diumenge, 20 de gener del 2019

Cançó de la plana - Fe Fernández Villaret - L'Espolsada

http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/746-canco-de-la-plana



Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 
Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.
"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."
La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.
El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 
Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.
"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."
Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell
Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random

dimecres, 9 de gener del 2019

Últimes paraules del Diari de Katherine Mansfield

"I quan dic «tinc por», no deixis que això t’inquieti, cor meu. Tots tenim por, quan som en una sala d’espera. Però les hem de traspassar, i si l’altre pot mantenir la calma, això és tota l’ajuda que ens podem donar.
Tot això sembla molt ardu i seriós. Però ara que m’hi he barallat, ja no ho és. Em sento feliç ―en el fons. Tot està bé."
Aquestes són les últimes paraules que va escriure Katherine Mansfield al seu diari. I l'escala de la foto és l'última que va pujar, en un centre de Fontainebaleu on s'havia reclòs per curar-se l'ànima, deia, seguint les ensenyances de Gurdjeff. Pujava a la seva habitació, però a mitja escala va tenir un atac de tos i va morir al cap d'un parell d'hores, d'una hemorràgia pulmonar, avui fa 96 anys.

dimarts, 8 de gener del 2019

La innocència de Katherine Mansfield - M. Àngels Cabré


https://llegim.ara.cat/actualitat/innocencia-Katherine-Mansfield_0_2070392958.html

La innocència de Katherine Mansfield

Tot i que va morir als 34 anys, l’escriptora de Nova Zelanda es va convertir en una de les grans veus de la literatura del segle XX. Ho demostren ‘Tots els contes’ i ‘Diaris’, ara editats en català

M. Àngels Cabré

Molt abans que l’any 2013 Alice Munro -a qui alguns anomenen el Txékhov canadenc- guanyés el premi Nobel de literatura, va existir Katherine Mansfield (1888-1923), que és l’autora d’alguns dels contes més seductors de la literatura del segle XX. I molt abans que descobríssim els diaris de Virginia Woolf vam poder llegir els seus. Per a qui no ho sàpiga, Virginia Woolf no només va tractar Mansfield sinó que també va publicar-la a Hogarth Press, la petita editorial que va posar en marxa juntament amb Leonard, el seu marit. En concret van publicarPreludi el 1917, que és el relat que encapçala el volum de Tots els contesque enguany ha publicat Proa en català.
Preludi és, segons el seu marit, John Middleton Murry (que Mansfield anomena Jack als diaris i que va ser també qui el va editar en la seva condició de marmessor), “el començament de la fase final en el desenvolupament de Katherine Mansfield”, és a dir, el moment en què es converteix en l’escriptora que coneixem. Preludi forma part del volum Felicitat i altres contes (1920), que per a ella va suposar començar a existir per als lectors, tenint en compte que es van animar a escriure-li cartes on li expressaven la seva admiració. Així i tot, va ser la publicació de La festa al jardí el 1922 el que va consolidar-la com a autora. De fet, li van començar a ploure les sol·licituds de traducció, com assenyala l’editor Jordi Cornudella al prefaci del volum, i el 1937 es va convertir en el primer número de la coneguda col·lecció La Rosa dels Vents, de Josep Janés. El segon seria El jardiner, de Tagore; tot queda en el mateix camp semàntic.

UN ESPERIT LLIURE I PUR

Virginia Woolf va creure fermament en Katherine Mansfield i li va dedicar un article l’any 1927, “Una ment terriblement sensible”, que acompanya l’edició dels Diaris que ha fet L’Avenç com també ha acompanyat moltes de les edicions anteriors. Del que en diu Woolf destacaria la idea que Mansfield és una escriptora 100%: “Tot el que percep, sent i veu no és fragmentari ni està aïllat; forma un tot com a escriptura”. Justament per això la seva narrativa i els seus Diaris estan molt entrellaçats. A aquesta condició d’escriptora a totes hores s’hi afegeix la condició que el seu marit li atribueix a la seva nota introductòria als Diaris : la puresa. I és puresa, innocència, el que desprenen els seus contes: “És com si el vidre a través del qual mirava la vida fos diàfan”, escriu el seu estimat Jack, de qui, per cert, en el darrer tram de la seva vida es va mig separar. I és que Katherine Mansfield sempre va ser un esperit molt lliure.
Katherine Mansfield sempre ens ha semblat una escriptora europea, perquè va ser a Europa on es va traslladar de molt joveneta -de fet, des dels 13 anys, quan la seva família la va enviar a Londres-. Però la seva literatura ho desmenteix, perquè els paisatges i la llum del seu país natal, Nova Zelanda, hi són sempre presents: “Mai no estic lluny. Anhelo renovar-los escrivint”, ens diu el 22 de gener de 1916 als Diaris. De joveneta tocava el violoncel -com va fer Aurora Bertrana- i va abandonar la música en favor de la literatura -com faria més endavant Carson McCullers-. També li van encomanar una gonorrea que li va donar molts problemes de salut -recordem aquí la sífilis d’Isak Dinesen-, i amb Woolf comparteix una tendència recurrent a caure en el desànim. En el seu cas, pensar que la salut del seu cos depenia de la seva salut espiritual la va fer acabar sucumbint a la filosofia de Gurdjieff.
De la seva breu vida podem dir que no li va permetre escriure tant com hauria volgut, tot i que de fet aquesta va ser una queixa que es va fer sempre, quan no intuïa que tindria un vida tan breu. La realitat és que sempre va ser protagonista d’una batalla perduda entre l’escriptura i la vida, i això que era capaç d’escriure un conte -un conte brillant- en una tarda: “Quan es té una història ben pensada, només falta posar-hi la feina” (1 de gener del 1922).

diumenge, 6 de gener del 2019

Diaris / Tots els contes, de Katherine Mansfield - Narrar amb (i en) tots els sentits - Xavier Serrahima

http://www.racodelaparaula.cat/2018/03/23/diaris-tots-els-contes-katherinemansfield/#axzz5AZWIcpbr

Xavier Serrahima: el racó de la paraula 
Una finestra de diàleg oberta a la literatura: 
anàlisis, cròniques, citacions i altres 

Diaris / Tots els contes, de Katherine Mansfield 
Narrar amb (i en) tots els sentits 

Que a les taules de novetats de les llibreries coincideixin els Diaris i el volum Tots els contes, de Katherine Mansfield ens ofereix una magnífica oportunitat de conèixer amb profunditat l’obra d’una autora considerada canònica —amb tots els riscos que això suposa. I per atansar-nos-hi, probablement el millor que podem fer és, precisament, oblidar-nos d’aquesta circumstància, treure’ns del cap aquesta idea d’indiscutibilitat, de sacralitat, i deixar-nos seduir per la seva escriptura.


