Un mitjó, o dos

He somiat que tenia un mitjó (he de dir uns mitjons?) amb dos caps, és a dir, dos peus, units per un sol camal sense solució de continuïtat i sense cap forat, de manera que no te’l podies posar per enlloc, com un poema objecte de Brossa. El dilema gros era a l’hora de desar-lo: ¿al calaix dels mitjons normals, o al dels desaparellats? Perquè eren dos, i era un.

Similia similibus curentur
(conte d’amor homeopàtic)

S’assemblaven con dos grànuls de cicuta virosa. Per fi, després d’uns quants intents infructuosos amb altres elements --al•lots i al•lotes al•lopàtics, no necessàriament alopècics-- que els havien deixat plens d’efectes secundaris --ja se sap, coses de la química--, tots dos tenien la sensació d’haver trobat, en l’altre, el seu component terapèutic definitiu. S’assemblaven tant..., que estaven convençuts que ara sí que havien trobat el remei únic a totes les seves desgràcies, i en la dilució adequada per a la màxima potenciació. Quan estaven junts els passaven tots els mals. Se’ls restablia l’equilibri vital. El seu era un amor homeopàtic. Però no volien temptar la sort. Per si de cas, es veien poc. Es veien en dosis infinitesimals.

Mitjons desaparellats

Feia molt de temps que vivien en aquell calaix sense llei i alguna vegada havien provat d’aparellar-se amb algun altre desaparellat, però l’aparellament no havia durat gaire. A un se li foradava la punta per on sortia l’ungla del dit gros i a l’altre no, o descobrien que un era llarg i l’altre curt, i la cosa no acabava de funcionar. De petits havien anat a l’escola platònica dels mitjons, on els ensenyaven la història dels mitjons bessons presentada per Aristòfanes que afirmava que els mitjons es componien inicialment d’una punta doble per a deu dits, dues plantes i dos talons i una sola turmellera amb dos forats, però Zeus, temorós del poder dels mitjons, els va dividir en dues parts, condemnant-los a passar la vida a la recerca de l’altre mitjó per a la seva realització. De manera que quan aquell parell de mitjons desaparellats van descobrir que potser feien parella, van dir “A veure? Provem-ho!”, i es van aparellar. No se sap si van ser per sempre més feliços i van menjar anissos o si van sucumbir a la tan poc platònica i inexplicable però obstinada tendència dels mitjons a desaparellar-se. Se’ls ha vist alguna vegada, això sí, penjats en un estenedor prenent el sol, tots dos amb el taló esclarissat i un espurneig d’alegria als ulls.