dimarts, 29 de desembre de 2015

Els versos de Handke no són carícies... - Sara Vilalta

"Els versos de Handke no són carícies, però deixen una petja idèntica."


Poema a la durada - Quadern de llibres - Sonograma magazine

http://sonograma.org/art/poema-a-la-durada/


La tasca de la traductora Marta Pera és més que reconeguda, i sens dubte ho és merescudament. Gràcies a ella i a la seva feina constant, hem pogut gaudir, en llengua catalana, de veus emblemàtiques que van des de Faulkner fins a Lessing, passant per Rushdie, Woolf, Mansfield, Nabokov, Conrad o Atwood, entre molts altres. De fet, l’any 2014 va aconseguir el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra Mestre de disfresses de Charles Simic, que poc després visitaria el Palau de la Música de Barcelona per participar en el Festival Internacional de Poesia. Ara Marta Pera i el seu talent tornen a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo, casa editorial que l’acull amb fervor, per proposar una altra traducció seva que segur esdevindrà essencial en molts aspectes: Poema a la durada de Peter Handke, un autor controvertit, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, responsable d’una vida turbulenta i d’unes obres que sacsegen, incansablement, l’esperit de qui les llegeix.
Té molt sentit, i és just que es digui, que Handke entri per la porta gran de Jardins de Samarcanda i que ell també tingui aquesta coberta blanca i rabiosa dins d’aquest espai de certesa que és un catàleg, ja que la seva capacitat de crear versos com cops de puny silents és quelcom que el connecta amb les poètiques del silenci, però també va més enllà. Handke s’enganxa, com un amorós poll furibund, amb aquelles poètiques que concentren, dins seu, una turbulència carnal i a vegades descontrolable, tal com passa amb Margarita Ballester, Anise Koltz, Philippe Jaccottet o Denise Desautels, entre d’altres. Ara aquestPoema a la durada té més sentit que mai, i sens dubte és una de les traduccions més celebrades d’enguany.
Handke va néixer a Griffen, Àustria, el 1942. I ja des de ben petit va haver d’enfrontar-se a una sèrie de situacions tràgiques que marcaren el seu dia a dia i el que acabaria sent una llarga trajectòria en múltiples camps creatius (teatre, poesia, novel·la, assaig o guions de cinema). Els seus oncles moriren de forma brutal a la Segona Guerra Mundial, la seva infantesa en un internat va ser una odissea sagnant i traumàtica, finalment la seva mare va suïcidar-se quan ell tenia vint-i-nou anys, esdeveniment definitiu que, juntament amb un viatge demencial als Estats Units, varen portar Handke a elaborar una sèrie de volums marcats per una escriptura violenta, lúcida, salvatge, íntima, inqüestionable, radical. Tots aquests són adjectius que podem afegir, al costat dels mots “misticisme definitiu”, per tal d’intentar arribar a la descripció d’aquest Poema a la durada, cabdal.
Ens trobem davant d’un únic poema extens que es conforma talment un eix, columna espinal que travessa tots i cadascun dels temes que obsessionen Handke, tant a nivell vital com escriptòric. Crec que ens trobem davant d’un poema necessari per entendre la totalitat de Handke, els conflictes als que s’ha enfrontat, els atacs que ha patit, els escarnis que ha provocat, tot en un còctel que el lliga amb les nafres d’un món en quarantena. Però no es tracta, en cap cas, d’una obra autodestructiva. Ans al contrari. El protagonista? Evidentment és la durada, però no la durada a la que estem acostumats.
Per a Handke la durada és molt més que un període de temps: es tracta d’un instant essencial, no patològic sinó més aviat subjectiu, íntim, transcendent i transcendental. Jo l’entenc com una espècie d’esclat d’il·luminació, de consciència profunda, marcada epifania, però d’una consciència que va més enllà del pensament típic o de l’èxtasi orgàsmic. Perquè tampoc no és això. No és una bomba però deixa rastre semblant. No és un cop de destral però et trasbalsa. I tampoc no es tracta d’un moment cerebral: no es pot perseguir ni cercar ni aconseguir, però sí que hem de lluitar per tal de poder donar valor a la durada. A la nostra durada. En aquest sentit, entenc Handke com una espècie de San Juan de la Cruz del segle XXI, un home que, més enllà d’una possibilitat de martiri, es lliura a una alta voluntat ètica, però sobretot estètica, una possibilitat de sublim decimonònic sense els estralls d’una grandiloqüència exasperant. Els versos de Handke no són carícies, però deixen una petja idèntica. Fa mal i, en la seva beutat, marca amb foc sense flames. És difícil de definir, sens dubte, però la lectura de Poema a la durada de Peter Handke és quelcom que tothom hauria de dur a terme per tal de fer-nos molt més adeptes a l’amor cap a la realitat poderosa.
També hi veig un treball ferm per aconseguir que la poesia no sigui la típica que celebra flors i violes, en efecte. Aquí hi ha un treball intens i ferm per tal d’emparar la poesia amb la Teoria Quàntica o amb la Teoria dels Cossos Suprems: com si l’instant fos niu d’eternitat, de globalitat, de totalitat i d’absolut. Tot esdevé possible en un mateix goig, i d’aquí el fet de poder viatjar a través del temps, de l’espai, de les diferents durades individuals, perquè cada ésser humà ha d’arribar a la seva pròpia durada, aquella que defineix i que redimeix, i això no es podia fer en un assaig, o a partir d’una novel·la, ni tan sols com a pel·lícula, sols es podia dir a través del poema, perquè la poesia encara pot esdevenir aquesta eina amb la que donar forma i nom al món, instrument de poder que encara serveix per arribar a la saviesa, el coneixement i la passió:
Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.
 (…)
 I finalment:
feliç aquell que té els seus llocs de durada;
encara que s’hagi desplaçat per sempre a l’estranger,
sense perspectives de tornar al seu entorn,
no és, ni serà mai, un exiliat de la seva terra.
A més, els llocs de la durada no brillen;
sovint no surten al mapa
o no hi tenen nom.
(…)
 L’empenta de la durada és
el que em faltava.
Qui no ha experimentat la durada
no ha viscut.
La durada no extasia,
em col·loca al meu lloc.
Fora de la llum del focus dels esdeveniments diaris
fujo decidit al cau incert de la durada.