Diaris



Per fer-ho així, alliberats de condicionants i de connotacions que ens poden perjudicar més que beneficiar, potser farem bé de començar endinsant-nos en els seus Diaris, publicats per L’Avenç i traduïts per Marta Pera Cucurell. Es tracta de diaris de maduresa —recordem que va néixer el 1888 i va morir, molt jove, el 1923—, atès que, com ens informa el que fou el seu marit, i marmessor literari, John Middelton Murry, l’escriptora “va destruir implacablement totes les referències a l’època que va de la seva tornada de Nova Zelanda a Anglaterra, el 1909, fins el 1914”. Quan els llegim, no trigarem a adonar-nos que, per bé que tingui no ja clara, sinó claríssima, la seva vocació d’escriptora —“la meva obra. Això sí que és important. Seria insuportable morir… deixant «trossos», «esborranys»…, res ben acabat”; “el meu desig de ser més bona escriptora […] substitueix la religió, és la meva religió”—, els dubtes sobre la seva capacitat la corrouen i esdevenen una barrera que (massa) sovint li costa superar: “No puc escriure amb convicció res que no sigui satíric, ara. Si procuro trobar les coses maques em torno cursi. I al mateix temps tinc tanta por d’escriure una burla en comptes de sàtira, que la ploma plana sobre el paper i no es decideix a posar-s’hi”. Un apunt,
2
aquest —que, pel que fa a dubtes i incerteses, es repetirà sovint al llarg dels anys— tan significant com definitori de la manera d’escriure (i de viure) de l’autora neozelandesa. I dic, expressament, escriure i viure perquè per a ella, com per a tots els artistes de veritat, vida i obra són una i la mateixa cosa: escriu com viu; viu com escriu. La seva escriptura és la plasmació autèntica, directa, natural, de la seva personalitat. Si les seves narracions estan sembrades d’exquisides i poètiques descripcions de la natura —de l’ambient natural on tenen lloc; un ambient, un escenari, que es converteix en un dels principals protagonistes de la seva obra— no és tant per raons literàries, sinó perquè són fruit del seu caràcter, de la seva manera de veure, de viure i d’entendre el món. I és per això, per aquesta necessitat expressiva interior que sent, que es plany, amargament, de no aconseguir escriure sobre “coses maques” sense tornar-se “cursi”. Perquè sap que ha d’escriure així, que ha de seguir els seus impulsos interns, congènits, però li costa déu i ajut trobar la manera, el camí. I aquesta necessitat, lligada amb una alta, altíssima autoexigència de qualitat, li provoca no únicament dubtes sinó que, fins i tot quan veu molt clar què ha d’escriure, la tenalla fins a immobilitzar-la: “Per què dubto tant? Només és mandra? Falta de voluntat?”; “Què és el que fa el moment de deslliurament tan difícil per a mi? Si m’assegués —ara mateix— simplement a escriure, tal com raja, algunes històries —del tot escrites, enllestides, al meu cap— m’hi estaria dies. N’hi ha tantes. M’assec i les penso i si venço la desesma i agafo la ploma s’haurien (estan tan perfectament acabades) d’escriure soles”. Una dificultat, una inhibició o limitació, implantada amb fermesa a les arrels de la seva personalitat, contra la qual se sentia impotent, que acabava vencent-la la majoria de vegades —i com més la vencia, com més se li imposava, més l’obsessionava i més costa amunt se li feia, encara—, que la perseguí, convertida en una mena de maledicció divina, al llarg de tota la seva vida. I, com més anys passaven, més conscient n’era i més se’n planyia: “Hi ha tant per fer i faig tan poc… La vida aquí seria quasi perfecta si sempre que faig veure que treballo estigués treballant de debò. I no deu ser pas gaire difícil. Mira tots els relats que esperen, i esperen, al llindar. Per què no els deixo entrar? I el seu lloc l’ocuparien altres que ronden per allà darrere —esperant una oportunitat”. La lectura atenta del diari ens permet, igualment, conèixer altres trets de la seva personalitat vital, existencial, que són fonamentals —fonamentals per a la seva manera de viure i, per tant, d’escriure. Esmentar-los tots exhaustivament fora impossible en una anàlisi com aquesta, però sí que puc, almenys, sense excedir-me en la llargària d’aquest text, destacar-ne alguns, els més rellevants. La contemplació i l’observació —“La quantitat d’alegria, minuciosa i delicada, que obtinc contemplant la gent i les coses quan estic sola és, senzillament, enorme”—, la importància dels detalls —“fins el detall més ínfim, el sentiment més ínfim”—, la naturalitat, l’autenticitat, la senzillesa —“Escriure alguna cosa digna d’aquesta lluna ascendent, d’aquesta llum pàl·lida. Ser prou «senzilla», com series senzilla davant Déu”—, l’honestedat —“L’honestedat […] és l’única cosa que valoro més que la vida, l’amor, la mort…, més que res. És l’única cosa que perdura”—, la sinceritat —“detesto la falta de sinceritat. Em fa sentir espantosament incòmoda i infeliç”… En definitiva —i això ho percebrem instantàniament quan llegim els seus contes—, escriu com viu, descriu com veu. Amb una veu narrativa, que és la seva; que li sorgeix, directa, espontània, incondicionada, des del més pregon d’ella mateixa, que vol preservar per damunt de tot, superant qualsevol altra temptació: “M’he d’esforçar per escriure amb senzillesa, amb plenitud, amb llibertat, des del cor. Calladament, sense preocupar-me per l’èxit ni pel fracàs”.  Més que no pas crear, ho té (i ho veu) a dins  —“La meva ment era com un esquirol. Jo arreplegava i arreplegava i amagava per al llarg «hivern», quan redescobriria tot aquell tresor”— i només ha de deixar-ho sortir, amb la màxima netedat i claredat possible.
3



