dimecres, 10 d’abril de 2013

Cap verd

"El meu pare em va comprar a la ciutat per 365 francs suïssos. Són molts diners per una criatura que no veu un bou a tres passes. Jo vaig procurar amagar-ho als pares tant de temps com vaig poder. Si et vols convertir en filla, no és recomanable destruir totes les esperances quan encara ets al llindar de la porta."

"Cap verd", Monica Cantieni, Edicions de 1984, traducció de Marta Pera Cucurell


dilluns, 8 d’abril de 2013


John Irving: "Sempre he odiat Hemingway'

L'escriptor nord-americà presenta 'En una sola persona' (Edicions 62 / Tusquets), la seva catorzena novel·la, centrada en el periple d'un noi bisexual des de la dècada dels 40 fins a l'actualitat, amb escenaris com Vermont, Viena i el barri madrileny de Chueca
John IrvingJohn Irving
John Irving ha passat per Barcelona per presentar 'En una sola persona', la seva catorzena novel·la. L'autor d''Una dona difícil', 'El món segons Garp' i 'Fins que et trobi' ha recordat que, en la seva obra, sempre s'ha interessat pels "'outsiders'", i que Billy Abbott, protagonista del seu nou llibre, s'endinsa "en les minories sexuals", tenint en compte que és bisexual i que la seva primera relació és amb una transsexual.
"A diferència d'altres personatges dels meus llibres, en Billy no ha de sortir de l'armari. Al segon paràgraf de la novel·la ja s'explicita que n'ha sortit –ha dit l'escriptor aquest dilluns–. La idea d'aquest llibre va madurar durant vuit o nou anys, fins que el 2009 vaig començar a treballar-hi. Quan hi vaig començar a pensar no tenia ni idea que el meu tercer fill podia arribar a ser homosexual. Quan vaig començar a escriure, en canvi, ja ho sabia, i n'estava molt orgullós, d'ell. Per primera vegada vaig adonar-me que com a mínim tenia un lector potencial de la novel·la, i era ell".
Despertar i maduresa sexual
La novel·la, que en la versió catalana –traduïda per Marta Pera Cucurell– supera les 600 pàgines, ressegueix el despertar sexual de Billy Abbott al mateix temps que avança en el temps per narrar-ne també la maduresa. D'aquesta manera, el gruix del llibre transcorre a Vermont, però també hi ha capítols que passen a Viena o al barri de Chueca, a Madrid. Com acostuma a passar en les novel·les de John Irving, el pare del personatge és un dels grans absents, i la iniciació del jove Abbott passa per una bibliotecària més madura, de qui el lector no triga a conèixer la transsexualitat.
Irving s'ha mostrat contundent en els seus referents: Thomas Hardy, Charles Dickens, Herman Melville i Gustave Flaubert han estat quatre dels escriptors més importants en les seves lectures. "Vaig estar passat de moda abans de començar a escriure –ha dit–. Em sento com un dinosaure molt vell. Això passava fa quatre dècades, i no ha canviat gens. Les novel·les que somiava escriure eren d'autors que s'havien extingit molt abans que jo m'hi posés".
La part més contundent del discurs d'Irving ha estat reservada a Ronald Reagan i Ernest Hemingway. "El silenci de Reagan durant l'epidèmia de sida de la dècada dels 80 el condemnarà per sempre més com el president més irresponsable de la història dels Estats Units –ha assegurat–. Durant els set anys de mandat mai no va pronunciar la paraula 'sida', si bé ha estat el president que ha conegut més gays de la història. Reagan va ser actor (un mal actor) i fins i tot va presidir el sindicat d'actors (tampoc ho va fer gaire bé). Van morir molts dels seus companys de professió i dels seus vells amics". Pel que fa a Hemingway, Irving no s'ha estalviat verí: "Sempre he odiat Hemingway. De jove el vaig considerar una vergonya per als homes. Sóc del parer que si escrius frases tan curtes potser no t'has de dedicar a l'escriptura, sinó a la publicitat. Hemingway ha estat un escriptor sobrevalorat, i ha estat responsable d'una onada d'escriptors que han imitat el seu estil. Es pensaven que n'hi havia prou amb anar inserint alguna afirmació entre frases curtes, i estaven equivocats. A mi m'agraden les frases llargues i complicades, de la mateixa manera que m'agraden els arguments difícils".