La durada és
quan retrobo als ulls del nen
que ja no és nen
-qui sap si un vell, ja-
els ulls del nen.
 (…)

Psalm. Psalmòdia. Càntic. Música de l’ànima. Crit de l’esquelet… Handke configura un poema extraordinari que apel·la a l’emoció directa i ens empara amb el poder dels déus. Emocionant i tràgic, romàntic i avantguardista, la veu fiblada de Handke ens transporta de continent en continent, de país en país, de pulmó en pulmó per aconseguir penetrar els territoris de l’ignot. I Marta Pera sap traslladar això amb perícia, entusiasme i devoció. Sens dubte ens trobem davant d’una de les traduccions poètiques de l’any. I, de bell nou, a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central amb Eumo. Un immens i durable espectacle. Que duri.
Text: Sara Vilalta

dimarts, 1 de desembre de 2015

Peter Handke, el poeta del temps i de l'espai, Emili Sánchez-Rubio a Núvol

Perquè per a Handke, la durada no és un simple concepte temporal, no és un fragment reduït i acotat de temps, és més: s’experimenta, és sent, no és quelcom pensat i dut a l’objectivació, està dins nosaltres, en la nostra experiència del món. Per tant l’espai, el lloc físic per on ens movem, també forma part de la durada. Aleshores ens enfrontam a un concepte espai-temporal que, a més a més, ens implica, ja que la durada handkeniana és interior i subjectiva: vet aquí l’encert d’expressar tal concepte mitjançant un poema i no cap altra forma literària.


                                                          fotografia de Danilo de Marco

http://www.nuvol.com/opinio/peter-handke-el-poeta-del-temps-i-de-lespai/?fb_action_ids=10206933998621836&fb_action_types=og.likes

Presentació d'"El poema a la durada" de Peter Handke a la Laie


Les males eleccions de Xavier Serrahima sobre les bones intencions d'Amity Gaige


I, per més que ens digui el contrari —“hi ha coses que no es poden explicar, simplement no es pot, per més simpàtica o commovedora que sigui l’oient”—, en aquest punt, d’alta literatura, on es troben els sentiments i les emocions amb el llenguatge, el mestratge de l’autora és indiscutible.
Només per la seva lloable capacitat de posar-se en la pell del pare i la filla, i, sobretot, de fer-los parlar amb tanta autenticitat —les converses entre tots dos són impagables—, ja pagaria la pena llegir aquesta novel·la, traduïda per Marta Pera Cucurell



http://www.racodelaparaula.cat/2015/11/les-bones-intencions-amity-gaige/

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Ofici i passió

Conrad, una vegada més
Vicenç Pagès Jordà parla del llibre "Amb la corda al coll" al Punt Avui el 25/10/2015

És amb entusiasme, doncs, que he emprès l'aventura de llegir Amb la corda al coll, traduïda amb ofici i passió per Marta Pera Cucurell i publicada pel Cercle de Viena. Una vegada més, Conrad no m'ha decebut. 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/906718-conrad-una-vegada-mes.html

DES DEL JARDÍ

vicenç pagès jordà

Conrad, una vegada més

Joseph Conrad (1857-1924) va ser mariner i escriptor, però no es va limitar a evocar amb ofici incidents que va conèixer de primera mà, sinó que va escriure algunes de les millors novel·les del seu temps i d'algun altre. No només va excel·lir en la descripció minuciosa i en la narració de fets, sinó que a partir de les aventures d'uns mariners no sempre complexos va ser capaç d'internar-se amb elegància en meandres morals dignes de la novel·la psicològica, urbana i burgesa. Encara més: el tractament del temps i del punt de vista són aclaparadorament contemporanis.
TTenia el polonès com a llengua familiar, el rus com a llengua oficial i el francès com a llengua de cultura, però va decidir convertir-se en escriptor anglès
És amb entusiasme, doncs, que he emprès l'aventura de llegir Amb la corda al coll, traduïda amb ofici i passió per Marta Pera Cucurell i publicada pel Cercle de Viena. Una vegada més, Conrad no m'ha decebut. En aquest llibre és capaç de recrear la relació entre el capità Whalley i la seva filla sense que entrin en contacte en cap moment més que a través de cartes i de pensaments. La filla, sobrepassada pels problemes econòmics, demana ajuda al vell capità, que està a punt de jubilar-se. Whalley és un vidu senzill i honest, amb una convicció clara: ajudar la filla és més important que la mentida i la humiliació –que en el cas de Conrad ve a ser el mateix–.
L'alternança de punts de vista és un dels encerts del llibre. Accedim a les reflexions del capità sorrut, però també a l'estupidesa del propietari del vaixell i a la mesquinesa del segon de bord, en contrast amb les quals ressalta encara més la integritat silenciosa i capficada del capità o, per dir-ho com Conrad, “el bon humor que neix d'una certesa immensa i tolerant”.
Els punts de vista apareixen i desapareixen de sobte. Per exemple el del noi indonesi que acaba d'arribar d'un poblat de la selva i que ofereix una mirada breu que no deu ser gaire diferent de la dels natius davant el coronel Kurtz a El cor de les tenebres, també de Conrad: “El cor li devia bategar amb una barreja de por i de respecte intensos envers l'home blanc: aquells homes arbitraris i tossuts que perseguien inflexiblement els seus propòsits incomprensibles –persones que parlaven d'una manera estranya, que s'emocionaven amb sentiments absurds i actuaven per motius inescrutables.”
Conrad va néixer a Berdítxiv, aleshores una localitat polonesa dins l'imperi rus. Tenia el polonès com a llengua familiar, el rus com a llengua oficial i el francès com a llengua de cultura, però va decidir convertir-se en escriptor anglès, i certament n'hi ha ben pocs en aquesta llengua que el puguin llegir sense sentir-se petits.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Matisos