Tots els contes





Sabent com es veia i definia ella mateixa, estarem en condicions per llegir el gruixut volum de Tots els contes, que inclou: Felicitat i altres contes, La festa al jardí i altres contes, Un niu de tórtores i altres contes, Una mica infantil i altres contes, i En una pensió alemanya, traduïdes, respectivament per la ja esmentada Marta Pera (les dues primeres obres), per Pep Julià (les dues següents) i per Anna Llisterri (la darrera). Com bé assenyala Jordi Cornudella en la seva introducció, podem llegir el recull en l’ordre que preferim, ja sigui respectant el criteri de l’editorial —que comença per “l’obra de plena maduresa”, continua amb “l’obra que va deixar inacabada” i acaba amb “el recull de contes que no va voler aplegar”— o bé optant per un de cronològic. Però per llançarnos a la lectura d’un volum tan exigent i tan extens com aquest (de 89o pàgines) potser convindria, si volem assaborir-lo com mereix, tenir en compte, a banda de la visió que
4
ens brinda al seus Diaris, algunes consideracions. La primera, i principal, que la narrativa, com la poesia, requereix no tan sols temps i tranquil·litat —la cambra pròpia woolfiana— sinó, sobretot, atenció i dedicació. I ja no requereix, sinó que gairebé exigeix llegir cada conte per separat, deixant una llarga pausa entre el que hem enllestit i el que hem d’encetar, de manera que la lectura de l’anterior no interfereixi en el nou. Són peces individuals, pensades per ésser llegides individualment. I, en la majoria dels caos, publicades originalment totes soles. Són petites —o més o menys petites— obres que comencen i acaben en elles mateixes. Si a això hi afegim que, en general, les narracions amb interès i intenció literària no s’acostumen a donar del tot en una primera lectura, que sovint és recomanable rellegir-les, tancar el llibre i deixar que ens vagin produint dins nostre l’efecte que qui l’ha escrit ha volgut que ens produeixi, tindrem clar com n’és de convenient llegir-les d’una en una, sense presses —ni, encara menys, precipitacions. Si això és cert en la major part dels contes de qualitat, no ens caldrà més que abordar el primer conte, sigui quin sigui el que escollim, per adonar-nos que, en el cas de Mansfield, llegir cada conte amb atenció, individualment i deixant un espai generós de temps després per permetre que germini dins nostre no és ja una conveniència sinó una necessitat —una absoluta necessitat. Avesats com estem que tot sigui molt explícit i immediat, és més que probable que la primera sensació que tinguem en enllestir qualsevol de les seves narracions és que està inacabada, que es va deixar el final; que s’ha oblidat de dir-nos alguna cosa d’essencial. O, potser, que no l’hem llegit amb prou atenció, que som nosaltres qui ens hem descuidat de llegir alguna frase o indicació essencial. Si creiem que és aquesta segona hipòtesi la correcta, i tornem a llegir-la, ens veurem forçats a descartar-la, ja que comprovarem que no ens havíem descuidat res, que sembla que no hi ha res més del que ja havíem llegir inicialment. I dic, expressament, sembla, perquè no hi és, escrit, però sí hi és, sense escriure. No tan sols hi ha més, sinó molt més, quasi tot. Hi ha tant, sense escriure, tant (tant d’evocat i d’induït), que, quan va aflorant, dins nostre, ens sembla impossible. Ens sembla impossible —i, de fet, ho és: és el gran miracle literari de Katherine Mansfield— que es pugi dir tant dient tan poc. I, encara més —i en aquest punt el miracle mansfieldià és insuperable—, que sigui possible explicar una cosa explicant-ne, en teoria, una altra. Perquè hi ha escriptors que tenen traça a escriure entre línies, però n’hi ha pocs, ben ben pocs, que siguin capaços d’escriure més enllà, o per damunt —molt per damunt— de les línies. El que ho fa millor de tots, el mestre dels mestres, és Anton P. Txékhov. Un dels escriptors de capçalera de l’autora neozelandesa, del qual esdevé, sens dubte, la seva deixebla més avançada i privilegiada: a través d’una història aparentment més o menys superficial ens n’explica una altra: “Però en realitat […] volia dir una altra cosa”. Una altra cosa no ja més important, sinó pregonament humana. El seu és un dir poètic, un dir sense dir. No tan sols pel seu llenguatge —d’una intensitat poètica exquisida— sinó per aquest insinuar o esbossar, pel seu tot just mig dir. Adreçat als sentits i al cor més que no pas a la raó o al cap. I és per això que les seves referències als cinc sentits, sobretot, a la vista, a l’oïda i a l’olfacte, són constants: “el mar lluent, bellugadís, era tan brillant que feia mal als ulls. […]. Al matollar es va alçar la brisa del matí i la flaire de les fulles i de terra negra humida es va barrejar amb l’olor penetrant del mar”. I, com amb la poesia, les seves narracions no les hem de procurar entendre —“No va poder explicar què era la vida. Tant se valia. Ell l’entenia perfectament”—, sinó que hem d’entrar-hi, hem de deixar que ens arribin, que ens sedueixin. El mig dir —“li havia explicat, i descrit, fins i tot, però lleugerament, és clar, una cosa així no es podia dir directament”; “M’ha semblat que expressava, més encara, que suggeria allò que volia dir”— i la seva bellesa i el seu caràcter evocatiu han de servir-nos d’excipient. Han de fer aflorar alguna cosa en nosaltres. Alguna cosa que tenim endins, ben endins. Com invisibles bombes de
5
profunditat, la lectura dels seus relats farà que arribi a la superfície el que s’oculta al fons del mar, allò que, de veritat, ens corre per dins de les venes. El que a vegades no sabem —o no volem saber. El que hi ha, el que som, més enllà del que vivim, del que ens passa. Aquell «essencial (que) és invisible als ulls» d’El petit Príncep de SaintExupéry. O, per dir-ho com John Lennon, allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans. Perquè, tot i que massa sovint ho oblidem o ho perdem de vista, “la vida és així: una mica infantil, però ben natural. Oi que sí?”. I aquesta vida, tan autèntica, tan natural com desconeguda és la que (d)escriu Katherine Mansfield. La que escriu, sense escriure-la, la que diu, sense dir-la, la que explica sense explicar. I ho fa així perquè sent la necessitat interior de fer-ho, perquè, sense saber-ho ben bé, sap que —com van descobrir ja els més antics filòsofs— potser només veurem (i aprendrem) si no pretenem entendre, i, encara menys, entendre-ho tot. I, per això, el seu llenguatge és el de les emocions, el dels sentiments, el dels suggeriments i les sensacions: “És només una sensació […] que ni jo mateixa no l’entenc”. Perquè allí on no hi arriba ni hi podrà arribar mai el pensament, hi arriba —o, almenys, ens hi atansa— l’art, la gran, alta, pregona, literatura. Ens permet (entre)veure-ho de besllum, intuir-ho. I la intuïció és, en aquest cas, molt més important i decisiva que no pas el saber. I és per això que, si volem assaborir com cal l’obra mansfieldiana —si no volem arriscar-nos a desertar abans d’hora, desanimant-nos per no entendre, creient, erròniament, que aquestes esplèndides narracions «no són per a nosaltres», que «no hi entenem res»— hem de deixar-nos dur, hem de deixar-nos seduir per elles. Hem de permetre que ens entrin ben endins, que hi trobin el ressò que han de trobar-hi, i que ens diguin el que ens han de dir. El que ens han de dir a tots i a cadascun de nosaltres, perquè, com tota creació artística veritable, desvetlla tantes lectures com lectors tingui. I, per tant, el que hi trobem nosaltres —la nostra lectura, personal i intransferible— és, exactament, el que l’autora hauria volgut o preferit que hi trobéssim. En definitiva, deixeu-vos seduir per Mansfield, enamoreu-vos de la seva literatura, i ella us retornarà, amb escreix, l’amor que li oferiu. Llegiu-la, amb els ulls, els sentits i el cor ben oberts. No tan sols gaudireu del màgic plaer de les seves narracions, sinó que —com succeeix amb les grans, immarcescibles obres artrítiques— mai més no tornareu a veure ni el món ni la vida (ni a vosaltres mateixos) de la mateixa manera.

divendres 16, dissabte 17 i diumenge 18 de març del MMXVIII


@XavierSerrahima on Twitter | xavier.serrahima on Facebook


http://www.racodelaparaula.cat/2018/03/23/diaris-tots-els-contes-katherinemansfield/#axzz5AZWIcpbr

De santa a icona - Sam Abrams

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1336685-de-santa-a-icona.html

ANTOLOGIA DE CONTES   D. SAM ABRAMS

De santa a icona  
Proa ha reunit en un sol volum tots els contes de Katherine Mansfield (Nova Zelanda, 1888-1923)

Va ser una autèntica mestra del conte
Era cruel, venjativa i mentidera compulsiva

