Cap verd

"El meu pare em va comprar a la ciutat per 365 francs suïssos. Són molts diners per una criatura que no veu un bou a tres passes. Jo vaig procurar amagar-ho als pares tant de temps com vaig poder. Si et vols convertir en filla, no és recomanable destruir totes les esperances quan encara ets al llindar de la porta."

"Cap verd", Monica Cantieni, Edicions de 1984, traducció de Marta Pera Cucurell

John Irving: "Sempre he odiat Hemingway'

L'escriptor nord-americà presenta 'En una sola persona' (Edicions 62 / Tusquets), la seva catorzena novel·la, centrada en el periple d'un noi bisexual des de la dècada dels 40 fins a l'actualitat, amb escenaris com Vermont, Viena i el barri madrileny de Chueca

JORDI NOPCA 

Barcelona | Actualitzada el 08/04/2013 14:41

John Irving

John Irving ha passat per Barcelona per presentar 'En una sola persona', la seva catorzena novel·la. L'autor d''Una dona difícil', 'El món segons Garp' i 'Fins que et trobi' ha recordat que, en la seva obra, sempre s'ha interessat pels "'outsiders'", i que Billy Abbott, protagonista del seu nou llibre, s'endinsa "en les minories sexuals", tenint en compte que és bisexual i que la seva primera relació és amb una transsexual.

"A diferència d'altres personatges dels meus llibres, en Billy no ha de sortir de l'armari. Al segon paràgraf de la novel·la ja s'explicita que n'ha sortit –ha dit l'escriptor aquest dilluns–. La idea d'aquest llibre va madurar durant vuit o nou anys, fins que el 2009 vaig començar a treballar-hi. Quan hi vaig començar a pensar no tenia ni idea que el meu tercer fill podia arribar a ser homosexual. Quan vaig començar a escriure, en canvi, ja ho sabia, i n'estava molt orgullós, d'ell. Per primera vegada vaig adonar-me que com a mínim tenia un lector potencial de la novel·la, i era ell".

Despertar i maduresa sexual
La novel·la, que en la versió catalana –traduïda per Marta Pera Cucurell– supera les 600 pàgines, ressegueix el despertar sexual de Billy Abbott al mateix temps que avança en el temps per narrar-ne també la maduresa. D'aquesta manera, el gruix del llibre transcorre a Vermont, però també hi ha capítols que passen a Viena o al barri de Chueca, a Madrid. Com acostuma a passar en les novel·les de John Irving, el pare del personatge és un dels grans absents, i la iniciació del jove Abbott passa per una bibliotecària més madura, de qui el lector no triga a conèixer la transsexualitat.

Irving s'ha mostrat contundent en els seus referents: Thomas Hardy, Charles Dickens, Herman Melville i Gustave Flaubert han estat quatre dels escriptors més importants en les seves lectures. "Vaig estar passat de moda abans de començar a escriure –ha dit–. Em sento com un dinosaure molt vell. Això passava fa quatre dècades, i no ha canviat gens. Les novel·les que somiava escriure eren d'autors que s'havien extingit molt abans que jo m'hi posés".

La part més contundent del discurs d'Irving ha estat reservada a Ronald Reagan i Ernest Hemingway. "El silenci de Reagan durant l'epidèmia de sida de la dècada dels 80 el condemnarà per sempre més com el president més irresponsable de la història dels Estats Units –ha assegurat–. Durant els set anys de mandat mai no va pronunciar la paraula 'sida', si bé ha estat el president que ha conegut més gays de la història. Reagan va ser actor (un mal actor) i fins i tot va presidir el sindicat d'actors (tampoc ho va fer gaire bé). Van morir molts dels seus companys de professió i dels seus vells amics". Pel que fa a Hemingway, Irving no s'ha estalviat verí: "Sempre he odiat Hemingway. De jove el vaig considerar una vergonya per als homes. Sóc del parer que si escrius frases tan curtes potser no t'has de dedicar a l'escriptura, sinó a la publicitat. Hemingway ha estat un escriptor sobrevalorat, i ha estat responsable d'una onada d'escriptors que han imitat el seu estil. Es pensaven que n'hi havia prou amb anar inserint alguna afirmació entre frases curtes, i estaven equivocats. A mi m'agraden les frases llargues i complicades, de la mateixa manera que m'agraden els arguments difícils".

