LA FI DE LA VAGABUNDERIA - DAS ENDE DES FLANIERENS

PETER HANDKE: 

POEMES DE "LA FI DE LA VAGABUNDERIA" 

(DAS ENDE DES FLANIERENS) 

DES DE FA TEMPS

Gràcies a tu

estic bé

sense tu,

des de fa temps.

EINE ZEITLANG

Danke dir

komme ich gut aus

Ohne dich,

Eine Zeit lang.

L’EDAT D’OR

El rei s’afarta com un lladre

i el lladre viu com un rei.

DAS GOLDENE ZEITALTER

Der König freute sich diebisch

und der dieb freute sich Königlich.

El poeta líric és a casa, ben còmde

el poeta èpic va més enllà del turons

l’èpic èpic es desviarà fins als vaixells.

Der Lyriker sitzt schön im Haus

der lyrische Epiker geht über die Hügel

der epische Epiker wird auf die Schiffe verschlagen

DIA EN UN JARDÍ D’ESTIU

A la tarda han caigut un parell de fulles

de les acàcies

i al vespre el llum es gronxava

al menjador buit.

TAGESLAUF IN EINEM SOMMERGARTEN

Am Nachmittag fielen ein Paar Blätter

von den Akazien

und amb Abend schwankte die Lampe

im leeren Esszimmer.

Penso, emocionat

tot i que no hi ha amor,

i et voldria escriure un poema.

Ich denke begeistert

doch ermangelnd der Liebe

und mochte ein Gedicht für dich schreiben.

traductor vs. escriptor

No en som pocs, els traductors que també som o (volem ser) escriptors. Ai, que tranquils viuríem, sense aquesta dèria! Peter Handke parla de l'alleujament que sent el traductor que ha deixat de ser escriptor. Diu coses discutibles, o subjectives, i l’última frase, una mica dramàtica, no la subscric pas, ni de lluny!!!, tot i que no seria estrany que em passés, vist que, fins ara, moltes de les coses importants de la vida --el part de la filla, la mort de la mare, més d'un canvi de residència, l'inici de més d'una relació-- m’han enganxat asseguda a l’escriptori acabant una traducció urgent.

Peter Handke - photo by Renata Wenders

“Prou de coses meves! No creuar el llindar! Quedar-se al vestíbul! Per fi puc jugar amb els altres, en lloc de jugar tot sol com abans, perquè només jugant amb els altres puc acabar per guanyar el joc. Només traduint —un text segur— gaudeixo de la meva presència d’esperit i em sento intel·ligent. Perquè, a diferència d’abans, sé que qualsevol problema que hi trobi, pot solucionar-se. Segueixo turmentant-me, però ja no tolero el turment ni espero que es desfermi per tal que jo senti que tinc el dret d’escriure. El traductor té la certesa que el necessiten. I així em vaig desfer de la por: quant de temps fa que en afilar el llapis abans de començar la feina amb les mans tremoloses de sempre trencava una mina rere l’altra! I quan em desperto al matí, en lloc de retrocedir espantat davant l’exili, com abans, ara anhelo ser a casa traduint. Sent el que sóc, un traductor i prou, sense segones intencions, sóc enterament el que sóc; visc l’experiència diària de ser fidel, mentre que abans sovint em sentia un traïdor. El traduir em porta una profunda calma. Però ja veus, amic meu: les meravelles que visc són les mateixes, però ja no les visc en el meu paper de solitari. Segueix havent-n’hi prou amb una paraula justa, i el meu caminar arrossegat s’ha convertit, tot i els anys que tinc, en una carrera! Aquella urgència també persisteix, però ja no m’obliga a encaboriar-me, sinó que em permet ser superficial, i això em refà. Com més embelleixo la teva ferida, més amago la meva. Morir assegut a l’escriptori ho desitjo només des que sóc traductor.”

Tarda d’un escriptor, Peter Handke, traducció de Judith Vilar, La magrana/Edicions 62, 1991

PEDRA

Entrar en una pedra

seria el meu estil.

Que un altre sigui un colom

o faci carrisquejar unes dents de tigre.

Jo estic content de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:

ningú no en sap la resposta.

Però a dins s’hi deu estar fresc i tranquil

encara que una vaca la trepitgi amb tot el seu pes,

encara que un nen la tiri al riu;

la pedra s’enfonsa, lenta, impassible,

fins al fons del riu

i els peixos hi truquen

i escolten.

