Jordi Llavina ha llegit "La quinta essència de la pols" i diu, a Núvol (digital de cultura):
https://www.nuvol.com/critica/tencega-la-claror-del-plancton/
Jordi Llavina presenta aquest dimarts 4 de juny La quintaessència del la pols, el primer recull de Marta Pera Cucurell, que ha publicat Pagès Editors. Podeu llegir aquí les primeres impressions d’aquesta opera prima. La presentació tindrà lloc a les 19.30h a la llibreria La Impossible (C/Provença, 232, Barcelona
La quintaessència de la pols, de Marta Pera Cucurell és el primer llibre de poesia d’una traductora amb molta experiència i prestigi. I a fe que es nota: vull dir l’experiència i el prestigi de traductora —i, doncs, de lectora privilegiada—, que han servit per donar-nos un títol molt compacte, que no té cap dels defectes dels llibres primerencs.
Es nota, per començar, en la concepció i composició de l’obra, construïda a partir del símbol de la pols, que Francesc Parcerisas, encertadament, reputa com un referent de gran vigència en el barroc, però la vigoria del qual podem fer remuntar al llibre del Gènesi i a la cèlebre màxima que pronuncia el Senyor-Déu quan expulsa Adam del Paradís: “Ets pols, i a la pols tornaràs” (abans ja havia dictat sentència per a la malèvola serp, i també hi surt la pols com a condemna: “T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida”). Amb anterioritat a l’Escriptura, troians i aqueus es batien a ultrança, segons el relat homèric contingut a la Ilíada, i guerrers i herois d’un bàndol i de l’altre, en caure derrotats, i abans que la tenebra els entenebreixi del tot els ulls, coneixen els rigors de jeure damunt la pols, que acoloreixen amb la pròpia sang, fruit de les llançades rebudes. La pols, doncs, com a llit de mort.
La pols, tan vària, dels poemes de Marta Pera Cucurell té una exquisida varietat: des de la pols domèstica fins a aquella en què s’acaba reduint el cos humà, un cop ha consumat el traspàs. Hi ha, doncs, aquest símbol vertebral de la pols, que és pertot (“treure la pols, diem, i només la canviem de lloc”), que ja s’expressa en les paraules de Shakespeare —del Hamlet, poca broma!— que constitueixen una de les citacions de l’encapçalament, juntament amb tres citacions més (també en això es nota la bona mà de l’autora): de Pessoa, sota l’heterònim de Bernardo Soares, de Quevedo (d’uns dels seus versos més celebrats, i sovint de manera jocosa, per mor d’un gir contemporani de la paraula polvo que el gran poeta conceptista no podia preveure: “polvo enamorado”) i del rei Pere, el cronista. Tots aquests epígrafs fan referència a la pols, al destí ineluctable de l’ésser humà. La poeta també podria haver fet servir —i és que la pols és un potentíssim memento mori— aquell vers tan recordable de La terra eixorca, de T. S. Eliot, que, en la traducció de Joan Ferraté, diu: “et mostraré la por en un grapat de pols” (“I will show you fear in a handful of dust”).
La solidesa del llibre es nota, també, a parer meu, en el moviment que descriu: en l’alternança entre els poemes de versos diguem-ne canònics i la seva rèplica en prosa (que ben escrits, els uns i els altres!), i en el que podríem qualificar com l’actitud moral que acaba ressonant en la memòria del llegidor. Quant a això últim, Parcerisas, el prologuista, parla d’escepticisme. No sé si hi acabo de coincidir. Hi ha escepticisme, és cert, perquè hi ha saviesa. Aquest és un llibre substancialment savi. I perquè, com més experiència (i, doncs, saviesa) acumula una persona, sembla que més tendeixi a adoptar una actitud escèptica davant els fets de l’existència, la pròpia i la d’altri. La Marta, davant aquests fets, s’expressa amb paraules fondes, però sempre ben conegudes, no gens impostades. Ara bé, sense negar això que acabo de dir, potser més aviat matisant-ho perquè el llibre inclou, com la vida mateixa, la contradicció, a mi molts d’aquests poemes m’han transmès ben nítidament la imatge d’una dona que està canviant, que viu un procés radical de transformació. És a dir, després de llegir l’obra penso en una dona que no es deixa caure totalment pel pendent de l’escepticisme, que pren partit en el moviment perpetu, en el canvi (o, si més no, en la idea, en la voluntat de canvi). Fixeu-vos en el començament, esplèndid, de “Part”:
T’he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m’he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m’enredo, salvatge, com mala herba.
