diumenge, 6 de setembre de 2020

Peter Handke, l'escriptor que camina

 Article sobre Peter Handke publicat a Núvol el 3 de setembre del 2020

"Escriu perquè dubta de les certeses, i ens fa dubtar. Autor que sempre se situa als marges i explora els intersticis, la solitud («No us queixeu d’estar sols, estigueu més sols encara»), la incomunicació, les indefinides fronteres entre realitat i ficció."

Podeu llegir l'article sencer aquí:

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/peter-handke-escriptor-que-camina-118979:



Eworld Poetry Fest


 

L'invent de les fronteres

Article sobre
Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, 
finalista del Premi PEN de traducció 2019
publicat a VISAT, núm 27, desembre 2019
http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/86/352/-/marta-pera-cucurell.html

"La novel·la aborda el que anomenem «la crisi dels refugiats». Com és característic de la tècnica narrativa de l’autora, a partir d’una història individual, que es desplega en altres històries, la narració assoleix una dimensió política, històrica, filosòfica i, en aquest cas, fins i tot mitològica. El protagonista del llibre és un professor de filologia clàssica que s’acaba de jubilar i tot d’un plegat té molt de temps ─i una vida més aviat rutinària─, i a partir d’una escena que veu a la televisió (una escena que hauria d’haver vist pel carrer perquè hi ha passat a tocar, però ni s’hi ha fixat) es comença a interessar per persones de diferents països d’Àfrica que han vingut a parar a Europa, en aquest cas a Berlín. Mitjançant converses de tu a tu, ens anem endinsant en la història d’aquestes persones, en les cultures africanes, en la història d’Europa, en què és Europa avui i en què som els europeus."

"L’interès d’aquesta novel·la rau en el fet que aprofundeix en un tema que veiem a les notícies pràcticament cada dia, lamentablement ─però només en veiem la superfície. La «superfície» és un concepte clau en el llibre. Evidentment, si parlem de superfície, insinuem, o amaguem, tot el que hi ha a sota."

Podeu llegir l'article sencer  aquí: 
http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/86/352/-/marta-pera-cucurell.html

Les formes del verb anar





 

