
Si els morts són en algun lloc o d’alguna manera, no crec
que siguin precisament al cementiri, i per això no hi he anat mai per Tots
Sants. I perquè no m’agraden gens els blocs de pisos de nínxols per guardar-hi
les caixes. I sóc al·lèrgica al pol·len de les flors de plàstic. Però confesso
que tinc una debilitat pels cementiris més o menys integrats al paisatge, on hi
ha enterrades les restes del que havien sigut cossos humans, amb làpides
senzilles que ho recorden i plantes que tornen viu, verd i olorós allò que dorm
sota terra. Cementiri ve del grec koimetérion,
«dormitori». De cementiris d’aquests en trobem sobretot als països del Nord, i
passejar-hi un vespre llarg, com són els vespres allà dalt, sota un cel
ennuvolat, és una delícia. I hi ha un cementiri del Nord que, tot i que és una
mica massa tocat i posat per al meu gust, em va commoure per la seva bellesa i
la seva gràcia. És el cementiri més endreçat que he vist mai; quasi es diria
que és un concurs de qui-té-la-tomba-més-bonica. Hi ha regadores i eines de
jardineria en compartiments de lliure accés perquè tothom pugui tenir la seva
sepultura sempre a punt. Hi ha tombes de disseny perfectament simètric, n’hi ha
d’una asimetria estudiada, altres semblen un jardí japonès, algunes són
exuberants, altres minimalistes, n’hi ha de molt tristes, d’incontinents, d’antològiques,
n’hi ha que sembla que acabin de sortir de la perruqueria, n’hi ha de tendres i
de selvàtiques. I sobretot, m’agrada que el lloc on reposen els difunts sigui
agradable per als morts i per als vius. El cementiri de Straelen, més que un
dormitori, és un jardí ufanós cada dia de l’any.











L'estiu passat, quan hi vaig passejar, vaig decidir que aquesta era la més bonica. I quina sorpresa quan vaig saber que era d'un traductor: Klaus Birkenhauer (1934-2001), el fundador de l'Europäisches Übersetzer-Kollegium: