teva ferida, més amago la meva. Morir assegut a l’escriptori ho desitjo només des que sóc traductor.”

Tarda d’un escriptor, Peter Handke, traducció de Judith Vilar, La magrana/Edicions 62, 1991


dimarts, 11 de febrer de 2014

PEDRA

Entrar en una pedra
seria el meu estil.
Que un altre sigui un colom
o faci carrisquejar unes dents de tigre.
Jo estic content de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:
ningú no en sap la resposta.
Però a dins s’hi deu estar fresc i tranquil
encara que una vaca la trepitgi amb tot el seu pes,
encara que un nen la tiri al riu;
la pedra s’enfonsa, lenta, impassible,
fins al fons del riu
i els peixos hi truquen
i escolten.

He vist saltar espurnes
quan es freguen dues pedres,
per tant, potser no és fosc, a dins;
potser una lluna hi brilla
en algun lloc, potser darrere d’una muntanya
—amb la llum justa per desxifrar
les escriptures estranyes, els mapes celestes

de les parets internes.

- Charles Simic

divendres, 7 de febrer de 2014

El penis del Papa

Penja al fons de la sotana, un batall
delicat al centre de la campana.
Es mou quan ell es mou, un peix espectral
en un halo d’algues de plata, el pèl
onejant en la foscor i la calor i de nit
mentre els ulls dormen, es dreça

en lloança de Déu.

- Sharon Olds, The Pope's Penis

dimecres, 5 de febrer de 2014


Panerola
 
Quan veig una panerola
no em poso violent com tu.
M’aturo com si hagués passat
un compliment afable.

Aquesta panerola m’és familiar.
Me la trobo de tant en tant,
a la cuina, a mitjanit,
i ara al coixí.

Veig que del cap
li surten un parell
dels meus cabells negres,
i qui sap què més.

Porta papers falsos
no em preguntis com ho sé.
Papers falsos, sí,
amb la meva empremta digital.

Charles Simic
Selected Poems (1963-2003)

divendres, 24 de gener de 2014

LES SORPRESES DE MARTIN AMIS I LA POESIA
LLUÍS A. BAULENAS -  AraLlegim 18/01/2014
FREIXURES BEN EMBOLICADES
Aquests dies torna a estar d'actualitat l'autor anglès Martin Amis. Acaba de publicarLionel Asbo. Estat d'Anglaterra (2012) amb una magnífica traducció de Marta Pera (gran ús de la paraula ceballot, per cert) per a l'editorial Empúries (en castellà, com és habitual, a Anagrama, amb traducció de Jesús Zulaika). El mínim que podem dir d'aquest lliurament són dues sensacions. D'una banda, és una novel·la descarada, descarnada, crítica i, sobretot, molt divertida, amb la creació d'un personatge central impagable que beu directament de les fonts de les bèsties humanes adolescents, grotesques i violentes, creades per Tom Sharpe i els inefables alumnes de Wilt, el seu heroi. De l'altra, Amis demostra un cop més la capacitat de sorprendre els seus lectors amb una novel·la que no té res a veure amb les altres. Ja ho havia fet abans amb propostes tan diferents com la sàtira present a Camps de Londres (1989), el relat policial psicològic de Tren de nit (1997 i l'autobiogràfica Experiència (2000), entre d'altres.
NOUS CANALS POÈTICS
Però posats a parlar d'Amis, cal recordar-ne la faceta de gran lector de poesia. Sovint no s'està de manifestar públicament que la poesia s'està morint per falta de lectors. O, dit d'una altra manera, que la poesia és més minoritària que mai. Val la pena reflexionar sobre aquesta manifestació, encara que ell es refereixi, lògicament, al Regne Unit. A casa nostra, d'una banda hi ha la realitat del món editorial: la publicació regular de poesia s'ha desplomat en caiguda lliure. Les editorials pràcticament no en publiquen i el que publiquen pràcticament no es ven. ¿Dóna aquest fet, indirectament, la raó a Amis? Sí i no. Perquè en el gènere poètic, com en altres activitats culturals, els hàbits dels consumidors estan canviant a tota velocitat. I, d'altra banda, a casa nostra, sense anar més lluny, aquesta crua realitat editorial topa amb la vitalitat més creixent que mai de la presència de la poesia al carrer, als espais públics.
No és cap novetat l'aparició en la quotidianitat cultural de casa nostra d'una certa normalitat a l'hora de tenir contacte amb la poesia en actuacions públiques, ja siguin de recitals com de muntatges teatrals que hi estan basats. I qui hi assisteix s'adona de l'existència d'una sèrie de gent, d'espectadors, més o menys fidels, més o menys nombrosos i fidels. Fins al punt que molts poetes gairebé "han professionalitzat" la seva presència pública. Què significa, tot plegat? Potser, senzillament, que els consumidors culturals amb sensibilitat poètica han canviat els hàbits. I que cada cop més prefereixen consumir poesia escoltant-la mentre es prenen una cervesa que no pas llegint-la. La poesia ho permet, la novel·la no. La narrativa curta, segons com, pot entrar-hi. Però la poesia és com la música i aquí no hi té rival. En resum, que en perfecta coherència amb el munt d'incoherències assumibles que ens planteja aquesta etapa del món del llibre (menys lectors que mai, més autors que mai, més editorials petites que mai), podríem concloure que la salut de la poesia no solament no és dolenta, sinó que sobreviu prou bé (l'únic que canvia és el vehicle per fer-se conèixer).