Llibres traduïts 2014

 

Charles Simic a UtopiaMarkets

diumenge 19 de març, de 18.45 a 19.00 Marta Pera: lectura de poemes de Charles Simic, 
Cafè Central

Simic - Blandiana - Merini a la NoLlegiu

Aquest dissabte direm poemes de Charles Simic, Ana Blandiana i Alda Merini a la NoLlegiu del Poblenou. A l'hora del vermut.

"Mestre de disfresses" de Charles Simic a Lletraferits

Trist com un vaixell dins d’una ampolla

Trist com una capsa de mistos en una casa

on han deixat de fumar.

Trist com el sabó d’una actriu glamurosa

quan surt de la dutxa.

Trist com la píndola de l’amor

a la butxaca d’un mort.

Feliç com un ratolí en un balancí.

Feliç com una dentadura...

No, un moment! Alguna cosa falla!

Trist com un escarabat de maig el juny.

Trist com un campió de menjar frankfurts

sopant en un restaurant de peix.

Parlant amb Toni Clapés del Mestre de disfresses

i dient Charles Simic a Llinars del Vallès

SIMIC-BLANDIANA-MOLL A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

Cafècentral Poesia

Aquest vespre, a les 8.15, dins la Setmana del Llibre en Català, a la Plaça de l'Escriptura:

SIMIC-BLANDIANA-MOLL. Tres poètiques

SÒNIA MOLL llegirà poemes de I DÉU EN ALGUN LLOC (#73 de Jardins de Samarcanda)

MARTA PERA llegirà poemes de MESTRE DE DISFRESSES, de Charles Simic (#74 de Jardins de Samarcanda)

CORINA OPROAE llegirà poemes de PATRIA MEVA A4, d'Ana Blandiana (en premsa, traducció guanyadora del XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia).

Us hi esperem!

LA PUÇA

A una puça li encanta

veure els amants despullar-se

i saltar al llit

i fer l’amor i enllestir

ràpid, per tenir-los

tots sencers per a ella,

adormits un en braços de l’altre,

i que deixin de roncar

només per rascar-se.