Les manies de Nabokov - Marina Porras

Vladimir Nabokov caçant papallones

"Tot és qüestió d’amor. Com més estimes un record, més fort i estrany es torna".

[Pnin – Vladimir Nabokov – La Magrana. Traducció de Marta Pera]

Hi ha pocs personatges tan eterns com el del professor cultíssim, maniàtic i solter que viu submergit en la seva matèria per aïllar-se de la mesquinesa del món. Timofey Pnin, el que molts consideren l’alter ego de Vladimir Nabokov, encarna a la perfecció aquesta figura. "Pnin" passa per ser la novel·la més autobiogràfica de l'autor rus. De fet, les trajectòries del protagonista de la història i el seu autor són tan calcades com les seves excentricitats.

És fàcil imaginar Nabokov, excèntric i pedant, passejant capficat pels passadissos de la universitat on feia de professor de literatura, queixant-se de la mediocritat dels seus col·legues i de l'estupidesa dels alumnes. Així és com viu el nostre protagonista, Timofey Pnin. El professor és un emigrant rus que ha hagut de fugir dues vegades: de la Rússia comunista i del que ell anomena "la guerra de Hitler". Troba refugi en la prosperitat d’uns Estats Units que l’acullen amb la barreja d'amabilitat i estranyesa que provoca un rus intel·lectualoide exiliat del vell continent. A la universitat, Pnin fa classes de literatura a mitja dotzena d'alumnes. Són els únics que l'aguanten; ja que, com Nabokov, el professor redacta les seves classes i les llegeix del primer fins l'últim minut sense aixecar els ulls del paper. Ni Pnin ni Nabokov tingueren mai domicili propi, viatgen de casa en casa perquè en el fons sempre es van sentir estrangers. Per més similituds, els dos odien Freud i tot el que la psicoanàlisi representa, la consideren una teoria de tècniques medievals per progres amb massa temps lliure.L'exili, a banda de problemes lingüístics – es fa difícil l'anglès passat per rus -, els castiga amb una mala gestió dels records. Tot i fingir ser feliços a Amèrica, cap dels dos volgueren tornar mai a Rússia, per por de provocar un daltabaix massa gros a la seva ja malmesa memòria. El professor, misantrop però enamorat perdudament de la seva ex-dona, s'esforça amb tots els mecanismes a l'abast per adaptar-se en un món que mai el reconeixerà com un dels seus.

Nabokov no podia estar massa satisfet amb aquest alter ego que l’empetitia, o no volia que els lectors el veiessin tan cruament retratat. Per això, pervers, fa un gir a la novel·la i ens fa dubtar de tot el que hem llegit: la història es torna tan inversemblant que no sabem com s'entrellacen realitat i ficció. Intuïm que la realitat de la història és molt més àmplia del que l'autor explica, i llegim el que ens vol explicar mentre pensem el que ens amaga i no diu. Però per molts artefactes artificiosos que intenti posar com a barrera protectora, "Pnin" és obra d'algú feliç, malgrat tot, en l'acte d’escriure. Feliç de seguir viu. Ho va escriure a les seves memòries: "tot és qüestió d’amor. Com més estimes un record, més fort i estrany es torna". De la gestió dels records mal païts de Nabokov en neix Timofey Pnin, un home que malgrat el temps, que comença a pesar massa, segueix barallant-se amb la vida per sortir-ne guanyador. D'entre la infinita llista de manies nabokovianes, en destaca l’odi que li atribuïssin influències. Hi ha però, una excepció a la llista negra, un autor que tolerava i admirava: Proust. Sembla, doncs, que no és casualitat que Pnin sigui la història d'un home a la recerca del temps que ja és perdut. 

Xavier Serrahima llegeix ‘En una sola persona’, de John Irving

Xavier Serrahima. Terrassa.