"La riquesa de matisos es percep en la complexa gradació lumínica que trobem a la segona frase del llibre, ben trobada en català: “Els raigs de sol queien violentament sobre el mar en calma —s’esmicolaven sobre una superfície diamantina i es convertien en pols espurnejant, en un vapor de llum enlluernadora que encegava els ulls i fatigava el cervell amb una brillantor bellugadissa”".

I com van fer patir la traductora, aquests matisos!
"Crepuscle mariner", la ressenya de Xavier Dilla a El País d'"Amb la corda al coll" de Joseph Conrad, Viena Edicions, la podeu llegir sencera aquí:

http://cat.elpais.com/cat/2015/10/02/cultura/1443785811_700009.html

Joseph Conrad ambienta la seva obra en una embarcació tronada, símbol d'una societat classista en miniatura. Imatge de Carles Ribas.

Un floc de negror vellutada

"Els fanals del porxo projectaven tres grans quadrats de llum entre els pilars sobre l’herba. Un ratpenat va esbategar davant de la seva cara com un floc de negror vellutada. Al llarg de la tanca de gessamí l’aire nocturn era dens per la caiguda de la rosada perfumada; a les vores del camí hi havia parterres de flors; els arbustos podats s’alçaven en gleves rodones i fosques aquí i allà davant de la casa; el fullatge espès de les plantes enfiladisses filtrava la resplendor de la llum de dins amb un fulgor suau al llarg de la façana; i totes les coses, les de lluny i les de prop, estaven quietes, completament immòbils, amarades d’una gran dolçor." 



Parlem de Conrad un vespre d'estiu al carrer, davant de la llibreria Índex, tot i que potser no són el lloc ni el moment més adequats per parlar d'un autor que de lleuger no en té res. La nit de Vilassar de Mar, a prop de la plaça de l'Era, no és ben bé com la del jardí d'en Van Wyk a la riba del Batu Beru; no hi fa aquella xafogor tropical ni és solitària; la nit de Vilassar està molt animada de gent que menja truita de patates i coca i beu cervesa bo i caminant pel carrer, perquè és la nit del comerç (res a veure amb el comerç del Sofala a l'estret de Malacca!), però fem una bona tertúlia conradiana, rematada amb una banda de música del poble i una copa de cava, i la nostra nit també està amarada de dolçor.




dimarts, 6 d’octubre de 2015

"Mestre de disfresses" de Charles Simic a Lletraferits




Trist com un vaixell dins d’una ampolla

Trist com una capsa de mistos en una casa
on han deixat de fumar.
Trist com el sabó d’una actriu glamurosa
quan surt de la dutxa.
Trist com la píndola de l’amor
a la butxaca d’un mort.
Feliç com un ratolí en un balancí.
Feliç com una dentadura...
No, un moment! Alguna cosa falla!
Trist com un escarabat de maig el juny.
Trist com un campió de menjar frankfurts

sopant en un restaurant de peix.



Parlant amb Toni Clapés del Mestre de disfresses

i dient Charles Simic a Llinars del Vallès




divendres, 4 de setembre de 2015

SIMIC-BLANDIANA-MOLL A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ


Aquest vespre, a les 8.15, dins la Setmana del Llibre en Català, a la Plaça de l'Escriptura:
SIMIC-BLANDIANA-MOLL. Tres poètiques
SÒNIA MOLL llegirà poemes de I DÉU EN ALGUN LLOC (#73 de Jardins de Samarcanda)
MARTA PERA llegirà poemes de MESTRE DE DISFRESSES, de Charles Simic (#74 de Jardins de Samarcanda)
CORINA OPROAE llegirà poemes de PATRIA MEVA A4, d'Ana Blandiana (en premsa, traducció guanyadora del XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia).
Us hi esperem!

dijous, 20 d’agost de 2015

LA PUÇA

A una puça li encanta
veure els amants despullar-se
i saltar al llit
i fer l’amor i enllestir
ràpid, per tenir-los
tots sencers per a ella,
adormits un en braços de l’altre,
i que deixin de roncar
només per rascar-se.