dissabte, 6 de juny de 2020

Gestos




Diria moltes coses del pare, però ara no és el moment d’explicar la història de l’Albert ─ho faré en una altre lloc─, ni de fer una llista dels seus mèrits, que tots sabem. Miraré de dir-ne alguna cosa essencial en poques paraules
L’Albert, el pare ─en això coincidim tots─, es feia estimar. Des de sempre. Per tothom. Fins al final. A la seva vida no hi trobarem grans gestes, però sí una munió de petits ─i no tan petits─ gestos. Gestos d’amor. A la dona, als fills, a la família, als amics ─que en tenia, en té, molts─, a la ciutat, a la comunitat religiosa, a les lletres, a la cultura, al país. Els que el coneixíem sabíem que sempre hi podíem comptar. No deia mai que no.
En un altre lloc farem una relació de tota la seva obra escrita, de la seva aportació, modesta però impecable, a les lletres del nostre país. Diguem només, que, a part de la seva obra poètica i els contes, feia i donava generosament auques de viatges, poemes d’aniversari, escrits de felicitació o del que calgués. I ho feia per amor a l’art i a les persones, i no pas per sortir del pas ni com un deure: sempre amb il·lusió i excel·lència. I sempre estava disponible per corregir textos i resoldre dubtes lingüístics. Era el corrector de capçalera per a la família, amics i coneguts. Fins els últims dies va regalar poemes a les infermeres que el cuidaven. I ens oferia recitals de poesia improvisats en què, segons convingués, podia dir, sencer!, el poema de Nadal de Segarra, o un de Foix, d’Espriu, una tanka de Riba, una bestiola de Carner o de Pere Quart, la tràgica Mujer con alcuza  de Dámaso Alonso... No fa gaires dies, quan ja li costava vocalitzar encara ens va regalar, amb un fil de veu, uns versos de Rubén Darío, el poeta que li va descobrir la poesia. Però els seus regals no eren nomes literaris. També feia i regalava un plumcake boníssim, que a 89 anys encara preparava tot sol, després d’haver anat a comprar els ingredients i haver pastat la farina amb la mantega i els ous; últimament havia canviat la fruita confitada, que tant li agradava a ell, per xips de xocolata, per fer contents els nets. En festes familiars i socials, tot i que s’havia hagut de barallar amb un forn vell que no anava del tot fi, el plumcake de l’Albert sempre triomfava.
“Ton pare em va ensenyar català!” Quantes vegades  m’ha aturat algú pel carrer per dir-m’ho. Catalans de tota la vida que de català ja en parlaven però que, després de passar per les classes de l’Albert, tenien la sensació que ara sí que “en sabien”. Aquelles classes a l’Òmnium, ja durant el franquisme: llum en temps de foscor, com bé ha dit en Toni Cabré.
A mi em va encomanar la curiositat (la seva era colossal!), el gust per la lectura ─ell no havia pogut anar a la universitat i la nostra era una llar humil, però hi havia molts llibres i esperàvem amb deliri, cada quinze dies, l’arribada del Cavall Fort─ i també el goig per saber el nom de les coses. El pare ho sabia tot, quan jo era una nena. Recordo les caminades pels voltants de can Maltes, a Canyamars, en què m’anava dient el nom dels arbres ─l’alzina, el roure, el castanyer, la figuera de les figues de coll de senyora (ara en diuen “de dama”), els avellaners del camí de la font de l’Emità...─, i aquells noms tan flairosos de les plantes: la farigola, el romaní, l’espígol, l’orenga, l’espernellac, l’arç blanc, el bruc, l’arboç, el galzeran, el fonoll (al pare li agradava posar-se’n un branquilló a la boca; jo li vaig imitar el costum, i després el va seguir la meva filla). Aquells vespres d’estiu que, per la drecera plena d’ortigues i cuques de llum, anàvem a buscar la llet acabada de munyir a can Llibre... I a la tardor, em descobria els bolets, bons i dolents ─els rovellons i els pinetells, els rossinyols, les pebrasses, els fredolics, els carlets, els mollerics, les trompetes de la mort, la diferència entre l’ou de reig, i el reig bord o mataparents, els pets de llop que feien fum quan els trepitjàvem─. I m’assenyalava els ocells ─la merla, la garsa, el pinsà, el tudó, la puput, l’estornell, el gaig..., que jo, miop, no veia bé, i potser per això encara no me’ls he acabat d’aprendre. Aquell inventari de noms lluminosos i simpàtics que em descobria el pare de ben segur que va servir per estimular el meu amor a les paraules i la dèria de saber el nom de les coses. Tot i que ni les meves dots d’observació ni la meva curiositat no arriben al grau d’interès insaciable que sentia l’Albert per totes les coses ─persones, animals, llibres, pel·lícules, esglésies, monuments, menjars, i, últimament, l’internet.

Quan em pregunten si el pare ha tingut alguna influència en el fet que jo m’hagi dedicat professionalment a la traducció, a part del que acabo de dir, i de les lliçons de català que teníem a casa a l’hora de dinar o en qualsevol moment que vingués a tomb ─vam aprendre les combinacions dels pronoms febles com un joc més─, el pare també m’ensenyava, quan jo era molt petita, paraules i dites en una llengua estranya i musical que ell havia après del mestre Marià Prat quan feia el batxillerat, un escolapi que durant els primers anys de la postguerra, tenia al seu despatx, que era al capdavall del passadís dels dormitoris dels interns, a sobre d'una vitrina amb llibres, un porró i una tetera. Aquell professor d'anglès deia als seus alumnes que el porró i la tetera eren les banderes de Catalunya i d'Anglaterra disfressades. És ben possible que el meu interès per les altres llengües i les altres cultures es desvetllés amb aquelles històries.