Charles Simic, The Lunatic

Simic, "sparring" del món, article d'Àlex Susanna

Simic, "sparring" del món
Àlex Susanna

https://twitter.com/Eumo_Editorial/status/617949441430016000

                 Charles Simic al Palau de la Música, maig 2015, fotografia de Pep Herrero

ESCRIC AQUEST article en una taula no
acabada de desparar: queden un parell d’ampolles
–una de vi buida i una de cava a mig
beure–, acompanyades dels taps corresponents,
una sola copa, tot de tovallons, uns estalvis
i un llevataps: més o menys aquesta és
la fotografia de la taula on em disposo a treballar.
Justament per què res no hi acaba de
quadrar, en aquest petit escenari, però tot hi
és reconeixible, penso en la poètica de Charles
Simic (Belgrad, 1938), una de les veus
poètiques més irreverents, lúcides i punyents
del panorama internacional.
Fa poc el vam tenir llegint poemes al Palau
de la Música –em consta que va quedar meravellat
de l’espai i del públic que l’omplia–,
però sempre que ho vulgueu el podeu tenir
llegint poemes a casa vostra, encara que us
els hàgiu de llegir vosaltres mateixos: ben
mirat, d’això es tracta. Que cadascú de nosaltres
faci ventrilòquia poètica a casa seva.
Pocs exercicis deparen tantes sorpreses com
aquest. De sobte us reconeixeu en la veu
d’un altre: vet aquí la meravella més extraordinària
de totes.
Com s’entra en el món d’un poeta, però?,
es preguntarà més d’un. Tustant alguna de
les portes que estan al vostre abast –els seus
llibres– i obrint-la per on més us plagui. Diria
que hi ha poques accions tan excitants
com la de descobrir una veu poètica. Bé, vull
dir la de sintonitzar-hi: normalment les veus
més autèntiques presenten resistències, no
es donen a la primera, demanen un mínim
de perseverança. I és així que, quan la porta
finalment s’obre, experimenteu un esclat
d’adrenalina.
Pel que fa a la veu que ens ocupa, proposo
una doble lectura: d’una banda, el poemari
Mestre de disfresses (Jardins de Samarcanda,
2014), traduït per Marta Pera i guanyador
d’un dels premis més útils que conec, el
Jordi Domènech de Traducció de Poesia; de
l’altra, el quadern de notes El monstruo ama
su laberinto (Vaso Roto Ediciones, 2015), en
traducció de Jordi Doce. La lectura combinada
de tots dos llibres és una experiència altament
recomanable: s’il·luminen i s’alimenten
retroactivament.
En un cas ens les havem directament amb
aquestes criatures desemparades que són els
poemes, mentre que en l’altre anem descobrint
d’on surten, què s’hi proposa l’autor,
què pensa de la poesia i de certs poetes, o
com respon de manera immediata als molt
diversos estímuls que li depara una vida
d’home corrent. Sobretot hi veiem això, en
tots dos llibres: una manera de dir i d’estar
en el món del tot reconeixibles per tal com hi
defuig els llocs comuns i tragina grans dosis
d’una mena d’alegria existencial molt seva.
Obro el llibre de poemes i topo amb un
que es diu Els amos fan llàstima als gossos:
«Jeuen als seus peus havent sopat,/veuen
com se’ls enfosqueix l’expressió/llegint el
diari o escoltant la dona/parlant de problemes
més greus que els propis”»... No us han
entrat ganes d’acabar-lo? Faig el mateix amb
l’altre llibre: Sólo la poesía puede medir la
distancia entre nosotros y el Otro, o bé: «Con
frecuencia, el poema lírico es una afirmación
escandalosa de que lo privado es público, lo
local es universal, lo efímero es eterno. ¡Y es
así! Los poetas acaban teniendo razón. Eso
es algo que los filósofos no son capaces de
perdonarles». I una darrera nota: «Aspiro a
crear una especie de no género hecho de ficción,
autobiografía, ensayo, poesía y, por supuesto,
¡chistes!». Això és el que ha aconseguit
amb aquest llibre Charles Simic,
«exemple radiant d’home postbabèlic», en
paraules de Seamus Heaney.

Marta Pera parla de Charles Simic a Núvol

Charles Simic: un acte de desesperació o una tirada de daus

http://www.nuvol.com/critica/charles-simic-un-acte-ded-esesperacio-o-una-tirada-de-daus/

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

Marta Pera Cucurell

Charles Simic dirà els seus poemes aquest dilluns al Palau de la Música, en l’acte que clou la Setmana de la Poesia. La traducció del seu llibre Mestre de disfresses, publicat per Cafè Central, va rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia el 2014. La traductora ens parla dels seus versos.

Una coberta blanca amb un personatge borrós, una empremta digital en comptes de cara: Master of Disguises. Em podia resistir a tant de misteri? Coneixent una mica l’autor, no. L’havia llegit en anglès i en castellà perquè no hi havia res d’ell traduït al català i sabia que no em fallaria.

Efectivament, el món misteriós insinuat a la coberta es desplega al llarg dels 52 poemes que constitueixen el llibre, començant per la citació de Wallace Stevens que l’encapçala, que ve a dir que tot és tan irreal com ho pot ser la realitat i és tota una declaració d’intencions.

De la mà del mestre disfressat caminem per un terreny aparentment ordinari, però sovint ens trobem en l’esfera del que és extraordinari sense saber ben bé com hi hem arribat. Simic és un poeta difícil de categoritzar: el to sovint és surrealista, fins i tot metafísic en alguns casos, i al mateix temps ens ofereix retrats i escenes inexorablement realistes.