Edicions Proa, en la seva esforçada tasca de recuperar i difondre els grans clàssics de la literatura universal, ha tingut la idea excel·lent de publicar Tots els contes de Katherine Mansfield (1888-1923), un nodrit volum que recull la part més substanciosa de la contística de l’autora neozelandesa. Tots els contes aplega els cinc llibres de narracions que formen el corpus mansfieldià: En una pensió alemanya (1911), Felicitat i altres contes (1920), La festa al jardí i altres contes (1922), Un niu de tórtores i altres contes (1923) i Una mica infantil i altres contes (1924). La recopilació s’ha fet a partir de rescatar quatre traduccions anteriors de Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri, convenientment revisades i corregides, amb la incorporació de la novetat rigorosa de Felicitat, versionada per Marta Pera. El curador, el savi culturalista Jordi Cornudella, ha seguit el criteri establert pel gran crític i problemàtic marit de l’autora, John Middleton Murry (1889-1957), en la seva famosa edició de Collected Stories of Katherine Mansfield, publicat per primer cop el 1945 i reeditat una infinitat de vegades al llarg dels anys, sobretot a partir del 1999 quan l’obra de l’autora va entrar en el domini públic. Sigui com vulgui, ara disposem d’una magnífica i generosa recopilació de l’art narratiu d’un referent imprescindible del conte modern. I quedarà per a ocasions futurs que els editors espigolin els dos volums de l’edició crítica de The Collected Fiction of Katherine Mansfield 1888-1922 (2012), a cura de Gerri Kimber i Angela Smith. Justament, des de la mort del seu marmessor, Middleton Murry, s’ha produït en tot el món de parla anglesa un encès debat sobre el judici crític d’avaluació de la producció general de Mansfield. En aquest sentit, Mansfield ha tingut una posteritat dolça, molt dolça, més enllà de qualsevol expectativa raonable. Des de la mort de l’autora, malgrat tot, la seva reputació només ha anat en augment, aprofundint-se i expandint-se. I dic malgrat tot perquè, des del primer moment, Middleton Murry va voler exercir un control ferri sobre la imatge i l’obra de l’autora. Murry va projectar una imatge idealitzada de Mansfield com una santa sense màcula, martiritzada per la malaltia, tuberculosi, que la va dur a la tomba prematurament. La campanya de santificació de la seva esposa morta no va tenir cap aturador, fins a l’extrem d’ocultar o manipular textos perquè tot encaixés amb el relat biogràfic que havia construït. Alguns dels que la van conèixer bé, van protestar enèrgicament, com ara Lytton Strachey, que volia saber, després de llegir la versió manipulada dels dietaris de Mansfield l’any 1927, com ho havia fet Murry per aconseguir que “aquella pal d’escombra, malparlada, virulenta i cara dura” es convertís en “un tou suau de cotó fluix de sucre que fa olor de roses”! Amb el temps, la imatge irreal de Mansfield que havia confegit cautelosament Middleton Murry va anar erosionant-se a poc a poc a partir de testimonis de persones que l’havien tractada a fons durant els anys que va viure a Anglaterra. Paral·lelament, el públic general tenia un interès potser malsà de saber tota la veritat. Per aquest motiu, van aparèixer tres biografies en una dècada: Katherine Mansfield: A biography (Jeffrey Myers, 1978), The life of Katherine Mansfield (Antony Alpers, 1980) i Katherine Mansfield: A secret life (Claire Tomalin, 1988). Les tres vides ofereixen una visió més ajustada a la veritat, però les tres tenen defectes molt greus. Myers és massa sensacionalista, Alpers sobreavalua l’autora i Tomalin insinua que era una protomàrtir del feminisme modern i contemporani. Això sí, les tres estan d’acord, més o menys, en els trets fonamentals del seu caràcter i la seva personalitat: era cruel, venjativa, envejosa, odiosa, mentidera compulsiva, impertinent, polèmica, escandalosa, temperamental, vulgar, bisexual i estreta de mires. Aquesta imatge negativa tan consensuada no ha afectat la creixent recepció crítica positiva de la seva obra. En definitiva, les tres vides han tingut ben bé l’efecte contrari perquè no han fet altra cosa que generar encara més interès en la seva obra escrita. Entre el 1984 i el 2008, Oxford University Press va publicar una edició crítica en cinc volums, a cura de Vincent O’Sullivan i Margaret Scott, de les cartes de Mansfield escrites entre el 1903 i el 1922. I poc després, entre el 2012 i el 2016, l’Edinburgh University Press va publicar en quatre gruixuts volums l’edició crítica de tota la producció literària de Mansfield, creada entre el 1898 i el 1922. Aquesta edició publica tots els contes recollits en llibre, tots els no recollits i tots els inèdits. També publica, per primera vegada íntegres els dietaris, els quaderns i l’autobiografia de l’autora entre el 1901 i el 1923. I, finalment, també ofereix per primer cop la totalitat de la seva producció en altres gèneres com ara la poesia, l’assaig, la crítica literària, l’aforística i la traducció literària.
Katherine Mansfield va destacar en vida com una gran autora, des de les primeres ressenyes del seu primer llibre, En una pensió alemanya. I els elogis van augmentar de volum i qualitat amb aparició de La felicitat i La festa al jardí. Després de la seva mort la crítica va ser gairebé unànime en subratllar la importància i l’extraordinària qualitat de la seva obra, sobretot la narrativa. Després de la publicació dels Collected stories of Katherine Mansfield va començar a ser considerada com una clàssica moderna. Els prohoms de la new criticism, amb les seves lectures aprofundides van demostrar l’excel·lència artística dels seus contes. I la postmodernitat va fer festa major amb l’obra de Mansfield, aplicant-hi tota mena de teories de les noves disciplines del moment: postcolonialisme, estudis de gènere, Queer Studies, estudis culturals, etcètera. No tot va ser un camí de roses. Ezra Pound i T.S. Eliot van mostrar les seves reticències. I alguns autors, com el gran narrador i crític Frank O’Connor, van mostrar obertament la seva hostilitat. O’Connor la va titllar d’“aquella descarada dependenta de botiga de la literatura”. La majoria dels detractors la menystenien per qüestions extraliteràries com ara classe social, nacionalitat o sexe. Altres detractors han explicat que és un autèntic bluf perquè la seva fama és el producte d’una eficaç campanya de promoció orquestrada pels seus amics, tan poderosos com Virgínia Woolf i D.H. Lawrence, i el seu marit, un dels crítics més influents de l’època. Pels mèrits propis i inherents de la seva obra Katherine Mansfield s’ha imposat malgrat tot com a referent absolut de la contística moderna. És més, en aquests moments, la crítica acadèmica i professional s’ha posat d’acord a assenyalar-la com a una de les constructores del conte modern a escala universal. Ha exercit una vastíssima influència sobre contistes de tot el món: Virgínia Woolf, D.H. Lawrence, Aldous Huxley, Elizabeth von Arnim, C.K. Stead, Daphne du Maurier, Alice Munro, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel... Woolf va tenir la valentia de confessar: “Jo estava gelosa de la seva escriptura, és l’única vegada que he sentit gelosia davant l’escriptura d’un altre autor.” Hi ha diverses coses que fan de Mansfield una autèntica mestra del conte. En primera instància, el seu domini innegable de totes les modalitats del conte, des de la vinyeta breu fins al conte llarg que llinda amb la novel·la breu o nouvelle. La qualitat indiscutible de la seva prosa, una prosa àgil, precisa i suggeridora. És una prosa poètica en el millor sentit de la paraula. Mansfield era poeta i coneixia l’ofici líric des de dins però es dona la paradoxa que era més poeta en prosa que poeta en vers. Va desplaçar cap a la prosa els seus dots poètics: el sentit del ritme, la creació d’imatges, la potència de metàfores i símbols. Una altra qüestió relacionada amb la poesia és el seu domini del to del text. La seva obra ostenta una gran riquesa i varietat tonal des de la ironia, la sàtira i la mordacitat fins a l’emotivitat ben dosificada i pautada i la distància feridora de la impersonalitat. I, evidentment, la seva genial capacitat de concentració textual. Una qualitat insòlita dels seus contes és la seva manera d’estructurar els continguts. Mansfield es va alinear amb Proust pel fet que trobava que la vida no té cap argument, de manera que els textos narratius no n’han de tenir, tampoc. Els contes de Mansfield, doncs, no es valen d’una seqüència de fets, sinó d’una sèrie de moments de la vida, d’experiències vitals. Per una altra banda, els contes de Mansfield brillen pel seu amplíssim ventall temàtic i la seva intel·ligència. Retrata la complexitat humana com pocs autors del segle XX, mostrant-ne les contradiccions, les ambivalències, les ambigüitats, les passions, els jocs de poder, els mecanismes de defensa, les debilitats, les pors, els dubtes, les solituds, les aspiracions, les recerques de llibertat i un llarguíssim etcètera. Tota aquesta diversitat i profunditat temàtica està encarnada en una esplèndida galeria de personatges que, a petita escala, evoca i ressegueix el perfil de tota una societat, de tota una època, que per mitjà d’un intricat sistema de símbols, es converteix, al capdavall, en un fresc de la condició humana universal. Al llarg de l’obra de Mansfield hi ha justament una pugna i un punt de tensió sempre entre la particularitat i la universalitat. Una de les característiques més atractives de Mansfield és la seva autenticitat. Els seus contes diuen les veritats sobre la condició humana d’una manera directa i contundent. Les veritats pures i dures, implacables, inapel·lables. Com el seu adorat Dostoievski, el de Notes del subsòl, Mansfield sabia que calia que la humanitat tingués el valor d’afrontar la seva realitat. Els lectors catalans ara poden gaudir de la narrativa de Mansfield en un sol volum, en una traducció amb totes les garanties. Sempre ens queixem de la literatura catalana: aquest llibre no admet queixes.