Charles Simic, The Lunatic

dimarts, 4 d’agost de 2015

El camí d'un 'outsider' cap a l'edat adulta

Sembra Llibres publica 'Els avantatges de ser un marginat', novel·la d'Stephen Chbosky sobre fugir de les convencions com una manera més interessant de viure l'adolescència

https://www.youtube.com/watch?v=QgzFGTv8H_4

http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20150803/54434312291/els-avantatges-de-ser-un-marginat-sembra-llibres.html

"I jo m’estava assegut amb una ampolla de xampany al costat del reproductor de CD, i canviava la música segons l’estat d’ànim general que percebia. Vaig estar de sort perquè en Craig en té una col·lecció excel·lent. Quan els veia una mica cansats, posava alguna cosa alegre. Quan semblava que tenien ganes de xerrar, posava alguna cosa suau. Era una manera genial d’estar sol en una festa i sentir que en formava part."
"Els avantatges de ser un marginat", Stepehn Chbosky, Sembra Llibres
traducció de Marta Pera Cucurell

divendres, 17 de juliol de 2015

La traducció d'"Amb la corda al coll", Joseph Conrad: Enric Iborra en parla a La serp blanca

Enric Iborra parla de la novel·la de Jospeh conrad "Amb la corda al coll" al blog La serp blanca.
I com ho agraïm, els traductors, quan el ressenyador o crític té en compte que l'autor no va escriure l'obra en la nostra llengua i, a més de dir el nom de la persona que l'ha reescrita, en aquest cas en català, fa l'esforç d'analitzar-ne una mica la traducció i valorar-la.

La traducció que ha fet Marta Pera d’aquesta narració de Conrad és excel·lent. No ho dic únicament per la fluïdesa amb què es llegeix. He cotejat diversos fragments de la versió catalana amb l’original anglès i en tots els casos resulta ajustada, precisa i àgil, amb un model de llengua literària molt pròxim al català actual. El mèrit encara és més gran si recordem que Conrad és un dels màxims estilistes de la literatura anglesa.

Enric Iborra

http://laserpblanca.blogspot.com.es/2015/07/amb-la-corda-al-coll.html




dimarts, 7 de juliol de 2015

Una fi del temps - Pere Calonge parla de "La gran caiguda"

"Allò era una fi dels temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi dels temps no s’acabaria mai." 


http://www.perecalonge.com/exlibris/caracters/la-gran-caiguda/

Una fi del temps

Portada
Peter Handke
La gran caiguda
Traducció de Marta Pera Cucurell
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2014
“El pare sempre li deia les coses directament, tal com li venien al cap. I aquelles coses no eren mai coses que l’ajudessin a tirar endavant ni que li aportessin llum, sinó que més aviat l’empetitien, el limitaven i, en general, les que estaven relacionades amb el fill, eren pessimistes, invariablement”. Com en aquesta cita extreta de la novel·la, el lector té sovint la impressió que La gran caiguda s’ha escrit directament, tal com li venia al cap a Handke. Sense un pla ni una estructura previs. Com un enfilall d’elements sense connexió aparent, que van creuant-se també sense causa ni sentit evident en el camí erràtic del protagonista. Unes coses —una narració, en general— que no aporten llum a un lector que, al contrari, avança a les palpentes pel discurs de l’austríac; exceptuant un cert regust pessimista, metafísic i apocalíptic.
L’obra explica el trajecte d’un actor, al llarg d’una única jornada d’estiu, des dels afores fins al centre de la ciutat on s’haurà de produir aquesta gran caiguda del títol. El camí d’un personatge sense nom per una ciutat sense nom. Com en una odissea actual —és el propi Handke qui suggereix aquesta comparació— però ni de lluny amb una meta tan clara com la d’Homer. Només sabem, de manera molt vaga, que ha d’arribar a una cerimònia que s’hi celebrarà en el seu honor, o que l’endemà començarà el rodatge d’una pel·lícula. Més enllà d’això, només alguna referència escadussera —i sense continuïtat— al camí de l’actor com una “missió secreta”, en què hi hauria “alguna cosa en joc”; o fins i tot amb el to místic de qui afirma que aquest camí estava anunciat i implicava oferir-se en sacrifici.
Sense cap més trama, l’acció —la no-acció— es limita a aquest recorregut del personatge, a les trobades amb individus estranys, a converses infructuoses i a alguna reflexió brillant aïllada, com aforismes fàcilment subratllables. El resultat s’assembla a un gran teatre on tots actuen, o sobreactuen; on tot sembla fals. A una immensa farsa. És indubtable que Handke s’aparta amb valentia dels cànons narratius establerts, que qüestiona les convencions i els paràmetres amb què ens acostem habitualment a una narració literària. Una proposta que desconcerta i despista qualsevol hipòtesi de lectura prèvia que ens en puguem fer. Una altra cosa és si, amb això, aconsegueix res més que la pura exhibició de destresa narrativa; però, en qualsevol cas, corre el risc de resultar àrid i artificiosament extravagant. La provocació —que el tòpic associa constantment a l’austríac— sempre té la mateixa limitació: trobar a l’altra banda algú disposat a sentir-se provocat.
Un relat de vegades oníric, o surrealista; de vegades metafísic, i ben sovint absurd. La impressió és que se’ns parla d’un món devastat, habitat per morts vivents. Paisatges desolats, una societat violenta, amb tints futuristes, un món que viu a prop d’alguna gran catàstrofe: “Allò era una fi del temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi del temps no s’acabaria mai”. El recorregut té també alguna cosa de comiat: de la professió, de la vida i d’ell mateix. Un viatge exterior i interior alhora —es pot escapar dels tòpics, però no de tots els tòpics— en què el camí és també una introspecció; i els elements i els personatges que es creua, obstacles per a assolir la consciència de la realitat que l’envolta i d’ell mateix. Mentre juga a imposar-se prohibicions, l’actor converteix aquest camí en una “via d’aprenentatge a través de l’error”; atorga el màxim valor a la capacitat d’observació, a “la transició entre la mirada distreta i l’observació atenta”. Com el propi autor, que obliga el lector a estar atent, a observar, a aprendre de l’error.
La de La gran caiguda és una prosa realment hipnòtica, capaç d’atrapar el lector durant molts moments com un mantra. Però, també com un mantra, és un estil que pot resultar repetitiu i, al remat, tediós. En qualsevol cas, literatura que no commou, que no provoca cap tipus d’emoció. Que llisca amb suavitat per la pell, però sense calar.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Simic, "sparring" del món, article d'Àlex Susanna