Ens trobem amb ambients perfectament quotidians com ara una botiga de segona mà, un saló de bronzejat, escenes de carrer, nits d’insomni, i alhora plana pertot arreu una atmosfera de misteri, insinuacions: una finestra il·luminada en un carreró fosc, un gat negre que travessa el carrer.... I de vegades imatges tan imprevisibles i xocants com un pardal amb crosses o una roda que volta sola pel món. Com diu el mateix poeta, la seva ment lluita per copsar el que és eternament inaprehensible, allò que sempre s’insinua, sigui el que sigui.

Els seus poemes estan habitats per gent normal i corrent com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts... i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs... Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.

Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

foto de Richard Drew

Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.

Després la família va anar a França, seguint el pare, amb intenció d’arribar als Estats Units. Van ser una adolescència i una joventut de persona «desplaçada», fugint del nazisme, del comunisme. Diu Simic que Hitler i Stalin van ser els seus agents de viatges. Les vivències d’aquesta època com a immigrant a tot arreu han influït tota la seva obra posterior.

Finalment, el 1954 va arribar as Estats Units i allò va ser el paradís per a ell. Ja n’estava enamorat, del país, per les pel·lícules i les revistes americanes que la seva mare comprava a París per practicar l’anglès: a les fotografies d’aquelles revistes els colors eren més vius que a França, el vermell i el taronja eren més intensos, a Amèrica tothom somreia, fins i tot els perruquers. El que li tallava els cabells a París, en canvi, sempre estava de mal humor. Tot i que continuava sent immigrant, i ho patia, s’hi va quedar. «Amèrica era terriblement lletja i bonica al mateix temps», diu al seu llibre de memòries A Fly in the Soup. Ha fet de professor de literatura i d’escriptura a la Universitat de New Hampshire durant trenta anys, i ara està retirat.

És una de les figures clau de la poesia nord-americana actual, i se li ha reconegut l’obra amb diversos premis, entre ells el Pulitzer (1990). Té més de trenta poemaris publicats, i uns quants llibres en prosa de memòries, articles i traduccions.

Parlant dels seus mestres, tot i que reconeix la influència dels poetes francesos del XIX, els nord-americans Wallace Stevens, Whitman, Dickinson, William Carlos Williams, la russa Marina Tsvetàieva i sobretot els sud-americans (Borges, Huidobro, Neruda...), diu que els seus millors mestres, tant en art com en literatura, van ser els carrers per on rondava de jove. I afirma que Rollins, Charlie Parker i Thelonius Monk van ser models artístics molt millors que la majoria de poetes, i que als clubs de jazz i a les galeries d’art hi havia molta més poesia que en les revistes especialitzades.

Tota la seva poesia està marcada per les vivències de la guerra, la pobresa, la fam i la seva condició de desplaçat: la gent que mor sota les bombes sempre és «la mateixa», gent normal i corrent, totalment aliena als motius de la guerra: a Belgrad, a Nova York, a Bagdad. La guerra només interessa a una classe política corrupta perquè els omple les arques de diners i, com diu al poema «El pardal», «Hi haurà una pila de feina / per als fabricants de bombes, / d’uniformes i de llits d’hospital / i, per descomptat, de taüts.» I el món és ple de víctimes d’unes estructures polítiques absurdes com el pare boig, sol a casa, que espera que torni el fill, mort a la guerra, del poema «Tornant a casa amb cotxe».

El món és fals, cruel i bell, i sobretot incomprensible, però se’ns presenta vestit d’estar per casa. Tot són insinuacions. Ningú no sap res.  «Només les fulles diuen la veritat.» En definitiva, com diu el poeta citant Wittgenstein, «El que és misteriós no és “com” sigui el món, sinó que sigui.»

