LA QUINTA ESSÈNCIA DE LA POLS, Marta Pera Cucurell

pols vista amb microspcopi

pols del desert

pols interestel·lar

grans de sorra vistos amb microspoci

volves de neu vistes amb microscopi

gra de pols vist al microspcopi

La vellesa de la nostàlgia - Mark Strand

LA VELLESA DE LA NOSTÀLGIA

Aquelles hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa;  ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor perfumada d’una nit d’estiu.

ETERNITAT PROVISIONAL - MARK STRAND

    ETERNITAT PROVISIONAL

Un home i una dona jeien al llit. «Una altra vegada i prou», va dir l’home, «una altra vegada i prou». «Per què  sempre dius això?», va dir la dona. «Perquè no vull que s’acabi mai», va dir l’home. «Què és el que no vols que s’acabi?», va dir la dona. «Això», va dir l’home, «aquest no voler que s’acabi mai».        

                                                                            
- Mark Strand, Almost Invisible    

LA FI DE LA VAGABUNDERIA - DAS ENDE DES FLANIERENS

PETER HANDKE: 

POEMES DE "LA FI DE LA VAGABUNDERIA" 

(DAS ENDE DES FLANIERENS) 

DES DE FA TEMPS

Gràcies a tu

estic bé

sense tu,

des de fa temps.

EINE ZEITLANG

Danke dir

komme ich gut aus

Ohne dich,

Eine Zeit lang.

L’EDAT D’OR

El rei s’afarta com un lladre

i el lladre viu com un rei.

DAS GOLDENE ZEITALTER

Der König freute sich diebisch

und der dieb freute sich Königlich.

El poeta líric és a casa, ben còmde

el poeta èpic va més enllà del turons

l’èpic èpic es desviarà fins als vaixells.

Der Lyriker sitzt schön im Haus

der lyrische Epiker geht über die Hügel

der epische Epiker wird auf die Schiffe verschlagen

DIA EN UN JARDÍ D’ESTIU

A la tarda han caigut un parell de fulles

de les acàcies

i al vespre el llum es gronxava

al menjador buit.

TAGESLAUF IN EINEM SOMMERGARTEN

Am Nachmittag fielen ein Paar Blätter

von den Akazien

und amb Abend schwankte die Lampe

im leeren Esszimmer.

Penso, emocionat

tot i que no hi ha amor,

i et voldria escriure un poema.

Ich denke begeistert

doch ermangelnd der Liebe

und mochte ein Gedicht für dich schreiben.

PEDRA

Entrar en una pedra

seria el meu estil.

Que un altre sigui un colom

o faci carrisquejar unes dents de tigre.

Jo estic content de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:

ningú no en sap la resposta.

Però a dins s’hi deu estar fresc i tranquil

encara que una vaca la trepitgi amb tot el seu pes,

encara que un nen la tiri al riu;

la pedra s’enfonsa, lenta, impassible,

fins al fons del riu

i els peixos hi truquen

i escolten.

He vist saltar espurnes

quan es freguen dues pedres,

per tant, potser no és fosc, a dins;

potser una lluna hi brilla

en algun lloc, potser darrere d’una muntanya

—amb la llum justa per desxifrar

les escriptures estranyes, els mapes celestes

de les parets internes.

- Charles Simic

El penis del Papa

Penja al fons de la sotana, un batall

delicat al centre de la campana.

Es mou quan ell es mou, un peix espectral

en un halo d’algues de plata, el pèl

onejant en la foscor i la calor —i de nit

mentre els ulls dormen, es dreça

en lloança de Déu.

- Sharon Olds, The Pope's Penis

Panerola

 

Quan veig una panerola

no em poso violent com tu.

M’aturo com si hagués passat

un compliment afable.

Aquesta panerola m’és familiar.

Me la trobo de tant en tant,

a la cuina, a mitjanit,

i ara al coixí.

Veig que del cap

li surten un parell

dels meus cabells negres,

i qui sap què més.

Porta papers falsos

—no em preguntis com ho sé.

Papers falsos, sí,

amb la meva empremta digital.

Charles Simic

Selected Poems (1963-2003)

Sonet 76, Shakespeare: Why is my verse so barren of new pride: tres noves versions

Per què el meu vers no és pretensiós

i esquiva canvis i novetats?

Per què no m’he tornat cobdiciós

de girs estranys, originalitats?

Per què sempre escric igual, i disfresso

trucs i troballes amb vestit antic

i amb cada mot i vers confesso

qui sóc i d’on prové tot el que dic?

Escriure de tu és la meva empresa,

tu i l’amor sou el meu únic motiu;

fer nou el vell és la meva proesa,

gasto el que és gastat i ho faig atractiu:

com el sol cada dia mor i neix,

el meu amor diu sempre el mateix.

Sonnet LXXVI: Why is my verse so barren of new pride

BY WILLIAM SHAKESPEARE

Why is my verse so barren of new pride,

So far from variation or quick change?

Why with the time do I not glance aside

To new-found methods, and to compounds strange?

Why write I still all one, ever the same,

And keep invention in a noted weed,

That every word doth almost tell my name,

Showing their, birth, and where they did proceed?

O know, sweet love, I always write of you,

And you and love are still my argument,

So all my best is dressing old words new,

Spending again what is already spent:

   For as the sun is daily new and old,

   So is my love still telling what is told.