L’aranya tenaç, que fa i desfà trames. El bellíssim sonet fet amb alexandrins cesurats intitulat “El teu pes” tracta de la soledat: “al mirall és ben clar que sols jo soc aquí / o tu ets jo i no soc més que el teu vestuari”, amb aquest vers final, tan suggeridor, que canvia el punt de vista que solem donar per vàlid: nosaltres som la roba amb què es vesteix la soledat, i no pas a l’inrevés. Encara altres poesies, com és ara “Meditació”, “Zona de confort” o “Fugaç”, donen compte d’una voluntat explícita davant el que intuïm que és una pèrdua, una absència, baldament sigui la voluntat de no fer res, de no moure’s (seguint, doncs, la màxima ignasiana de no fer mudança en temps de tribulació). En l’últim dels que he citat, es parla del viatge sense fi:
No arribar mai enlloc,
ser només quietud
que es mou, el botó
de la roda.
I el poema en prosa “Vespre de diumenge en la inhòspita penombra fluorescent de l’estació del Clot” és, entre tots, el més definitiu i diàfan quant a això que enuncio, el més revelador de la idea de trànsit: “camps de blat i estacions solitàries cap a una ciutat tan llunyana que potser no existeix en un tren que arriba i passa i no s’atura a cap estació”. És per això que aquest desig, al meu entendre, no acaba de casar amb l’escepticisme que, en canvi, sí que sembla que manifestin altres poemes, poemes que palesen una clara distància respecte a la matèria tractada, com el d’aquella dona que pren un te verd en un espai acollidor, i que té un “vidre entre ombra i dintre”. A l’exterior, plou. I la protagonista del poema pot sentir —això sí: preservada, convenientment allunyada de l’ombra i sense mullar-se (ni mullar-s’hi)— la “felicitat de la pluja”. Per cert, en aquesta mateixa peça del tren que deia, amb paraules molt mesurades (sempre és així, la seva poesia: mesura contra tota amenaça d’excés), la Marta ens ha donat un resum magnífic del concepte de la durée en Bergson: “ser només quietud que es mou”. Abans que aquest poema que consigno, titulat “Matí d’hivern”, n’hi ha un altre, “Talls”, que té una aparença cummingsiana (per la dislocació gràfica i sintàctica), i que, en la seva concisió, em fa l’efecte que ens forneix una clau interpretativa molt valuosa per entendre el conflicte que amaga una història descrita parcialment a còpia d’imatges, símbols i metàfores:
ampolla tren
cada
tota jo frag
ments
de vi
dre amb vi
i tu
descalç
em trepitges
el teu dolor
a les meves arestes
La forma dels versos s’alia estretament amb el que diuen les paraules que els componen. I, encara, el poema es cuida de fer intel·ligible, també, el dolor de l’altre, que és un dolor mimètic al del jo: “el teu dolor / a les meves arestes”.
Aquell recurs que Eliot va descriure com a correlat objectiu, la Marta el fa servir amb molta destresa: el tren fantasma que no s’atura mai, que travessa la nit, incommovible, o l’insecte que s’ha vist sorprès quan algú ha alçat la pedra que l’aixoplugava. La queratina que titula una de les peces simbolitza tot allò que netegem o retallem del nostre cos, i que, ves per on, ens sobreviurà. M’ha fet pensar en el concepte, també tan líric, si se’m permet, d’egagròpila, que el diccionari defineix així: “Paquet petit arrodonit que conté les parts no digeribles de les preses, com ara la pell i els ossos, que és regurgitat per determinats ocells, com l’òliba i el gamarús”. Els voltors i altres rapinyaires també són indefallents productors del que defineix aquesta paraula de significant tan lleig i estrany.
Espero haver donat algunes raons objectives per fer venir ganes de llegir aquest llibre esplèndid de Marta Pera Cucurell, tan allunyat de la poesia sensacionalista. No, la seva és una poesia que confia del tot en el valor de la paraula. La paraula que té la virtut de convocar la memòria (els fantasmes diversos de la memòria) i de crear-nos la il·lusió de conjurar el dolor: perquè fins i tot en la caiguda, quan patim la contradicció entre la negror abissal de les aigües marines i el fil de deliri de la llum d’una estrella, ens pot encegar “la claror del plàncton”. Marta Pera Cucurell ho ha fet, tot això plegat, deixant fixat en el paper un artefacte bell, que aquest lector voldria que fos perdurable.
La quintaessència de la pols, de Marta Pera Cucurell. Pròleg de Francesc Parcerisas. LIV Premis “Recvll” de Blanes. Premi Benet Ribas de poesia, 2018. 98 pàgines. Lleida, 2019.