TOTS ELS CONTES
Katherine Mansfield
Traduccions: Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Editorial: Proa Barcelona, 2018 Pàgines: 894 Preu: 24 euros

Tot llegint Katherine Mansfield - Susanna Portell


https://www.lavenc.cat/index.php/cat/revistes/L-Avenc/447/L-opinio/Bitllets/Tot-llegint-Katherine-Mansfield

TOT LLEGINT KATHERINE MANSFIELD
Susanna Portell
La traducció al català, publicada per L’Avenç, dels Diaris de Katherine Mansfield (trad. Marta Pera) és una ocasió per revisitar l’obra d’una escriptora que buscava, també, una “cambra pròpia” per escriure.




"És un esforç continu —la lenta construcció de la idea i llavors, davant dels meus ulls i sense que hi pugui fer res, la lenta dissolució."
Katherine Mansfield, Diaris

Tot és blanc, a fora. Ha nevat i fa molt fred. L’escriptori on acostuma a escriure l’ha traslladat a un racó de la cambra. Confia que li serà més fàcil fer-ho des d’aquí. De fet, n’està segura. Ha deixat de tenir la finestra, l’estúpida finestra, diu, al davant. Tanca els ulls i pensa en el que té a fora: neu blanca, pedretes, també blanques, il·luminades per la llum de la lluna, i silenci. D’aquí a poques hores, acomia darà l’any. La nit és preciosa. Blau i or, i tocs de campana de l’església, al fons. Des del jardí, veu una figura davant la finestra, esprement una taronja. La imatge pot ser tan rellevant com el desig d’escriure i de tenir diners aquest nou any. Sí, sent que l’espera una nova vida. Una segona cambra. Aquest cop desplaça la taula de cara a un racó. Des d’aquí pot veure les branques més altes de l’ametller i sentir el soroll del mar. A la taula hi té un gerro de geranis preciosos. És tan agradable el racó, que s’afigura asseguda a la branca d’un arbre. Sí, aquí podrà escriure. D’una forma especial, al vespre. Una tercera cambra. A la taula hi té margarides i una flor vermella. «Escriuré sobre margarides. Sobre la foscor. Sobre el vent —i el sol i la boira. Sobre les ombres.» Descobreix la increïble violència que pot arribar a tenir una branca grossa quan és sacsejada per la marxa de l’ocellet, la bellesa d’una corda enquitranada de l’amarrador del moll, després que el mariner l’hagi llençada, i a la Bellesa li preguntarà per què ha «de venir en una nit tan freda i fosca, de núvols feixucs i d’abelles amb el vol alterat?» Té por de tornar-se cursi si procura trobar les coses maques; anhela desesperadament escriure, però les paraules no li venen. «¿Demano alguna cosa més que relatar, recordar, refermar
me?» Ella és Katherine Mansfield, una dona que viu amb la malaltia i el pressentiment de la mort enganxats a l’esquena, però que és capaç d’estimar les petites coses, com ningú. Ella ens fa saber que l’alegria pot ser minuciosa i delicada, quan, sola, contempla la gent. I que la felicitat pot ser profunda, càlida i resplendent quan es recorda asseguda amb el seu germà en el banc rosa del jardí, l’únic banc de jardí ja, ara que ell ha mort. A la petita felicitat la podrà trobar una tarda de calor asseguda a la finestra d’una petita habitació, mentre s’escolen els últims raigs de sol per la persiana enrotllable. No més hi té un llit, una poma de cera i un rellotge de paret florejat. També li arribarà a través d’un gest, el de l’àvia quan li alçava la roba de llit per veure si tenia els peus freds i els embolicava «amb un jerseiet rosa més suau que la pell de gat». També en una imatge, la lluna plena penjada en una branca d’un arbre. Petites felicitats en un diari de solitud, malaltia, angoixa i profund amor. «Estic cansada, feliçment cansada. ¿Creus que les margarides estan feliçment cansades quan es clouen per a la nit i s’hi posa la rosada?» Una nit de novembre, una alegria feliç la vindrà a trobar. Serà després que el seu jo íntim l’hagi estirat i estirat fins a fer-la sentir que es queda de puntetes. Potser, com quan, internada en un balneari de Baviera, on la mare l’havia enviat després d’una sèrie de relacions sexuals escandaloses per a l’època, tasta la felicitat damunt el gronxador del jardí. En una pensió alemanya, així es titula el seu primer recull de contes. L’aire és agradable, i damunt seu, llisquen delicadament uns nú vols blancs. Les branques es mouen rítmicament i sonorament. «Em sentia tan lleugera, lliure, feliç... com una criatura! Volia treure la llengua al cercle de dones damunt l’herba que, acostant-se les unes a les altres, murmuraven mesquinament». En un altre relat, i sota un somriure dolç, haurà respost a La Senyora d’Idees Avançades: «—Sap una cosa?— vaig dir. A mi també m’agradaria escriure un llibre, sobre com és recomanable tenir cura de les filles, treure-les a prendre l’aire i mantenir-les lluny de les cuines!» La Senyora d’Idees Avançades li acaba d’assegurar que l’error que han comès com a sexe «és no adonar-nos que els nostres dons són per a donar-nos al món sencer... fem gustoses el sacrifici de nosaltres mateixes». En el mateix balneari, una altra dona s’haurà escandalitzat en descobrir que l’escriptora desconeix el plat preferit del seu marit, després de tres anys de casada. «Hi va haver una pausa. Tots em van mirar, fent que no amb el cap, amb les boques plenes de pinyols de cirera. —No és estrany que a Anglaterra es repeteixi la terrible situació de París —va dir la Vídua mentre plegava el tovalló—. Com pot esperar conservar el marit una dona si després de tres anys de casats no sap quin és el seu plat preferit?» Acabo, i ho faig amb Felicitat, un conjunt de relats escrits per Katherine Mansfield, després de ser-li diagnosticada una tuberculosi. «La veritat  és que quan estic asseguda sota un arbre, fora de l’abast de la vista, sento que em faria feliç de no tornar mai més», anota en el seu diari. Mentre busca desesperadament la curació de la tuberculosi, abraçarà la felicitat en un dels contes que donarà nom al seu segon llibre, Bliss. «Què es pot fer si es tenen trenta anys, i quan tombes la cantonada del teu carrer, t’envaeix, de cop, un sentiment de felicitat —d’absoluta felicitat!— com si, de cop, t’haguessis empassat un bocí resplendent del sol de cap al tard i cremés dins el teu pit, i enviés una petita pluja d’espurnes a cada una de les teves partícules, fins a les puntes dels dits del peu?» Ella és Bertha Young. Massa feliç, sí massa feliç, murmura mentre pensa en el seu marit i la seva filla petita. No s’han d’amoïnar pels diners, i al jardí de la seva casa hi té una preciosa perera que s’alça sota el cel verd jade de fons. D’amics, en té molts i són moderns. És just la classe d’amics
que vol. També té música i llibres a la seva casa, i una modista fantàstica i una cuinera que fa unes truites exquisides. Feliç, massa feliç, fins aquella abraçada caçada davant de la porta de la sala. Una perera, sí, preciosa com sempre, «i tan car regada de flor i tan tran quil·la». «—Oh, ¿què passarà ara?» —crida.» Retorno al diari i la veig caminant amunt i avall del jardí. Del vell fruiter del jardí cau una pereta rodona, dura com una pedra. Les mans seves i del seu germà llisquen per damunt l’herba fina i humida; ell n’agafa una i la frega amb el mocador. De petits, sortien a collir-les amb els paners de la roba; els agradava observar com s’escampaven fins ben lluny. Sí, fins a sota les fulles de les violetes i la gespa dels lliris podien arribar, després de rodolar pels esglaons del jardí. Tenien un color llampant, diu que d’un groc canari, i els pinyols eren negres com l’atzabeja. Primer en treien la cueta, després les xuclaven. Una mica d’amargor, tan sols una mica. Després, la delícia en forma de pinyol. Tot seguit s’asseien al banc rosa del jardí; ballava una mica i sovint estava cobert per la bava del cargol. Seien i gronxaven les cames. I menjaven peres... «—Però oi que és extraordi
nari, com era de profunda la nostra felicitat?, tan autènticament profunda, càlida, resplendent.» El 10 d’octubre, tres mesos abans de morir, haurà escrit en el diari: «Vull viure de manera que pugui treballar amb les mans, amb els sentiments i amb el cervell. Vull un jardí, una caseta, herba, animals, llibres, quadros, música. I a partir d’això, com a expressió d’això, vull escriure.» La malaltia avança. Les darreres línies sonen gairebé a comiat: «Tots tenim por, quan som en una sala d’espera. Però les hem de traspassar, i si l’altre pot mantenir la calma, això és tota l’ajuda que ens podem donar. Tot això sembla molt ardu i seriós. Però ara que m’hi he barallat, ja no ho és. Em sento feliç —en el fons. Tot està bé.»
Susanna Portell i Soldevila (Barcelona, 1965) és historiadora de l’art, i des de l’any 2006 és la responsable de la crítica d’art a L’Avenç.

