dilluns, 28 d’octubre de 2019

ELS TRENS NO S'ESPEREN - EVA PIQUER


https://llegim.ara.cat/opinio/trens-no-esperen_0_2332566760.html

ELS TRENS NO S'ESPEREN 

EVA PIQUER

arallegim 26-10-2019



    TOTHOM SE N’HA D’ANAR DE CASA, MÉS TARD O MÉS D’HORA

    “Ja saps com són, els trens. No s’esperen”. Ho diu el pare a la Mary. La mare també insta la filla a afanyar-se cap a l’andana número tres. Quan la Mary s’atura i diu que no, que encara no es veu preparada per emprendre el viatge, els pares li donen l’empenta final. “Tothom ha de marxar de casa, algun dia. Tothom se n’ha d’anar, més tard o més d’hora”. I ja són tots tres dins del tren: els pares, per ajudar-la amb la maleta; ella, per anar-se’n qui sap on.
    Els passatgers dels vagons tenen alguna cosa estranya. La majoria no semblen preocupats per estar anant allà on van. Ho accepten amb resignació. Bé que han comprat ells el bitllet, i han escollit el tren, i la via. No se’n preocupen, de la destinació, fins que els arriba l’hora. Fins que arriben al novè regne.
    Mary Ventura i el Novè Regne és un relat inèdit de Sylvia Plath (1932-1963) que s’ha publicat ara per primer cop a tot el món. Un relat inèdit de Plath: poca broma. Un conte escrit el 1952, mesos abans del seu primer intent de suïcidi. Un conte al·legòric -ella el va descriure com “vagament simbòlic”- que aquella noia de vint anys va enviar a la revista Mademoiselle perquè el publiquessin, però l’hi van rebutjar. Al cap d’un parell d’anys l’autora va revisar la història, la va escurçar i li va donar un toc menys sinistre. I aquella obra original va quedar en un calaix, al costat de la nota de rebuig. No ha estat fins que l’ha trobada la crítica i acadèmica Judith Glazer-Raymo, fent recerca entre els arxius de Plath, que s’ha sabut que el conte existia. Ni tan sols els hereus de la poeta en tenien constància.

    UN VIATGE SENSE RETORN CAP AL REGNE DE LA VOLUNTAT CONGELADA

    Cap on avança el tren que ha agafat Mary Ventura? Se’ns diu que és una línia sense trajectes de tornada, com la vida mateixa. És un tren cap al no-res, similar al comboi imprevisible en què viatgem tots plegats? És un tren cap a l’edat adulta, cap a la maduresa? Un tren que s’endinsa en la ment humana, en la bogeria? Per què la dona del seu costat es refereix al novè regne com “el regne de la voluntat congelada”? Com és que només la Mary s’adona que cal fugir abans d’hora d’aquell viatge sense retorn? Intuïa llavors Sylvia Plath que al cap de poc miraria ella de fugir abans d’hora de la vida?
    El conte rescatat de l’oblit (publicat en català per Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell; i en castellà per Random House, amb traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino) ens parla de les imposicions familiars i de la llibertat individual. Quan la Mary al·lega que ella és allà per culpa dels seus pares, la dona li diu: “Però tu vas permetre que et compressin el bitllet. Vas permetre que et deixessin al tren, oi? Ho vas acceptar i no et vas rebel·lar”.

    MARY VENTURA ÉS UNA MENA D’AVANTSALA D’ESTHER GREENWOOD

    Com observa la poeta Míriam Cano a l’epíleg de l’edició catalana, és difícil deslligar la lectura d’aquest relat breu del que sabem avui sobre la vida de l’autora. “No puc evitar pensar que la Mary Ventura que s’escapa del regne congelat és, salvant totes les distàncies, una avantsala de l’Esther Greenwood”, escriu Cano. Tant la Mary com l’Esther viatgen cap a un lloc inhòspit. A Greenwood ja la coneixem: és la narradora i protagonista de La campana de vidre, la primera i única novel·la de Sylvia Plath. I avui tenim l’oportunitat de retrobar-la (convé tornar-hi de tant en tant), perquè Periscopi n’acaba de treure una nova edició, traduïda també per Marta Pera i amb un epíleg de Marta Pessarrodona. M’hi aboco com aquell qui corre per no perdre el tren: “Va ser un estiu xafogós, estrany, l’estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què hi feia, a Nova York”.