 

/ 26.03.2013

Quan hom considera que una obra és autobiogràfica en general es deu a dos motius: o a la rutina, comodíssima, que afirma que la major part de les novel·les tenen un elevat component autobiogràfic; o a l’enlluernament —gairebé en podríem dir estupor— que provoca la sensació de versemblança, de veritat, de fet viscut, d’una novel·la ben escrita. John Irving visitarà la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona el dia 11 d’abril (19h) i conversarà sobre la seva darrera novel·la  ’En una sola persona’ amb Antonio Orejudo.

John Irving.

Sens dubte, En una sola persona, de John Irving (Edicions 62, febrer del 2013), és una d’aquelles obres grans que, com més la llegim, més ens fa pensar que es tracta d’una (gens poc dissimulada) autobiografia: com la podria haver inventada, tan “creïble però formidable”, (pàg. 62). No és gens estrany, doncs, que el novel·lista —tot i haver-ho ja fet palès al llarg de l’obra: “No totes les novel·les tracten de nosaltres, Tom”, (pàg. 406); “Som escriptors. Ens inventem les coses”, (pàg. 427)— s’hagi vist obligat a aclarir: “En Billy no sóc jo. Sorgeix d’imaginar-me què podria haver estat jo si hagués donat resposta a tots els meus primers impulsos d’adolescent. La majoria de nosaltres no sempre actuem en les nostres primeres fantasies sexuals. De fet, la majoria de nosaltres preferiríem oblidar-les —no pas jo.”

No cometré, per descomptat, la indelicadesa de desvetllar l’argument: n’hi haurà (ben bé) prou amb assenyalar que narra el Bildungsroman o procés de formació existencial d’un jove que descobreix i es va adaptant a la seva (homo i bi) sexualitat. Un adolescent que cerca el seu ésser-en-el-món, furetejant en les seves arrels familiars i personals, però que, per la seva diversitat sexual —considerada del tot inadequada encara als anys seixanta— té por de trobar-se i, sobretot, de compartir amb els altres les seves contínues troballes. Immers en un món anquilosat i enrarit, on la diferència —en tot els àmbits, però amb major èmfasi en el sexual— esdevé una malaltia inconfessable que cal tractar, només resta l’opció de la màscara, de la disfressa —l’aparença denormalitat.

És per això que l’escenificació teatral (el mestre, sobretot, Shakespeare; però també l’innovador genial que ho capgira tot: Ibsen) esdevé no tan sols omnipresent, ans ineludible: únicament en el teatre els homes i les dones amb identitats (sexuals) confuses poden mostrar-se en públic tal com són, en plena llibertat—o, més exactament, tal i com voldrien ésser, si els deixessin. A banda de per raons morals —de la religiositat o espiritualitat malentesa que combaté Nietzsche—, per una raó bàsica: perquè (per a tothom, però més encara per als que no s’adapten a la norma) la vida és un anticlímax.

John Irving

Un anticlímax shakesperià —“Moltes de les coses importants de les obres de Shakespeare passen fora de l’escenari”, (pàg. 380); “En Nils sabia que jo havia d’interpretar un paper més important fora de l’escenari”, (pàg. 391)— en el què tant el temps —“La senyoreta Frost, pel motiu que fos, pensava que teníem poc temps”, (pàg. 265); “Era la nostra història (no tenir gaire temps junts)”, (pàg. 393)— com el tempo literari són absolutament essencials.

La narració (i l’escriptura) es dilata en el temps, sembla no acabar d’avançar: es comença a explicar quelcom —la (re)lectura de Grans Esperances, per exemple— però es va diferint i diferint, explicant altres experiències anteriors o posteriors: “Vaig agafar el costum d’interrompre’m abans de dir el que anava a dir”, (pàg. 96); “He fet una digressió, i això s’adiu amb la mena d’escriptor que jo esdevindria”, (pàg. 121). S’hi reflecteix la imatge del magistral i inoblidable Tristram Shandy deLaurence Sterne, on el temps gairebé es paralitza, i també de Jacques el fatalista, de Denis Diderot: allò que (sembla que) s’ha de relatar es va posposant i posposant, i la novel·la prossegueix —“com de costum, movent-se en cercles i murmuris al voltant de la qüestió”, (pàg. 110)— en un balanceig cronològic constant: “és ben significatiu que hagi fet un salt fins al meu tercer curs a l’estranger”, (pàg. 177).