Reflexos i opacitats en Katherine Mansfield - Arantxa Bea

http://eltrapezi.com/katherine-mansfield-tots-els-contes/

REFLEXOS I OPACITATS EN KATHERINE MANSFIELD
ARANTXA BEA • 28 DE FEBRER DE 2018



Katherine Mansfield
Tots els contes
Traduccions de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Barcelona: Proa, 2018

Conta Pietro Citati que sota l’aparença de figureta oriental de Katherine Mansfield
(Nova Zelanda, 1888–França, 1923) —trencadissa, esquiva, summament discreta—,
bullia la criatura ardent i ansiosa que es mostra en el diari i en les cartes a John
Middleton Murry —el marit— i a uns pocs amics, com D. H. Lawrence. En realitat,
aquest exterior de porcellana acollia uns quants hostes: una personalitat narcisista,
enamorada de si mateixa, per a la qual les opinions i els desigs dels altres no
mereixien «ni la meitat d’atenció que els meus», amb cotes d’egocentrisme difícils de
superar, com quan a París, en plena Gran Guerra, no esmenta els bombardejos ni
els milions de morts i només es preocupa d’ella i del seu amor —o de la fantasia
romàntica de què es nodria en la distància. Hi ha una Mansfield irònica, mundana,
conversadora brillant: «Discutírem sobre Henry James i vaig considerar que K. M.
n’era il·luminadora», anota Virgínia Woolf en octubre de 1917; i una altra misantropa
que, de vegades, odiava la humanitat sencera i era cruel amb Ida Baker, la seva
amiga íntima —«la meua dona», en deia—, que la idolatrava i servia; Mansfield patia
atacs de pànic —tenia plena consciència de la fragilitat de les coses preuades— i
accessos de fúria; un difús sentiment de culpa l’embolcallava sovint. Li agradava la
representació, l’artifici, les màscares, els viatges, canviar de casa i de ciutat… Es
debatia entre l’esperit nòmada i apàtrida —només en certa mesura conseqüència de
la tuberculosi— i l’enyorança d’una «vida de veritat» no sotmesa a l’arbitri de vents i
marees imponderables. Probablement, l’escriptura fora una de les poques constants
a què aferrar-se.
Sorprèn la deliberada contenció de Katherine Mansfield perquè els seus relats no
s’impregnen de l’angoixa i el dolor que li causava la malaltia, sobretot a partir de
1917, durant els períodes creatius més fecunds; si de cas, com diu Citati, deixa que
s’hi filtri una ombra, «un eco llunyà»; hi ha la voluntat, explícita en els títols dels
llibres de maduresa, de copsar les iridescències de la felicitat: dies festius, reunions i
grans celebracions amb música, flors esplendoroses i plats exquisits; un goig sovint
a punt d’enterbolir-se per algun motiu —de dins o de fora— que grinyola i inquieta.
Excel·leixen els contes en què l’amenaça, tan real i ineludible com la decadència o la
mort, finalment no altera la bellesa; al contrari, n’és el contrapunt, el fons obscur
sobre el qual resplendeixen els contorns de la joia. Així, en «A la badia» per
exemple, Kezia —la xiqueta, en part reflex de l’autora— demana a l’àvia que li digui
que no es morirà mai, insistència que es dissol en un joc de pessigolles i «ni l’una ni
l’altra ja no recordaven a què es referia aquell “mai”». La mort accidental d’un home
que residia prop de la família Sheridan —però a l’altra banda de la carretera, en un
barri humil— fa perillar la sumptuosa «Festa al jardí» que tanmateix se celebra amb
èxit. L’emoció d’«El primer ball» s’entela quan un senyor gros i vell vaticina a la
jovenívola Leila que prompte es convertirà en una més de les dones gregàries i
xacroses que ja no dansen; però la mà d’un xaval de cabells arrissats la rescata i,
quan Leila torna a la pista, ha oblidat l’oracle impertinent.


Pietro Citati
La vida breve de Katherine Mansfield
Traducció de Mónica Monteys
Barcelona: Gatopardo Ediciones, 2016

Katherine Mansfield fou una experta a atrapar la volubilitat, les mutacions de l’ànim:
sovint un personatge en aparença satisfet es deteriora i, prop d’afonar-se, esquiva
l’entrebanc; això sí, l’individu final no és mai idèntic al de l’inici. Resulta deliciós
deixar-se arrossegar per l’engany i adonar-se a poc a poc que el senyor Reginald
Peacock, per exemple, no és exactament la víctima d’una muller capritxosa que sent
un «plaer maliciós» a despertar-lo cada matí, sinó que es tracta d’un professor de
cant tocat per «la vanitat, aquesta au llampant». De fet, els artistes, excèntrics i
pintorescos —d’algun, se’n diu que «dormir era la seva última troballa»—, són un
dels blancs preferits dels dards de l’escriptora, a més del seu propi gremi i de les
dones exquisides i modernes —però no maques— com la Rosemary Fell d’«Una
tassa de te»: «Eren rics, rics de debò i no només benestants, que sembla una
paraula feixuga i detestable, com les que fan servir els avis». Els dits de Mansfield
modelen jos més sincers i més falsos d’uns éssers que, en descobrir la insatisfacció
reflectida en la figura de l’espill, reaccionen sense escarafalls («Que absurda era la
vida —feia riure, simplement feia riure»); o senzillament una acció quotidiana —una
nena que entra al dormitori— interromp la inquietant indagació interior. L’autora
explora les grotesques cares ocultes que s’entreveuen en els gestos i les paraules
de la gent —un somriure massa llarg «es va convertir en una ganyota»—; això sí,
sempre mantenint-se a una sana distància de la dissecció psicològica i del juí moral;
de fet, per traçar els retrats més complexos recorre a metàfores i símbols, com l’àloe
«de fulles cruels» que pareix que s’enlairi i navegui a pesar de romandre tan aferrat
a terra que «hauria pogut tenir urpes en lloc d’arrels»; o la perera «alta i airosa tota
ella en flor», d’una bellesa tranquil·la, impassible a l’impacte de la traïció o la
infidelitat.