Poemes en la pell i l’os: ni un mil·ligram de greix. Me l'imagino amb un cisell, tallant els versos, esberlant les corbes, fins que tot queda cantellut,  incisiu, clar. Arestes pures. Simic té una manera molt personal d’organitzar els versos, escapçant-los, i de jugar, especialment, amb l’estrofa, de manera que sovint els versos cauen els uns sobre els altres en cascada, amb ressons jazzístics, en un flux que es pot fer quasi hipnòtic.

Aquest dilluns podrem veure i escoltar Charles Simic al Palau, el poeta que parla de l’estranyesa de la persona en un entorn sovint hostil, per a qui el poema és «un acte de desesperació o, més aviat, una tirada de daus»: ironia, tendresa, frescor, sentit de l’humor i llum, una llum que pot fer mal, la llum de l’art contra la foscor d’un món incomprensible.

http://www.nuvol.com/noticies/charles-simic-es-la-pera/

Charles Simic és la Pera

Núvol. Barcelona. 

/ 15.05.2014

La traductora Marta Pera és la guanyadora de la desena edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que Cafè Central organitza des de fa una dècada. El guardó, dotat amb 6.000 euros, ha estat concedit la traducció de ‘Mestre de disfresses’, del poeta americà d’origen serbi Charles Simic. Serà el primer poemari de l’autor traduït al català.

Charles Simic

El Cafè Central ha tingut la gentilesa d’oferir-nos en primícia el darrer poema del recull guardonat.

I vostè qui és, senyor?

Només sóc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.

El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en algun prat de l’alta muntanya
el llarg vespre d’estiu.

Traductora de llarga trajectòria, Pera ha traduït de l’anglès autors com Henry James, William Faulkner, John Le Carré, Virginia Woolf i John Irving, entre d’altres. També ha traduït de l’alemany Ernst Jünger i Robert Musil.

El Jordi Domènech té un palmarès envejable. L’han guanyat traductors com Joan Casas (‘Tard molt tard, de nit entrada’, de Iannis Ritsos), Isidor Marí (‘Vents’, de Saint John Perse), Gemma Gorga (‘Vint esmorzars cap a la mort’, de Dilip Chitre) i Gabriel de la S.T. Sampol (‘Escena de l’odi’, de José de Almada Negreiros).

La Història del Premi

Al mes d’octubre de 2003 va morir sobtadament el poeta, traductor i amic Jordi Domènech i Soteras. Havia nascut a Sabadell el 1941, i la seva vida va circular per tres eixos: la poesia, la traducció i el disseny industrial. En tots ells va desenvolupar una activitat lenta, callada, constant; destacada, malgrat la modèstia que el va distingir. La seva desaparició als 62 anys, sense preavís, va deixar un buit que alguns amics vam intentar omplir, primer amb la publicació de la seva Obra Poètica a Jardins de Samarcanda, i després amb la convocatòria, a partir del 2004, d’un premi de traducció de poesia que dugués el seu nom; d’aquesta manera, pensàvem, Domènech no cauria en l’oblit, tan habitual entre nosaltres, de qui abandona una estona l’escena i ja desapareix per sempre més.

El Premi va començar a rodar al 2005, amb una dotació de 1.250 euros (que es va ampliar a 6.000 euros a partir de 2010, quan Mobles 114 va deixar de patrocinar-lo i se’n va fer càrrec la Fundació Banc Sabadell), i la publicació del llibre guanyador a Jardins de Samarcanda.

Es va cercar un jurat de persones de prestigi i que, alhora, haguessin estat amigues de Domènech, i així van sorgir els noms que durant deu convocatòries han jutjat la qualitat dels treballs presentats: D. Sam Abrams, Nathalie Bittoun-Debruyne, Feliu Formosa, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura, Dolors Udina i Víctor Sunyol, que ha actuat de secretari.