divendres, 5 d’abril de 2013


Les manies de Nabokov - Marina Porras

Vladimir Nabokov caçant papallones
Vladimir Nabokov caçant papallones
"Tot és qüestió d’amor. Com més estimes un record, més fort i estrany es torna".
[Pnin – Vladimir Nabokov – La Magrana. Traducció de Marta Pera]
Hi ha pocs personatges tan eterns com el del professor cultíssim, maniàtic i solter que viu submergit en la seva matèria per aïllar-se de la mesquinesa del món. Timofey Pnin, el que molts consideren l’alter ego de Vladimir Nabokov, encarna a la perfecció aquesta figura. "Pnin" passa per ser la novel·la més autobiogràfica de l'autor rus. De fet, les trajectòries del protagonista de la història i el seu autor són tan calcades com les seves excentricitats.
És fàcil imaginar Nabokov, excèntric i pedant, passejant capficat pels passadissos de la universitat on feia de professor de literatura, queixant-se de la mediocritat dels seus col·legues i de l'estupidesa dels alumnes. Així és com viu el nostre protagonista, Timofey Pnin. El professor és un emigrant rus que ha hagut de fugir dues vegades: de la Rússia comunista i del que ell anomena "la guerra de Hitler". Troba refugi en la prosperitat d’uns Estats Units que l’acullen amb la barreja d'amabilitat i estranyesa que provoca un rus intel·lectualoide exiliat del vell continent. A la universitat, Pnin fa classes de literatura a mitja dotzena d'alumnes. Són els únics que l'aguanten; ja que, com Nabokov, el professor redacta les seves classes i les llegeix del primer fins l'últim minut sense aixecar els ulls del paper. Ni Pnin ni Nabokov tingueren mai domicili propi, viatgen de casa en casa perquè en el fons sempre es van sentir estrangers. Per més similituds, els dos odien Freud i tot el que la psicoanàlisi representa, la consideren una teoria de tècniques medievals per progres amb massa temps lliure.L'exili, a banda de problemes lingüístics – es fa difícil l'anglès passat per rus -, els castiga amb una mala gestió dels records. Tot i fingir ser feliços a Amèrica, cap dels dos volgueren tornar mai a Rússia, per por de provocar un daltabaix massa gros a la seva ja malmesa memòria. El professor, misantrop però enamorat perdudament de la seva ex-dona, s'esforça amb tots els mecanismes a l'abast per adaptar-se en un món que mai el reconeixerà com un dels seus.
Nabokov no podia estar massa satisfet amb aquest alter ego que l’empetitia, o no volia que els lectors el veiessin tan cruament retratat. Per això, pervers, fa un gir a la novel·la i ens fa dubtar de tot el que hem llegit: la història es torna tan inversemblant que no sabem com s'entrellacen realitat i ficció. Intuïm que la realitat de la història és molt més àmplia del que l'autor explica, i llegim el que ens vol explicar mentre pensem el que ens amaga i no diu. Però per molts artefactes artificiosos que intenti posar com a barrera protectora, "Pnin" és obra d'algú feliç, malgrat tot, en l'acte d’escriure. Feliç de seguir viu. Ho va escriure a les seves memòries: "tot és qüestió d’amor. Com més estimes un record, més fort i estrany es torna". De la gestió dels records mal païts de Nabokov en neix Timofey Pnin, un home que malgrat el temps, que comença a pesar massa, segueix barallant-se amb la vida per sortir-ne guanyador. D'entre la infinita llista de manies nabokovianes, en destaca l’odi que li atribuïssin influències. Hi ha però, una excepció a la llista negra, un autor que tolerava i admirava: Proust. Sembla, doncs, que no és casualitat que Pnin sigui la història d'un home a la recerca del temps que ja és perdut.