Natures mortes, estampes d’interior, objectes que semblen posseir una existència
aliena a la intervenció humana: una bossa com «un petit estomac», la llum que
«travessava els vidres de les finestres, entrava com un lladre…», «el silenci teixint la
seva teranyina flonja sense fi». I també famílies de vacances, un coronel difunt però
molt present per a les filles que n’han tingut cura des que són adultes —no és
estrany que, com recorda Jordi Cornudella en el pròleg, Thomas Hardy elogiés
aquesta peça excepcional—, institutrius que surten per primera vegada a l’estranger,
dones de companyia catòliques, vídues, un cambrer «molt afectat i que feia una fila
extraordinària de peix amb levita», una criada que prepara amb primor
bouquets mortuoris per a les senyores de la casa, l’amo d’una empresa que oblida la
pèrdua del fill mentre mira com una mosca tacada de tinta lluita per sobreviure sobre
el paper assecant, dos adolescents que es coneixen atzarosament en un vagó de
tren… Amb ressonàncies thekhovianes, aquestes narracions són com instantànies,
capturen unes hores, alguns dies dels protagonistes les vides dels quals continuen
en la penombra més enllà de l’última línia. Infatigable observadora, Katherine
Mansfield escrivia sobre tot allò que l’envoltava: cafès i parcs parisencs, l’excèntrica
teatralitat de la Costa d’Atzur, el hostes i les empleades d’una sòrdida pensió en una
vila termal alemanya; en algunes històries, evoca llocs de la infantesa a Wellington;
hi recrea la mare, l’àvia, l’oncle i el germà menor, la mort del qual al front francès el
1915 la marcà tan profundament que representà un gir cabdal en la seva
obra: Preludi, publicat pels Woolf en The Hogarth Press el 1918, inaugura l’etapa de
maduresa creativa.

Mansfield va morir jove, als 34 anys i deixà inacabats molts dels textos aplegats
en Un niu de tórtores; com explica Jordi Cornudella, dels cinc títols d’aquesta edició
completa, Felicitat i La festa al jardí són els únics que l’autora donava per bons; no
volgué reeditar mai l’obra de joventut En una pensió alemanya ni tampoc reunir en
un volum les narracions que, entre 1911 i 1920, havien aparegut en revistes i que
John Middleton Murry publicà en Una mica infantil. Diu Citati amb el seu aire
ampul·lós que Katherine Mansfield «posava les mans sobre l’essència del temps»;
en els seus relats, parla de les aparences i de la futilitat, transmet la complexitat de
les relacions entre individus contradictoris, inconstants i mutables. Segons el crític
italià, en 1922, ja prop de la mort, l’escriptora sentia que la seva vida havia estat un
error, que no havia sigut més que una comedianta; segurament la feblesa li havia fet
oblidar el que afirma un dels seus jos de ficció: «el penediment és una espantosa
pèrdua d’energia (…) no li pots donar forma; no et serveix per construir-hi res».
Aquests contes ens retornen una Mansfield «…envoltada d’aquell aire màgic
d’infant, l’encisadora sensació de viure sempre en una festa».

Katherine Mansfield o la felicitat esquiva - Alfred Mondrià



Katherine Mansfield o la felicitat esquiva
7 de juliol de 2018
L’escriptora neozelandesa traslladà als seus contes una atmosfera inquietant, opressiva, on els conflictes apareixen sempre embolcallats d’una espessa boira, diluïts en l’atractiu de l’enigma i de l’equívoc. Combats i renúncies d’unes criatures presoneres dels seus somnis.

Katherine Mansfield
Tots els contes
Trad. Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Proa 2018
En els Diaris de Katherine Mansfield es troben poques referències a altres autors, però en breus comentaris s’entreveu de seguida el seu cànon exigent i hermètic. La debilitat per l’estil de Colette i els plantejaments narratius de Jane Austen, la seducció pel to i els temes del doctor Johnson i per la severitat de Samuel Butler, a més de reconéixer el mèrit de la llum indirecta amb què Dostoievski construeix els seus personatges. Henry James i E. M. Forster reben alguna de les seues arrapades, i sovint se sent en deute amb els versos de Walter de la Mare. Ara bé, és amb Txékhov amb qui li hauria agradat conversar al final del dia —”l’hora estranya en què la gent està una mica desenfocada”—, en una sala amb la llum verdosa dels arbres que s’agiten a fora, remarca l’autora amb veneració. Encara que la major part dels seus quaderns estan dedicats a la lluita extenuant i imperativa per a posar-se davant el paper, no deixar que les idees sobre un conte es dissolguen per la mandra o la paràlisi. Pràcticament totes les anotacions estan orientades a impregnar-se d’imatges, veus i sensacions que es puguen traslladar a les seues històries: repenjar-se a la barana d’un pont, veure passar barques, badar i capturar rostres desconeguts, atresorar un cel color d’albercoc encés a l’eixida del sol, o el xiulet desvergonyit d’una merla. Acorralada per la sentència de la tuberculosi o la ferida inesborrable de la guerra, Katherine Mansfield era víctima de somnis desassossegants i cícliques depressions —espantada en secret—, però estava convençuda que haver sofrit li havia ajudat a extraure una energia ferotge: no hi ha cap sentiment comparable a l’alegria d’haver acabat un relat, afirmava exultant. Una escriptura fidel, sobretot, als records de Nova Zelanda i a la certesa que tothom —fins i tot des de la derrota o la resignació— anhela ser feliç.
De fet, gran part de les narracions aplegades en Tots els contes estan presidides per la persecució ansiosa d’una felicitat evanescent i caduca. Cartes que s’esperen i no arriben, parelles que es retroben i voldrien parlar amb naturalitat, oprimits per la crispació i l’abatiment, per silencis ofensius (Psicologia). El desengany soterrat per frases tòpiques i la forma diferent amb què cadascú viu una mateixa situació (La lluna de mel). La burxada de l’amor provoca resolucions antiromàntiques, de vegades grotesques, amb escenes ombrejades d’un abatiment enigmàtic (El senyor i la senyora Colom). I en els escenaris més resplendents —La festa al jardíEl primer ball— sempre sorgeix un anunci profètic i descoratjador que distorsiona les il·lusions passatgeres. Katherine Mansfield recrea espais propicis als encontres, compartiments de tren, cobertes de vaixell o el moll d’un port, on les esperances i les frustracions conflueixen imperceptiblement. Com a contrapunt d’un paradís imaginat i mai descobert, alguns relats no estas exempts d’una crueltat intimidatòria. Dones indiferents al drama que escolten d’un personatge proper, preocupades tan sols en nimietats i en la seua agenda social (Revelacions), o la frivolitat obscena amb què és rebuda una confessió sincera d’amor (Un matrimoni modern). Amb La mosca —una de les millors narracions— l’escriptora aconsegueix polir i encaixar les peces que retraten la vulnerabilitat i, alhora, els aspectes més tenebrosos d’una ànima torturada.

