Llibres traduïts 2019

 

Sylvia & Silvia

 

Sylvia Plath i Silvia Federici, dues escriptores ben diferents ─l’una, poeta i narradora, l’altra, militant activista i assagista─, a més del nom, comparteixen una visió del món i de la nostra societat lúcida i crítica, que exposen, cada una a la seva manera. Coincideixen, per exemple, en la denúncia de les pràctiques de mètodes agressius, suposadament terapèutics ─als hospitals dels Estats Units, a la dècada de 1950, es van lobotomitzar  unes 40.000 persones, majoritàriament dones─. Federici ens obre els ulls presentant els fets. Plath els va patir en la pròpia carn i en fa literatura.

 

«Des dels programes d’esterilització massiva implementats al servei de l’eugenèsia fins a l’invent de les lobotomies, els electroxocs i les drogues psicoactives, la història de la medicina ha mostrat sistemàticament una voluntat de control social i una determinació per reprogramar els nostres cossos insubmisos per fer-nos més dòcils i productives.»

Més enllà de la perifèria de la pell, Silvia Federici

 

«─Saps de què són, aquestes cicatrius? ─va insistir la Valerie.

─No. De què són?

─Em van fer una lobotomia.

Vaig mirar la Valerie impressionada, valorant, per primera vegada, la seva calma marmòria.

─I com et trobes?

─Bé. Ara ja no m’enfado. Abans, estava sempre enfadada. (...) Ara puc anar a la ciutat, o a comprar, o a veure una pel·lícula, si m’acompanya una infermera.

─Què faràs, quan surtis?

─Ah, no sortiré. ─La Valerie va riure─. Hi estic bé, aquí.»

La campana de vidre, Sylvia Plath

 

«En la violència contra les dones també hi hem d’incloure l’ús generalitzat, a la dècada del 1950, de la lobotomia com una cura per a la depressió; aquesta teràpia es considerava ideal per a les dones destinades al treball domèstic, ja que se suposava que no els feia falta el cervell.»

Bruixes, caça de bruixes i dones, Silvia Federici

 

«Em vaig cargolar a l’extrem més allunyat de l’alcova amb la manta sobre el cap. No era tant l’amenaça de l’electroxoc, el que em feia mal, sinó la traïdoria descarada de la doctora Nolan. La doctora Nolan m’agradava, me l’estimava, li havia servit tota la meva confiança en safata, l’hi havia explicat tot, i ella m’havia promès, exactament, que m’avisaria amb temps si mai m’havien de fer un altre electroxoc.

Si m’ho hagués dit la nit abans jo hauria passat la nit desperta, naturalment, aterrida i plena de premonicions, però l’endemà hi estaria conformada i preparada.  Hauria caminat pel corredor entre dues infermeres (...)  amb dignitat, com una persona fredament resignada a l’execució. 

La infermera es va inclinar sobre meu i em va cridar pel nom.

Em vaig apartar i em vaig arraulir més al fons del racó. La infermera va desaparèixer. Sabia que tornaria, de seguida, acompanyada de dos ajudants corpulents, i que em portarien, bramant i picant de peus, per davant del públic somrient reunit al saló.

La doctora Nolan em va envoltar amb el braç i em va abraçar com una mare.»

La campana de vidre, Sylvia Plath

 

Sylvia Plath a L'Espolsada

Divendres 24 de gener a 2/4 de 8 a L'Espolsada: SYLVIA PLATH

Sylvia Plath, avui - a LaTribu

ELS TRENS NO S'ESPEREN - EVA PIQUER

https://llegim.ara.cat/opinio/trens-no-esperen_0_2332566760.html

ELS TRENS NO S'ESPEREN 

EVA PIQUER

arallegim 26-10-2019

TOTHOM SE N’HA D’ANAR DE CASA, MÉS TARD O MÉS D’HORA

“Ja saps com són, els trens. No s’esperen”. Ho diu el pare a la Mary. La mare també insta la filla a afanyar-se cap a l’andana número tres. Quan la Mary s’atura i diu que no, que encara no es veu preparada per emprendre el viatge, els pares li donen l’empenta final. “Tothom ha de marxar de casa, algun dia. Tothom se n’ha d’anar, més tard o més d’hora”. I ja són tots tres dins del tren: els pares, per ajudar-la amb la maleta; ella, per anar-se’n qui sap on.