Simic, "sparring" del món
Àlex Susanna

https://twitter.com/Eumo_Editorial/status/617949441430016000
                 Charles Simic al Palau de la Música, maig 2015, fotografia de Pep Herrero

ESCRIC AQUEST article en una taula no
acabada de desparar: queden un parell d’ampolles
–una de vi buida i una de cava a mig
beure–, acompanyades dels taps corresponents,
una sola copa, tot de tovallons, uns estalvis
i un llevataps: més o menys aquesta és
la fotografia de la taula on em disposo a treballar.
Justament per què res no hi acaba de
quadrar, en aquest petit escenari, però tot hi
és reconeixible, penso en la poètica de Charles
Simic (Belgrad, 1938), una de les veus
poètiques més irreverents, lúcides i punyents
del panorama internacional.
Fa poc el vam tenir llegint poemes al Palau
de la Música –em consta que va quedar meravellat
de l’espai i del públic que l’omplia–,
però sempre que ho vulgueu el podeu tenir
llegint poemes a casa vostra, encara que us
els hàgiu de llegir vosaltres mateixos: ben
mirat, d’això es tracta. Que cadascú de nosaltres
faci ventrilòquia poètica a casa seva.
Pocs exercicis deparen tantes sorpreses com
aquest. De sobte us reconeixeu en la veu
d’un altre: vet aquí la meravella més extraordinària
de totes.
Com s’entra en el món d’un poeta, però?,
es preguntarà més d’un. Tustant alguna de
les portes que estan al vostre abast –els seus
llibres– i obrint-la per on més us plagui. Diria
que hi ha poques accions tan excitants
com la de descobrir una veu poètica. Bé, vull
dir la de sintonitzar-hi: normalment les veus
més autèntiques presenten resistències, no
es donen a la primera, demanen un mínim
de perseverança. I és així que, quan la porta
finalment s’obre, experimenteu un esclat
d’adrenalina.
Pel que fa a la veu que ens ocupa, proposo
una doble lectura: d’una banda, el poemari
Mestre de disfresses (Jardins de Samarcanda,
2014), traduït per Marta Pera i guanyador
d’un dels premis més útils que conec, el
Jordi Domènech de Traducció de Poesia; de
l’altra, el quadern de notes El monstruo ama
su laberinto (Vaso Roto Ediciones, 2015), en
traducció de Jordi Doce. La lectura combinada
de tots dos llibres és una experiència altament
recomanable: s’il·luminen i s’alimenten
retroactivament.
En un cas ens les havem directament amb
aquestes criatures desemparades que són els
poemes, mentre que en l’altre anem descobrint
d’on surten, què s’hi proposa l’autor,
què pensa de la poesia i de certs poetes, o
com respon de manera immediata als molt
diversos estímuls que li depara una vida
d’home corrent. Sobretot hi veiem això, en
tots dos llibres: una manera de dir i d’estar
en el món del tot reconeixibles per tal com hi
defuig els llocs comuns i tragina grans dosis
d’una mena d’alegria existencial molt seva.
Obro el llibre de poemes i topo amb un
que es diu Els amos fan llàstima als gossos:
«Jeuen als seus peus havent sopat,/veuen
com se’ls enfosqueix l’expressió/llegint el
diari o escoltant la dona/parlant de problemes
més greus que els propis”»... No us han
entrat ganes d’acabar-lo? Faig el mateix amb
l’altre llibre: Sólo la poesía puede medir la
distancia entre nosotros y el Otro, o bé: «Con
frecuencia, el poema lírico es una afirmación
escandalosa de que lo privado es público, lo
local es universal, lo efímero es eterno. ¡Y es
así! Los poetas acaban teniendo razón. Eso
es algo que los filósofos no son capaces de
perdonarles». I una darrera nota: «Aspiro a
crear una especie de no género hecho de ficción,
autobiografía, ensayo, poesía y, por supuesto,
¡chistes!». Això és el que ha aconseguit
amb aquest llibre Charles Simic,
«exemple radiant d’home postbabèlic», en
paraules de Seamus Heaney.

dijous, 25 de juny de 2015

Albert Ventura parla del llibre i la traducció: "Amb la corda al coll"

Albert Ventura parla de la traducció d'"Amb la corda al coll" a elSingular.cat:
"La narració de Conrad —que naturalment ha passat per la genial traducció de Marta Pera— té en alguns moments un punt de lirisme destacat, al qual cal sumar-hi les descripcions acurades que envolten la narració, i per tant l’acció, amb un embolcall que condueix la lectura cap a un paisatge afable, que és determinant en la percepció lectora. Però si alguna cosa és destacable és que realment Conrad dibuixa les contradiccions d’un home íntegre que, o bé per desídia, o bé per fatalitats de la seva vida, es veu obligat a fer allò que no voldria fer mai. En suma, doncs, passions baixes i necessitats de supervivència. Tot, per desgràcia, massa a l’ordre del dia."