En les deu convocatòries s’han presentat uns dos-cents treballs, dels quals han resultat guanyadors: 2005: Joan Casas, amb Tard, molt tard, de nit entrada, de Iannis Ritsos. 2006: (declarat desert). 2007: Josep Domènech Ponsatí, amb Rara mar, d’Armando Freitas Filho. 2008: Eusebi Ayensa, amb Esborranys i poemes inacabats, de Konstantinos P. Kavafis. 2009: Isidor Marí, amb Vents, de Saint-John Perse. 2010: Txema Martínez, amb Sonets, de William Shakespeare. 2011:  Antoni Xumet Rosselló, amb Gravitacions, d’António Ramos Rosa. 2012: Gemma Gorga, amb Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre. 2013: Gabriel de la S. T. Sampol, amb L’escena de l’odi, de José de Almada Negreiros: I, enguany, Marta Pera, amb Mestre de disfresses, de Charles Simic.

(Tots els llibres guanyadors són en el catàleg de la col·lecció Jardins de Samarcanda, de Cafè Central. Podeu consultar-ho al web de Cafè Central.

En cada acte de lliurament un traductor de reconegut prestigi ha dictat un parlament, escrit expressament per a l’ocasió, el text del qual s’ha editat després en format de plaquette dins la col·lecció «Els ulls de Tirèsies».  Els diversos ponents han estat Adan Kovacsics: Hofmannsthal y la tradición de la crisis del lenguaje. Joan Sellent: Amb sense ser poeta. Isabel Núñez: Els meandres de la traducció. Laura Borràs: Traduir paraules, traslladar significats, construir el món. Anna Casassas: El ritme de la prosa. Joan Fontcuberta: Traduir: l’ofici. Selma Ancira: Largo viaje del sentido al sonido. Juan de Sola: Crítica i traducció. I Francesc Parcerisas: Tres preguntes, dues anècdotes, un poema.

Enguany, a l’acte de lliurament del Premi, que tindrà lloc el dimarts 27 de maig, a les set del vespre, a Arts Santa Mònica, es lliurarà el Premi a Marta Pera, Francesc Parcerisas farà el parlament esmentat abans.  I finalment, es presentarà el llibre, editat en la col·lecció Balbec de Cafè Central,De traduir (poesia), que recull les totes aquestes ponències: mirades i consideracions diverses sobre la teoria i la pràctica de la traducció literària.

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

PEDRA

Entrar en una pedra

seria el meu estil.

Que un altre sigui un colom

o faci carrisquejar unes dents de tigre.

Jo estic content de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:

ningú no en sap la resposta.

Però a dins s’hi deu estar fresc i tranquil

encara que una vaca la trepitgi amb tot el seu pes,

encara que un nen la tiri al riu;

la pedra s’enfonsa, lenta, impassible,

fins al fons del riu

i els peixos hi truquen

i escolten.

He vist saltar espurnes

quan es freguen dues pedres,

per tant, potser no és fosc, a dins;

potser una lluna hi brilla

en algun lloc, potser darrere d’una muntanya

—amb la llum justa per desxifrar

les escriptures estranyes, els mapes celestes

de les parets internes.

- Charles Simic

Panerola

 

Quan veig una panerola

no em poso violent com tu.

M’aturo com si hagués passat

un compliment afable.

Aquesta panerola m’és familiar.

Me la trobo de tant en tant,

a la cuina, a mitjanit,

i ara al coixí.

Veig que del cap

li surten un parell

dels meus cabells negres,

i qui sap què més.

Porta papers falsos

—no em preguntis com ho sé.

Papers falsos, sí,

amb la meva empremta digital.

Charles Simic

Selected Poems (1963-2003)

Els amants - Charles Simic

ELS AMANTS

CHARLES SIMIC

Al bosc un diumenge clar,

quan érem petits,

vam trobar una parella ajaguda a terra.

Agafats de la mà, amb por

de perdre’ns, allò

ens va semblar una clapa de neu,

aquells dos agafats nus

a terra, el vent

movia les branques sobre seu

mentre passàvem, i no vam saber mai

qui eren, ni en vam parlar mai després

entre nosaltres, ni amb ningú.