Katherine Mansfield
Diaris
Trad. Marta Pera
L’Avenç 2018
En Katherine Mansfield el centre d’atenció es desplaça al llarg d’un relat, amb microseqüències puntejades de diàlegs, línies narratives enllaçades a través d’un cúmul d’impressions amb algun símbol —l’àloe que floreix cada cent anys, un núvol, la mar que bramula— que irromp enmig de descripcions de la natura i que es converteixen en el segell del seu estil. La mirada es fixa en objectes i gestos intranscendents, però que sumats proporcionen la clau per a mostrar-nos l’interior —pors, inseguretats, somnis— dels protagonistes. Molts contes estan confeccionats a partir d’evasives, situacions insinuades on tot sembla a punt d’esquinçar-se en qualsevol moment, amb la claudicació i l’eufòria a penes suggerits (La travessia). En aquesta delicada i persuasiva maquinària, els retrats estan perfilats amb una adjectivació agosarada, de relleus insòlits, amb marcats contrastos i girs inesperats, com en La lliçó de cant. Quan Katherine Mansfield s’acosta a un tema roent i incòmode, de seguida queda difuminat enmig d’un diàleg banal, d’una comparació sobtada. Algunes de les millors narracions arriben a un final en què, després de la tensió i d’intuir el conflicte, no tens cap garantia d’haver esbrinat allò que preocupa i atemoreix els personatges, com en l’excel·lent Les filles del coronel difunt.
Al costat d’aquestes criatures atordides enmig d’un remolí de passions, de vides exasperades que es deixen dur pel corrent d’una rutina que en el fons és una mena de refugi, Kaherine Mansfield destaca també per la seua capacitat d’ironia, amb retrats i caricatures que no defugen incisions ben profundes. Especialment, els contes que pertanyen a l’apartat En una pensió alemanya, amb personatges que parlen amb fatxenderia de cuina, de salut, dels fills. Una viuda retrau —amb altivesa aristocràtica— que la protagonista, després de tres anys, no sàpiga quin és el plat preferit de la seua parella, i una excursió al camp es converteix en una competició de diàlegs irrisoris, d’afirmacions categòriques i encarcarades (La senyora d’idees avançades). Els dibuixos guanyen en acidesa, amb un poeta procliu a versos sublims, un coqueteig que en realitat és una farsa, o en reproduir les mesquineses de les converses d’unes dones mentre prenen una cura d’aire sota els para-sols. “Ens vam atipar d’escàndols de casa bona amb una generosa capa de mantega”, assenyala la narradora entre acotacions i transicions escrites amb una maldat vidriosa i somrient.
En els relats de Katherine Mansfield ja s’endevinen la confusió i l’angoixa descrites —amb mordacitat descarnada— per Alice Munro, els sarcasmes inclements de Dorothy Parker o les existències fràgils i encadenades al dia a dia de John Cheever, a més dels recursos verbals i la simbologia esmunyedissa de Mercè Rodoreda. Com observa en el conte La Violet, les emocions “me les amago i només les trec molt de tant en tant, com si fossin pots d’una melmelada molt especial”, o bé cal assumir que darrere del cant alegre i estrident d’El canari només hi havia tristor. Malgrat tot, després d’una lluita pugnaç i reclosa en una mena de misticisme, Katherine Mansfield anotava amb placidesa poc abans de morir: “Em sento feliç —en el fons. Tot està bé”.

dimecres, 2 de gener del 2019

RES DE RES - HANIF KUREISHI

Mercè Pujol parla de Res de res de Hanif Kureishi a Sonograma Magazine
http://sonograma.org/art/res-de-res/

«L’he de recuperar. M’agrada, i necessito una dona que els altres homes m’envegin. Fins i tot actualment, una dona és el millor article de luxe; un diamant, un Rolls-Royce, un Leonardo a la sala de casa.»
Hanif Kureishi, a qui es coneix, molt especialment, pel guió de La meva preciosa bugaderia, que va dirigir Stephen Frears el 1985, crea una certa incomoditat parlant dels cobejats articles de luxe…
En la seva darrera novel·la, Res de res, editada per Anagrama, Kureishi explora la vida d’un home indòmit, en Waldo, que utilitza un llenguatge feréstec per explicar, en definitiva, que amb l’edat ho acabes perdent tot. Al capdavall, res de res.
«El temps és molt valuós per mi», diu el retirat director de cinema postrat a una cadira de rodes, i agafa els binocles per veure l’altra banda del carrer, com una mosca grassa al vidre de la finestra: «Des d’aquest palau de saviesa, faig fotografies i filmo desconeguts. Enregistro indicis de felicitat i núvols d’edredó de plomes. Qualsevol cosa que sigui poc prometedora.»
Waldo, quasi paralític i mort, se sent extremadament sol i, sabent que està al finals dels seus dies, creu que cal deixar-ho anar tot mentre caus. L’escriptor britànic, fill de pare pakistanès i mare anglesa, recrea un espai a l’entorn del narcisista Waldo, ocupat per un munt de personatges que, certament, tenen pocs escrúpols: les dones que ha estimat, la Zee, la Samreen, i l’Anita, l’Eddie, un periodista una mica curt de gambals, i els amics que no es queden gaire estona amb ell, perquè, com diu sarcàsticament en Waldo, morir-se realment espatlla la imatge personal.
Marta Pera Cucurell ha reeixit plenament en la traducció, utilitzant la llengua catalana amb bon gust, encerts remarcables i una gran eficàcia.
 Text: Mercè Pujol

LES FORMES DEL VERB ANAR - JENNY ERPENBECK

http://sonograma.org/art/jenny-erpenbeck/

Marçal Borotau parla de "Les formes del verb anar" a Sonograma Magazine

A final de l’any 2015, en una de les trobades anuals que mantenim una dotzena si fa no fa de companys de la universitat, ens preguntàvem, havent llegit Gehen, ging, gegangen de la novel·lista i directora de teatre musical berlinesa Jenny Erpenbeck: quines conseqüències tindran les pràctiques, il·legals o abusives, dels estats colonials al llarg del segle actual?, quines són les històries de les persones refugiades?, què els espera als infants que s’amunteguen a les fronteres?
Més i més preguntes que no pas respostes… Ens sentíem interpel·lats, de forma dramàtica, per la novel·la de Jenny Erpenbeck.
En qualsevol cas, és un motiu de satisfacció que Angle Editorial hagi publicat en català aquella obra de la qual vàrem parlar tant i tant durant aquell sopar d’hivern.
Erpenbeck ens ha deixat un tast directe i evocador que ens ajudarà a comprendre millor l’hàbitat físic i psicològic dels refugiats a Berlín.
Marta Pera Cucurell, una traductora d’excel·lència, ens porta al català la novel·la Les formes del verb anar.L’autora se centra en la situació dels refugiats africans a Berlín, des de l’agost de 2013 fins a la primavera de 2014.
El protagonista és un professor de filologia clàssica jubilat, en Richard, un home solitari que, amb la tranquil·litat que li dona la jubilació, busca respostes als grans interrogants que els processos migratoris han originat a Europa.
A les notícies de la televisió expliquen que un grup de refugiats s’han reunit a Alexanderplatz, on es pot llegir en un cartell la següent frase: «We become visible.»
A partir d’aquell moment, en Richard, que es pregunta reiteradament qui són aquestes persones que venen a nosaltres i per què abandonen la seva pàtria, es posa en contacte amb els refugiats que viuen en tendes de campanya, barraques i veles a la plaça Oranienplatz.
Cal molta sensibilitat i empatia per tractar aquest problema que s’està convertint en moneda de canvi per canviar les bases de les democràcies modernes. Jenny Erpenbeck la té i, amb una gran agudesa, narra els vincles que en Richard estableix amb un grup d’africans, uns joves de Líbia, Ghana i Níger que li expliquen l’escassesa dels seus recursos, físics i psicològics. Sense adonar-se’n i mogut per una bondat que ell mateix desconeixia, en Richard es converteix en un assistent. Escolta, simpatitza, consola, comprèn i ajuda.
Val la pena afegir que l’any 2019, el llibre de Jenny Erpenbeck serà un contingut per als exàmens dels graduats de batxillerat de la Baixa Saxònia.
Text: Marçal Borotau