Una altra versió:

Per què el meu vers és pobre en nous orgulls

i esquiva canvis i innovacions?

Per què amb el temps no giro els ulls

cap a nous girs i combinacions?

Per què sempre escric igual, i vesteixo

amb camisa vella cada troballa

i amb cada mot i vers em repeteixo,

revelo el meu nom, origen i talla?

Ja saps que és de tu que escric, amor meu,

tu i l’amor sou la meva obsessió;

mots vells guarnits de nou poso en relleu,

els desgasto fins a l’erosió:

com el sol, que és vell i nou cada dia,

l’amor es diu i rediu amb follia.

I encara una altra, sense rima:

Per què el meu vers defuig la vanitat

de canvis i trucs, nous girs i sorpreses?

Per què per fi no provo i assajo

mitjans moderns, no arrisco experiments?

Per què escric sempre igual, em repeteixo,

abillo amb vestit vell noves troballes

i estampo en cada mot el meu nom

i revelo la font d’on ha brollat?

Ja saps, amor, que és de tu que escric sempre,

tu i l’amor sou el meu únic tema;

vestir mots vells de nou és el meu art,

gastar i esmolar el que ja és gastat:

com el sol, nou a l’alba, vell al vespre,

el meu amor diu el que ja sabem.

Els amants - Charles Simic

ELS AMANTS

CHARLES SIMIC

Al bosc un diumenge clar,

quan érem petits,

vam trobar una parella ajaguda a terra.

Agafats de la mà, amb por

de perdre’ns, allò

ens va semblar una clapa de neu,

aquells dos agafats nus

a terra, el vent

movia les branques sobre seu

mentre passàvem, i no vam saber mai

qui eren, ni en vam parlar mai després

entre nosaltres, ni amb ningú.

Totes les cartes d'amor són

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També, al meu temps, vaig escriure cartes d’amor
com totes,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, al capdavall,
només els que no han escrit mai cartes d’amor
sí que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules).


- Alvaro Campos – Fernando Pessoa -

Solstici d’hivern

Passaré el Nadal de puntetes,
emboçada amb bufanda i guants.
No trobaran les meves empremtes
en cap bola vermella, en cap pastoret.
No em posaré una diadema d’oripell
ni la samarra arnada ni seguiré l’estrella
per fer cua al caixer automàtic.
Esvairé tot el fumfumfum que em rebufi la xemeneia,
no deixaré pel camí engrunes de neula.
No escapçaré els brots tendres
que li han sortit al tió
ni li donaré galetes i vi bo.
Passaré de puntetes
i em taparé les orelles, que no es desperti
la marededéu prenyada que dorm
al fons de la capsa de les coses
que no em caben enlloc.

Amb farina a les puntes dels dits
tastaré, d’amagat, el fruit del galzeran
--envescada en el sol d’hivern, en l’olor
antiga de la molsa.

Espresso

El cafè negre que serveixen a la terrassa
entre taules i cadires llampants com insectes.

Precioses destil•lacions
plenes de la mateixa força que un Sí i un No.

El treuen de la cuina fosca
i mira el sol sense ni un parpelleig.

A la llum del dia, una nota de negre benèfic
que de seguida s’escola a l'interior d’un client pàl•lid.

Són com les gotes de la profunditat negra
que de vegades l’ànima recull

i ens donen una empenta saludable: vinga!
Inspiració per obrir els ulls.


- Tomas Trasntrömer -

(traducció feta a partir de la versió anglesa de Robin Fulton)

Pel caire

Camines sempre pel caire
de la rutina, les arrels clavades
en la seguretat aparent
de les coses conegudes
(les ales àvides de cel).
Fa por llançar-se
a l’abisme
de la incertesa:
el buit
insondable
que et crida
sabent
que t’estavellaràs

--però, i les ales?

Matí de tardor
Un dia, quan era petit, em vaig trobar
un déu agonitzant. S’estava quiet
entre les ales esperant
que les ales
l’alliberessin. La humanitat és
pols; només els déus poden morir.
A l’alba, havia descendit
al cim d’un turó que ara tremolava
sota els batecs del seu cor. Només el cordó
del camí l’aguantava d’una peça. Al cel
de llevant budells fulgurants resplendien
entre els núvols. Vaig entendre
que un déu fa servir tota
la realitat com a cos
quan sofreix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que un ocell
no pot morir amb tanta intensitat.

- Gösta Agren -

El cor que riu (Charles Bukowski)

la teva vida és la teva vida
no la deixis bastonejar fins a una submissió humida.
estigues alerta.
hi ha sortides.
hi ha llum en algun lloc.
potser no és gaire llum però
venç la foscor.
estigues alerta.
els déus et donaran oportunitats.
reconeix-les.
pren-les.
no pots vèncer la mort, però
pots vèncer la vida, de vegades.
i com més sovint ho aprenguis a fer,
més llum hi haurà.
la teva vida és la teva vida.
reconeix-la ara que la tens.
ets meravellós.
els déus es volen delectar
en tu.

Ens hauríem de dir

No ens hauríem de dir
perdona, quan hem topat,
sinó gràcies, per tocar-me.

- Eeva Kilpi -



Meidän tulisi sanoa toisillemme,
ei anteeksi, kun tönäisin
vaan kiitos kun kosketit.

- Eeva Kilpi -


We should say to one another,
Not, sorry, I bumped into you,
But, thank you, for touching me.


- Eeva Kilpi -