"Amb la corda al coll": Llibre de la Setmana a l'AraLlegim

Pere Antoni Pons escull "Amb la corda al coll" com al Llibre de la Setmana a l'ARA Llegim del dissabte 21 de juny.
"Amb la corda al coll", Joseph Conrad, Viena Edicions
traducció de Marta Pera Cucurell


http://www.ara.cat/suplements/llegim/desesperacio-contra-sentit-lhonor_0_1379262111.html

"Amb la corda" al coll de Joseph Conrad traduïda al català per Marta Pera Cucurell

Ara.cat
llegim

'Amb la corda al coll', de Joseph Conrad, traduïda al català

La novel·la, del 1902, ha estat publicada a la col·lecció "El Cercle de Viena". L'ha traduït Marta Pera Cucurell



dilluns, 18 de maig de 2015

diumenge, 17 de maig de 2015

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS
Marta Pera Cucurell


Charles Simic dirà els seus poemes aquest dilluns al Palau de la Música, en l’acte que clou la Setmana de la Poesia. La traducció del seu llibre Mestre de disfresses, publicat per Cafè Central, va rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia el 2014. La traductora ens parla dels seus versos.

Una coberta blanca amb un personatge borrós, una empremta digital en comptes de cara: Master of Disguises. Em podia resistir a tant de misteri? Coneixent una mica l’autor, no. L’havia llegit en anglès i en castellà perquè no hi havia res d’ell traduït al català i sabia que no em fallaria.

Efectivament, el món misteriós insinuat a la coberta es desplega al llarg dels 52 poemes que constitueixen el llibre, començant per la citació de Wallace Stevens que l’encapçala, que ve a dir que tot és tan irreal com ho pot ser la realitat i és tota una declaració d’intencions.
De la mà del mestre disfressat caminem per un terreny aparentment ordinari, però sovint ens trobem en l’esfera del que és extraordinari sense saber ben bé com hi hem arribat. Simic és un poeta difícil de categoritzar: el to sovint és surrealista, fins i tot metafísic en alguns casos, i al mateix temps ens ofereix retrats i escenes inexorablement realistes.
Ens trobem amb ambients perfectament quotidians com ara una botiga de segona mà, un saló de bronzejat, escenes de carrer, nits d’insomni, i alhora plana pertot arreu una atmosfera de misteri, insinuacions: una finestra il·luminada en un carreró fosc, un gat negre que travessa el carrer.... I de vegades imatges tan imprevisibles i xocants com un pardal amb crosses o una roda que volta sola pel món. Com diu el mateix poeta, la seva ment lluita per copsar el que és eternament inaprehensible, allò que sempre s’insinua, sigui el que sigui.
Els seus poemes estan habitats per gent normal i corrent com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts... i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs... Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.
Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

foto de Richard Drew
Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.
Després la família va anar a França, seguint el pare, amb intenció d’arribar als Estats Units. Van ser una adolescència i una joventut de persona «desplaçada», fugint del nazisme, del comunisme. Diu Simic que Hitler i Stalin van ser els seus agents de viatges. Les vivències d’aquesta època com a immigrant a tot arreu han influït tota la seva obra posterior.
Finalment, el 1954 va arribar as Estats Units i allò va ser el paradís per a ell. Ja n’estava enamorat, del país, per les pel·lícules i les revistes americanes que la seva mare comprava a París per practicar l’anglès: a les fotografies d’aquelles revistes els colors eren més vius que a França, el vermell i el taronja eren més intensos, a Amèrica tothom somreia, fins i tot els perruquers. El que li tallava els cabells a París, en canvi, sempre estava de mal humor. Tot i que continuava sent immigrant, i ho patia, s’hi va quedar. «Amèrica era terriblement lletja i bonica al mateix temps», diu al seu llibre de memòries A Fly in the Soup. Ha fet de professor de literatura i d’escriptura a la Universitat de New Hampshire durant trenta anys, i ara està retirat.
És una de les figures clau de la poesia nord-americana actual, i se li ha reconegut l’obra amb diversos premis, entre ells el Pulitzer (1990). Té més de trenta poemaris publicats, i uns quants llibres en prosa de memòries, articles i traduccions.

Parlant dels seus mestres, tot i que reconeix la influència dels poetes francesos del XIX, els nord-americans Wallace Stevens, Whitman, Dickinson, William Carlos Williams, la russa Marina Tsvetàieva i sobretot els sud-americans (Borges, Huidobro, Neruda...), diu que els seus millors mestres, tant en art com en literatura, van ser els carrers per on rondava de jove. I afirma que Rollins, Charlie Parker i Thelonius Monk van ser models artístics molt millors que la majoria de poetes, i que als clubs de jazz i a les galeries d’art hi havia molta més poesia que en les revistes especialitzades.