Si progressa —voluntàriament: és Irving qui escull aquesta aparença (literària)— a poc a poc és perquè constitueix una (sempre dolorosa) confessió, purga espiritual o catarsi del seu protagonista: resulta molt difícil de dir o d’explicar allò que voldries dir o explicar, sobretot quan la majoria de la gent, en sentir-ho, ho considerarà inadequat —per no dir pervertit o malaltís mentalment.

John Irving | Foto The Guardian

En el conflictiu món de la diversitat sexual, no es tracta, o no es tracta només, d’estar segur de qui (o de què) ets —“Ho trobava intimidador, que la Donna estigués tan segura de qui era”, (pàg. 105); “Els transsexuals m’obligaven […] a reconèixer els aspectes més confusos de la meva bisexualitat cada dia dels collons!”, (Íd.)— sinó, per damunt de tot, d’estar segur d’ésser capaç d’acceptar-ho —i de reconèixer-ho. Atès que ésser diferent —ésser “de la manera que se suposa”, (pàg. 596), que cal ésser— no depèn de tu; no és possible no voler ésser qui (i el què) ets: “No «voler» no funciona, (pàg. 261); “No es pot forçar els fills a ser el que no volen ser”, (pàg. 533); “Som qui som, oi William?”, (pàg. 590). Entre d’altres motius, perquè “ens forma allò que desitgem”, (pàg. 13).

Segurament —i sense segurament— aquesta és la més dickensiana de les novel·les de John Irving, no tan sols perquè empra estratagemes propis de les novel·les per lliuraments, avançant el que succeirà més endavant (pàg. 327, p. ex), sinó perquè, així com les obres de l’escriptor anglès són “un instrument per expressar la immensa passió de Dickens pels nens perjudicats”, (pàg. 68), la del nord-americà és —o és, també (car per fortuna és molt més)— un instrument per expressar la comprensió per aquells que s’enamoren “de gent inadequada”, (pàg. 266), que se senten insegurs, i possiblement insatisfets amb ells mateixos: “M’avergonyia del meu desig sexual d’altres nois o homes; lluitava contra aquests sentiments”, (pàg. 178).

Si els pobres herois infantils de l’autor victorià lluitaven i es revoltaven per no naufragar negats en la misèria econòmica que amenaçava amb engolir-los, els d’Irving ho segueixen fent contra la indigència social i moral, que caracteritza —“sempre hi haurà troglodites”, (pàg. 574)— “la gent rígidament convencional”, (pàg. 220), que no és capaç d’acceptar la gent que és diferent que ells: “Sempre m’he sentit sol, però l’odi a un mateix és pitjor que la soledat”, (pàg. 243). En aquest sentit, no és gens casual que el títol d’aquest aquell autor que esmenti més sovint sigui Grans Esperances.

Irving caricaturitzat a la revista Esquire

Com tampoc no ho és el rol central que ocupa Madame Bovary, no només com a part fonamental del seu aprenentatge (pàg. 260), sinó, primordialment, com a metàfora perfecta de la manca de llibertat de fer, d’ésser —i, encara més, d’actuar— com ets i et sents. En el cas d’Emma, per les convencions socials que l’impedeixen divorciar-se d’un marit mediocre per viure amb l’home que estima; en el dels (turmentats i acomplexats) personatges irvingians, de viure (amb normalitat, plenitud i satisfacció) la sexualitat diversa oinadequada que voldrien viure.