    dimecres, 16 d’octubre de 2019

    Poesia infinita a Utopia Markets

    Dissabte 19 d'octubre a un quart d'una 
    a Utopia Markets
    Josep Lluís Badal i Marta Pera 
    diran poemes seus i d'altres


    divendres, 11 d’octubre de 2019

    És possible traduir Handke?

    https://llegim.ara.cat/opinio/possible-traduir-Handke_0_2323567692.html



    És possible traduir Handke?
    Marta Pera Cucurell
    Les dues obres de Handke que he traduït al català, La gran caiguda i Poema a la durada, aparentment diferents perquè una és una novel·la i l’altra un poema, tenen molt més en comú del que a primera vista podria semblar. La gran caiguda és la narració d’una caminada que fa un home -un actor-, durant un dia, des de la perifèria fins al centre d’una ciutat. Poema a la durada és una reflexió filosòfica i anímica en forma de poema sobre “el temps de la consciència”, podríem dir. Ara bé, tot i la diferència de forma i d’argument, totes dues obres són un viatge cap al fons d’un mateix, i en tots dos llibres trobem la literatura de Handke en essència, dura i profunda, fragmentària i alhora àvida d’unitat. Detalls quotidians i filosofia, abstracció, introspecció, poesia. La soledat, la vida, la mort i, sobretot, la incertesa de les aparences. Handke s’ho qüestiona tot; fins i tot es qüestiona el llenguatge amb què s’ho qüestiona tot.
    Peter Handke és un autor molt creatiu, explorador i experimentador. Això sovint produeix una estranyesa en el text original, i a l’hora de traduir-lo sempre hi ha un risc. Es tracta d’aconseguir que el text traduït mantingui cert grau d’estranyesa, però que sigui comprensible -tan comprensible com l’original-. L’estil de Handke és concret i alhora abstracte, simple i també complex. S’hi veu un esforç constant per part de l’autor de buscar la precisió, sovint al servei d’expressar la incomunicació, la incertesa de tot. L’escriptor es planteja si és possible parlar d’alguna cosa, i la traductora es planteja si és possible traduir aquest intent de parlar d’alguna cosa. El lector ho dirà.
    Publicat al diari Ara, 10-10-1019
    fotografia de Danilo de Marco


    dilluns, 30 de setembre de 2019

    Entrevista a la traductora el Dia de la Traducció - Mataró Audiovisual

    Entrevista a la traductora al programa el Mirador de Mataró Audiovisual per Cristina Salad en ocasió del Dia de la Traducció 2019.

    Al minut 70.

    http://mataroaudiovisual.alacarta.cat/el-mirador/capitol/el_mirador_30092019



    Dia de la Traducció, Sant Jeroni

    Envoltat de la seva mica de desordre, Jeroni, que va traduir la Bíblia al llatí per primera vegada --la Vulgata--, fa una pausa de la feina per treure una punxa de la pota del lleó, amb la mateixa concentració amb què buscaria l’equivalència d’una frase feta. El lleó li estarà eternament agraït i ell l’adoptarà com qui té un gat, un animaló bon company dels traductors. Surt poc, ai, la feina no s’acaba mai!, però quan va a escampar la boira, fa patxoca, amb el lleó i el seu espectacular barret vermell.

        Sant Jeroni al seu estudi, Colantonio del Fiore, 1444

    divendres, 27 de setembre de 2019

    Pagant salvarem el planeta?



    “Qui més contamina, més paga”, diuen els d’esquerres. Els de dretes, ni això (són els amos de les empreses que contaminen). No ho entenc. No estem en una “emergència climàtica”? Pagant salvarem el planeta? On van a parar els diners de les multes dels que contaminen? Encara que una part servís per construir màquines descontaminadores (que també contaminarien i deixarien residus), això serveix d’alguna cosa? És que les bosses de plàstic que ara el client ha de pagar amb 2 cèntims embruten menys que les que abans regalaven? Si ja es fabrica una mena de plàstic biodegradable, perquè no s’ha prohibit la producció de plàstic? Per què no es va reduint l’emissió de contaminants, en tots els àmbits, de manera dràstica, ara que ja no tenim altre remei, i es van buscant noves maneres de fer les coses? #estimadaterra #emergènciaclimàtica #becreative