Tota la seva poesia està marcada per les vivències de la guerra, la pobresa, la fam i la seva condició de desplaçat: la gent que mor sota les bombes sempre és «la mateixa», gent normal i corrent, totalment aliena als motius de la guerra: a Belgrad, a Nova York, a Bagdad. La guerra només interessa a una classe política corrupta perquè els omple les arques de diners i, com diu al poema «El pardal», «Hi haurà una pila de feina / per als fabricants de bombes, / d’uniformes i de llits d’hospital / i, per descomptat, de taüts.» I el món és ple de víctimes d’unes estructures polítiques absurdes com el pare boig, sol a casa, que espera que torni el fill, mort a la guerra, del poema «Tornant a casa amb cotxe».
El món és fals, cruel i bell, i sobretot incomprensible, però se’ns presenta vestit d’estar per casa. Tot són insinuacions. Ningú no sap res.  «Només les fulles diuen la veritat.» En definitiva, com diu el poeta citant Wittgenstein, «El que és misteriós no és “com” sigui el món, sinó que sigui.»


Poemes en la pell i l’os: ni un mil·ligram de greix. Me l'imagino amb un cisell, tallant els versos, esberlant les corbes, fins que tot queda cantellut,  incisiu, clar. Arestes pures. Simic té una manera molt personal d’organitzar els versos, escapçant-los, i de jugar, especialment, amb l’estrofa, de manera que sovint els versos cauen els uns sobre els altres en cascada, amb ressons jazzístics, en un flux que es pot fer quasi hipnòtic.

Aquest dilluns podrem veure i escoltar Charles Simic al Palau, el poeta que parla de l’estranyesa de la persona en un entorn sovint hostil, per a qui el poema és «un acte de desesperació o, més aviat, una tirada de daus»: ironia, tendresa, frescor, sentit de l’humor i llum, una llum que pot fer mal, la llum de l’art contra la foscor d’un món incomprensible.