En síntesi —i forçant-me a concloure per no estendre’m (encara més) que no convindria—, si deixem de banda les darreres pàgines (potser massa explícitament reivindicatives o teleològiques) una novel·la excepcional, completa i inoblidable, llegidora i addictiva, impossible de deixar una volta l’has iniciada, d’aquelles que et deixen petja i et canvien. Una obra fantàstica que es recomana per ella sola: “Tot el que et fa falta per endinsar-te en un viatge completament absorbent”, (pàg. 62) és emprendre-la, llavors, “assaboreix el text, no te l’empassis sencer”, (pàg. 68).

Pnin - Vladimir Nabokov 

La Magrana RBA  

traducció de Marta Pera Cucurell

Publicada originàriament l' any 1957, Pnin és una de les novel·les més autobiogràfiques de Vladimir Nabokov. El seu protagonista, Timofey Pnin, és un professor universitari de mitjana edat que, després de fugir de la Rússia comunista i de l 'Europa amenaçada pels nazis, s' ha instal·lat als Estats Units, on treballa a la fictícia Universitat de Waindell. Allí, ha de fer front

a mil i una peripècies per adaptar-se a l' estil de vida americà i per sobreposar-se a les seves dificultats amb l' idioma anglès. Basant-se en la seva condició d' exiliat, Nabokov construeix un relat divertit, complex i fascinant, en què la comicitat dels successos més esperpèntics cohabita sense esforç amb l 'absurd més inquietant i la tendresa més humana.

TOVALLONS NEGRES

John Irving als grans magatzems

EMPAR MOLINER 

| Actualitzada el 15/03/2013 00:00

Ala secció de llibres de la gran superfície hi ha prestatges amb els noms dels autors per ordre alfabètic. Jo volia aprofitar per comprar-me el nou llibre de John Irving, però veig que no té secció a la I. Per a mi, que Irving tregui un nou llibre sempre és una festa. I tot i que la sensació que he tingut amb els últims no hagi sigut boníssima, em sembla un gran narrador expliqui el que expliqui.

Així, doncs, vaig a buscar-lo a les taules de "novetats", ordenades per llengües. " Narrativa en catalán " i " Narrativa en castellano ", però tampoc no hi és. Un senyor encorbatat li diu a un altre senyor encorbatat: " ¡Tío, que el de la Sílvia Soler no es en castellano! " Vaig al taulell. "Perdoni, tenen el nou llibre de John Irving?", faig. La senyora que m'atén no ha sentit mai el nom de l'autor. Que és com si jo despatxés en una carnisseria i quan em demanessin "filet de pobre" em pensés que volen que esquarteri un indigent.

"Sap el títol?", em pregunta. "En una sola persona ", dic jo. I li dono el nom de la traductora (que em sembla magnífica). Marta Pera Cucurell. Em mira perplexa. El títol també li sembla molt difícil d'entrar a l'ordinador i el nom de la traductora ni se l'ha escoltat. "Com ha dit que es diu ell?" Li repeteixo. I tecleja amb penes i treballs, però ja es veu que no ho aconseguirà. Aquesta h enmig del "John"... "No em surt ningú amb aquest nom. És el seu primer llibre?" Per sort, el senyor encorbatat que sabia que el llibre de la Sílvia Soler no era en castellà, l'ajuda. "Irving va amb g final", li explica. I em mira a mi: "És novel·la històrica, oi?" Li dic que no. "Home, una mica sí, eh?", respon ell. I a la fi el troba: "Però en català encara no ha sortit". Li juro que sí que ha sortit, que l'ha tret 62, però tampoc no em creu. Quan me'n vaig (sense llibre) aprofito per col·locar el de la Soler a "Narrativa en catalán ". L'havien posat a "Policíaca ".

Els amants - Charles Simic

ELS AMANTS

CHARLES SIMIC

Al bosc un diumenge clar,

quan érem petits,

vam trobar una parella ajaguda a terra.

Agafats de la mà, amb por

de perdre’ns, allò

ens va semblar una clapa de neu,

aquells dos agafats nus

a terra, el vent

movia les branques sobre seu

mentre passàvem, i no vam saber mai

qui eren, ni en vam parlar mai després

entre nosaltres, ni amb ningú.