Els passatgers dels vagons tenen alguna cosa estranya. La majoria no semblen preocupats per estar anant allà on van. Ho accepten amb resignació. Bé que han comprat ells el bitllet, i han escollit el tren, i la via. No se’n preocupen, de la destinació, fins que els arriba l’hora. Fins que arriben al novè regne.

Mary Ventura i el Novè Regne és un relat inèdit de Sylvia Plath (1932-1963) que s’ha publicat ara per primer cop a tot el món. Un relat inèdit de Plath: poca broma. Un conte escrit el 1952, mesos abans del seu primer intent de suïcidi. Un conte al·legòric -ella el va descriure com “vagament simbòlic”- que aquella noia de vint anys va enviar a la revista Mademoiselle perquè el publiquessin, però l’hi van rebutjar. Al cap d’un parell d’anys l’autora va revisar la història, la va escurçar i li va donar un toc menys sinistre. I aquella obra original va quedar en un calaix, al costat de la nota de rebuig. No ha estat fins que l’ha trobada la crítica i acadèmica Judith Glazer-Raymo, fent recerca entre els arxius de Plath, que s’ha sabut que el conte existia. Ni tan sols els hereus de la poeta en tenien constància.

UN VIATGE SENSE RETORN CAP AL REGNE DE LA VOLUNTAT CONGELADA

Cap on avança el tren que ha agafat Mary Ventura? Se’ns diu que és una línia sense trajectes de tornada, com la vida mateixa. És un tren cap al no-res, similar al comboi imprevisible en què viatgem tots plegats? És un tren cap a l’edat adulta, cap a la maduresa? Un tren que s’endinsa en la ment humana, en la bogeria? Per què la dona del seu costat es refereix al novè regne com “el regne de la voluntat congelada”? Com és que només la Mary s’adona que cal fugir abans d’hora d’aquell viatge sense retorn? Intuïa llavors Sylvia Plath que al cap de poc miraria ella de fugir abans d’hora de la vida?

El conte rescatat de l’oblit (publicat en català per Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell; i en castellà per Random House, amb traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino) ens parla de les imposicions familiars i de la llibertat individual. Quan la Mary al·lega que ella és allà per culpa dels seus pares, la dona li diu: “Però tu vas permetre que et compressin el bitllet. Vas permetre que et deixessin al tren, oi? Ho vas acceptar i no et vas rebel·lar”.

MARY VENTURA ÉS UNA MENA D’AVANTSALA D’ESTHER GREENWOOD

Com observa la poeta Míriam Cano a l’epíleg de l’edició catalana, és difícil deslligar la lectura d’aquest relat breu del que sabem avui sobre la vida de l’autora. “No puc evitar pensar que la Mary Ventura que s’escapa del regne congelat és, salvant totes les distàncies, una avantsala de l’Esther Greenwood”, escriu Cano. Tant la Mary com l’Esther viatgen cap a un lloc inhòspit. A Greenwood ja la coneixem: és la narradora i protagonista de La campana de vidre, la primera i única novel·la de Sylvia Plath. I avui tenim l’oportunitat de retrobar-la (convé tornar-hi de tant en tant), perquè Periscopi n’acaba de treure una nova edició, traduïda també per Marta Pera i amb un epíleg de Marta Pessarrodona. M’hi aboco com aquell qui corre per no perdre el tren: “Va ser un estiu xafogós, estrany, l’estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què hi feia, a Nova York”.