dimarts, 28 d’abril de 2015

"Un resum": un conte de Virginia Woolf inèdit en català a Paperdevidre

https://pdvcontes.wordpress.com/2015/04/28/marta-pera/




Un resum
Virginia Woolf
traducció de Marta Pera Cucurell


Com que a dins feia calor i estava ple de gent, com que en una nit com aquella no hi podia haver perill d’humitat, com que els fanalets xinesos semblaven fruita verda i vermella penjada en les profunditats d’un bosc encantat, el senyor Bertram Pritchard va portar la senyora Latham al jardí.
L’aire lliure i la sensació d’estar fora de casa van desconcertar la Sasha Latham, una senyora alta, guapa, d’aspecte més aviat indolent, amb una presència tan majestuosa que la gent mai no s’hauria pensat que se sentia del tot inadequada i inepta quan havia de dir alguna cosa en una festa. Però era així; i estava contenta d’estar amb en Bertram, ja que podia comptar que, fins i tot a l’aire lliure, no pararia de xerrar. Si algú escrivís tot el que deia seria increïble ─no solament cada una de les coses que deia era insignificant en si mateixa, sinó que, a més, no hi havia cap relació entre els diferents comentaris. De fet, si  algú agafés un llapis i escrivís les seves paraules ─i la xerrameca d’una sola nit  hauria omplert tot un llibre─ ningú dubtaria, llegint-les, que el pobre home era intel·lectualment deficient. Aquest no era pas el cas, ja que el senyor Pritchard era un funcionari públic apreciat i company de l’Orde del Bany; però el que encara era més curiós era que invariablement queia bé a la gent. Hi havia alguna tonalitat en la seva veu, una mena d’accent emfàtic, una mena de llustre en la incongruïtat de les seves idees, una mena d’emanació de la seva cara rodona, rabassuda i morena, de la seva figura de pit-roig, alguna cosa immaterial, intangible, que existia i floria i es feia veure independentment de les seves paraules, de fet, sovint en contradicció amb elles. Això pensava la Sasha Latham mentre ell s’esplaiava sobre el seu viatge a Devonshire, sobre les fondes i les hostaleres, sobre l’Eddie i en Freddie, sobre les vaques i els viatges de nit, sobre la nata i les estrelles, sobre els ferrocarrils continentals i la guia Bradshaw, la pesca del bacallà, la pesca d’un refredat, la grip, el reuma i Keats ─ella pensava en ell, en abstracte, com una persona amb una bona existència, i el creava, a mesura que parlava, com si ell fos diferent del que deia, i aquell altre fos l’autèntic Bertram Pritchard, tot i que no es podia demostrar. ¿Com es podria demostrar que era una amic lleial i molt comprensiu i...? ─però llavors, com li passava sovint parlant amb en Bertram, va oblidar la seva existència i es va posar a pensar en una altra cosa.
La Sasha pensava en la nit, havent-se centrat una mica, després de mirar el cel. Tot d’un plegat va sentir l’olor del camp, la quietud tenebrosa dels camps sota les estrelles, però aquí, al jardí de darrere de la senyora Dalloway, a Westminster, aquella bellesa la va commoure  ─a ella que era nascuda i criada a pagès─, segurament pel contrast; allà l’olor de fenc surant en l’aire, i darrere seu sales plenes de gent. Caminava al costat d’en Bertram; caminava com un cérvol, amb els turmells flexibles, ventant-se, majestàtica, silenciosa, amb tots els sentits alerta, les orelles tenses, ensumant l’aire, com si fos una criatura salvatge, però perfectament controlada, gaudint del plaer de la nit.
Això, pensava, és la més gran de les meravelles; la conquesta suprema de la raça humana. On hi havia llits de vímet i bots de salze i pell remant per un pantà, ara hi ha això; i pensava en la casa seca, de parets gruixudes i ben construïda, plena d’objectes valuosos, formiguejant de gent que s’acostaven els uns als altres, s’allunyaven els uns dels altres, intercanviaven opinions, s’estimulaven mútuament. I la Clarissa Dalloway l’havia fet emergir en els erms de la nit, havia pavimentat el pantà amb lloses, i quan van arribar al capdavall del jardí (de fet era extremament petit), ella i en Bertram es van asseure en dues gandules i la Sasha va mirar la casa amb veneració, amb entusiasme, com si la travessés un raig d’or i s’hi formessin llàgrimes i caiguessin amb un agraïment profund. Tímida com era, però, i quasi incapaç de dir res quan la presentaven a algú inesperadament, i fonamentalment humil, sentia una admiració profunda per l’altra gent. Seria meravellós poder ser ells, però estava condemnada a ser ella, i només podia, d’aquesta manera silenciosa i entusiàstica, asseguda al jardí, a fora, aplaudir la societat de la humanitat de la qual ella estava exclosa. Li pujaven als llavis clixés poètics en lloança d’ells; eren bons i adorables, i sobretot valents, triomfadors sobre la nit i els pantans, els supervivents, la companyia d’aventurers que, assetjats de perills, navegaven.
Per alguna perversitat del destí ella no en podia formar part, però sí que podia estar allà asseguda i lloar-los mentre en Bertram xerrava, ell que estava entre els viatgers, com a mosso de cabina o mariner ras ─un que s’enfilava als pals, xiulant alegrement. Pensant això, la branca d’un arbre de davant seu va quedar amarada i saturada de la seva admiració per la gent de la casa; regalimava or. O es va posar dreta com un sentinella. Formava part d’aquella gallarda i bulliciosa companyia: un pal on onejava la bandera. Arrambat a la paret hi havia un barril, i també el va dotar de vida.
Tot d’un plegat en Bertram, que físicament era incansable, va voler explorar el terreny i es va enfilar en una pila de maons per mirar per sobre del mur del jardí. La Sasha també va mirar. Va veure un cubell o potser una bota. En un moment la il·lusió va desaparèixer. Tornava a ser Londres; aquell món vast, desatent i impersonal; autobusos, afers, llums davant dels edificis públics i policies badallant.
Havent satisfet la curiositat, i havent omplert, gràcies a un moment de silenci, les seves fonts efervescents de xerrameca, en Bertram va convidar el senyor i la senyora Tal a seure amb ells, i hi va portar dues gandules més. Tornaven a estar asseguts, mirant la mateixa casa, el mateix arbre, el mateix barril; però havent mirat per sobre del mur i havent tingut un flaix del cubell, o més aviat de Londres seguint el seu curs despreocupadament, la Sasha ja no podia esquitxar el món amb aquell núvol d’or.  En Bertram parlava i els Tal ─ni que la matessin no podia recordar si es deien Wallace o Freeman─ responien, i totes les seves paraules travessaven una boirina tènue d’or i queien a la prosaica llum del dia. Es mirava aquella casa Queen Ann seca, de parets gruixudes; feia esforços per recordar el que havia llegit a l’escola sobre l’illa de Thorney i els homes en bots de salze i pell, les ostres, els ànecs salvatges i la boira, però li semblava una qüestió lògica de desaigües i fusters, i aquella festa...:  res més que gent vestida d’etiqueta.
Llavors es va preguntar quina era la visió autèntica. Veia el cubell i la casa, meitat il·luminada, meitat fosca.
La Sasha va fer aquesta pregunta a la persona que, a la seva manera humil, havia creat a partir de la saviesa i el poder de l’altra gent. La resposta sovint arribava per accident ─sabia quan responia el seu vell spaniel perquè remenava la cua.
Ara semblava que l’arbre, despullat de l’or i la majestat, li donava una resposta; es va convertir en un arbre del camp ─l’únic d’un pantà. Ella l’havia vist sovint; havia vist els núvols rogencs entre les branques, o la lluna partida, enviant esclats irregulars de plata. Però quina resposta? Doncs que l’ànima ─ja que era conscient d’un moviment al seu interior d’una criatura que s’obria pas a batecs per escapar-se, que ella, provisionalment, anomenava ànima─ és desaparellada per naturalesa, un ocell viudo; un ocell posat allà dalt, en aquell arbre.
Però llavors en Bertram, agafant-la de bracet amb un gest familiar, ja que la coneixia de tota la vida, va observar que no estaven fent el que havien de fer i que tocava entrar.
En aquell moment, en algun carreró o en algun bar, va ressonar l’habitual veu asexuada, terrible, inarticulada; un xiscle, un crit. I l’ocell viudo, espantat, va alçar el vol i va dibuixar cercles cada vegada més amples fins que va ser (allò que ella anomenava la seva ànima) tan remot com un corb que ha alçat el vol espantat per una pedra que li han tirat.




Aquest conte és l’últim del llibre A Haunted House and Other Short Stories, un recull de contes de VW publicat, pòstumament,  el 1944.