I tots aquests gestos els ha fet, literalment, fins se li han acabat les forces. I els ha fet amb humilitat, sentit de l’humor, afecte.
Com l’anècdota a la taula del menjador de la residència, una de les últimes vegades que hi va seure, quan ja no li sortia la veu i li costava vocalitzar. Aquell dia jo li feia d’intèrpret perquè es pogués comunicar amb les veïnes de taula, que acabaven de saber que era poeta. “Sí que ho portava amagat”, diu una. L’Albert va fer un esforç titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”. Va fer mig somriure i va descansar de l’esforç.
Totes vam riure. La poesia secreta. La poesia discreta, amable, tendra.
L’Albert és i ha sigut una persona molt estimada perquè, amb els seus gestos, ell ha estimat amb majúscules.
I guardaré sempre la seva mirada, cada dia més clara, i l’últim gest, quan gairebé no li quedava veu ni forces per moure els músculs de la cara: el seu somriure.

                                                                                               Marta Pera Cucurell
                                                                                               Mataró, 7 de juny del 2019



diumenge, 24 de maig de 2020

La pau dels amants

Núvols rosats a llevant. Poca gent corrent o caminant, avui, potser perquè és diumenge. Una parella, molt joves tots dos, caminen arran d’aigua, agafats de la mà, s’aturen, s’asseuen a la vora d’una barca, es queden mirant el mar. “Les barques llunyes i les de la sorra / prendran un aire fidel i discret”, em venen al cap els versos que em vaig aprendre quan era com ells. Només se sent el silenci de les ones. Tot d’un plegat, darrere meu, un retruny, una veu amplificada, eixordadora, en ALTAveu: SALGAN DE LA PLAYA, POR FAVOR. NO SE PUEDE ESTAR EN LA PLAYA. I ho repeteix, i ho repeteix. Em ve al cap una altre vers, d’un poeta que, naturalment, es va tornar boig: “No destorbeu la pau dels amants”.
#albesdelconfinament #salvatpapasseit #hölderlin


diumenge, 12 de gener de 2020

"Poema a la durada" de Peter Handke amb Marta Pera Cucurell a la Sala Beckett



https://www.salabeckett.cat/espectacle/poema-durada-peter-handke/


Amb Marta Pera Cucurell
Festival Alcools
Direcció: Andreu Gomila
Organitza: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

En aquest llarg poema, el premi Nobel 2019 ens convida a viure el temps d’una manera profunda, en una mena de comunió plena de sentit que anomena ‘durada’, un temps de la consciència que només pot ser captat fragmentàriament i que és de difícil, o impossible, definició però que constitueix una de les experiències més plenes de la persona. A través del llenguatge poètic, mitjançant una sèrie d’imatges, de records i de la intuïció i l’emoció més que no pas de la raó, Handke ens endinsa en aquesta ‘durada’, que no té res a veure amb un èxtasi fora del temps ni amb el temps que mesuren els rellotges, que està lligada a l’experiència de l’ésser.
La seva traductora al català, la també poeta Marta Pera Cucurell, llegirà aquest llarg poema, dels més bells que s’han escrit en els últims 40 anys. I ens descobrirà altres perles de Handke, a banda de donar-nos conèixer la seva pròpia poesia, cristal·litzada en llibres com La quinta essència de la pols (Pagès Editors, 2019).

El festival Alcools

El festival Alcools vol portar la poesia contemporània a escena, aixecar espectacles poètics d’alt nivell i posar de manifest el bon moment de la poesia catalana actual, a banda d’estrènyer els lligams entre el món de la poesia, la música i el teatre. Va néixer el 2015 a La Seca-Espai Brossa amb l’objectiu de treure un moment la poesia dels bars i instal·lar-la als teatres, a fi d’arribar a més gent, convertir-la en un fet quotidià. El festival fa front a la seva sisena edició, programant, de nou a la Beckett, un recital al mes al llarg de tota la temporada.
Alcools és el recer dels grans poetes d’avui i dels músics, dels rapsodes i dels oïdors, del públic que estima la paraula ben dita i de la gent a qui agrada xerrar i escoltar.




Sylvia Plath, avui - a LaTribu