He vist saltar espurnes

quan es freguen dues pedres,

per tant, potser no és fosc, a dins;

potser una lluna hi brilla

en algun lloc, potser darrere d’una muntanya

—amb la llum justa per desxifrar

les escriptures estranyes, els mapes celestes

de les parets internes.

- Charles Simic

El penis del Papa

Penja al fons de la sotana, un batall

delicat al centre de la campana.

Es mou quan ell es mou, un peix espectral

en un halo d’algues de plata, el pèl

onejant en la foscor i la calor —i de nit

mentre els ulls dormen, es dreça

en lloança de Déu.

- Sharon Olds, The Pope's Penis

Panerola

 

Quan veig una panerola

no em poso violent com tu.

M’aturo com si hagués passat

un compliment afable.

Aquesta panerola m’és familiar.

Me la trobo de tant en tant,

a la cuina, a mitjanit,

i ara al coixí.

Veig que del cap

li surten un parell

dels meus cabells negres,

i qui sap què més.

Porta papers falsos

—no em preguntis com ho sé.

Papers falsos, sí,

amb la meva empremta digital.

Charles Simic

Selected Poems (1963-2003)

LES SORPRESES DE MARTIN AMIS I LA POESIA

LLUÍS A. BAULENAS -  AraLlegim 18/01/2014

FREIXURES BEN EMBOLICADES

Aquests dies torna a estar d'actualitat l'autor anglès Martin Amis. Acaba de publicarLionel Asbo. Estat d'Anglaterra (2012) amb una magnífica traducció de Marta Pera (gran ús de la paraula ceballot, per cert) per a l'editorial Empúries (en castellà, com és habitual, a Anagrama, amb traducció de Jesús Zulaika). El mínim que podem dir d'aquest lliurament són dues sensacions. D'una banda, és una novel·la descarada, descarnada, crítica i, sobretot, molt divertida, amb la creació d'un personatge central impagable que beu directament de les fonts de les bèsties humanes adolescents, grotesques i violentes, creades per Tom Sharpe i els inefables alumnes de Wilt, el seu heroi. De l'altra, Amis demostra un cop més la capacitat de sorprendre els seus lectors amb una novel·la que no té res a veure amb les altres. Ja ho havia fet abans amb propostes tan diferents com la sàtira present a Camps de Londres (1989), el relat policial psicològic de Tren de nit (1997 i l'autobiogràfica Experiència (2000), entre d'altres.

NOUS CANALS POÈTICS

Però posats a parlar d'Amis, cal recordar-ne la faceta de gran lector de poesia. Sovint no s'està de manifestar públicament que la poesia s'està morint per falta de lectors. O, dit d'una altra manera, que la poesia és més minoritària que mai. Val la pena reflexionar sobre aquesta manifestació, encara que ell es refereixi, lògicament, al Regne Unit. A casa nostra, d'una banda hi ha la realitat del món editorial: la publicació regular de poesia s'ha desplomat en caiguda lliure. Les editorials pràcticament no en publiquen i el que publiquen pràcticament no es ven. ¿Dóna aquest fet, indirectament, la raó a Amis? Sí i no. Perquè en el gènere poètic, com en altres activitats culturals, els hàbits dels consumidors estan canviant a tota velocitat. I, d'altra banda, a casa nostra, sense anar més lluny, aquesta crua realitat editorial topa amb la vitalitat més creixent que mai de la presència de la poesia al carrer, als espais públics.

No és cap novetat l'aparició en la quotidianitat cultural de casa nostra d'una certa normalitat a l'hora de tenir contacte amb la poesia en actuacions públiques, ja siguin de recitals com de muntatges teatrals que hi estan basats. I qui hi assisteix s'adona de l'existència d'una sèrie de gent, d'espectadors, més o menys fidels, més o menys nombrosos i fidels. Fins al punt que molts poetes gairebé "han professionalitzat" la seva presència pública. Què significa, tot plegat? Potser, senzillament, que els consumidors culturals amb sensibilitat poètica han canviat els hàbits. I que cada cop més prefereixen consumir poesia escoltant-la mentre es prenen una cervesa que no pas llegint-la. La poesia ho permet, la novel·la no. La narrativa curta, segons com, pot entrar-hi. Però la poesia és com la música i aquí no hi té rival. En resum, que en perfecta coherència amb el munt d'incoherències assumibles que ens planteja aquesta etapa del món del llibre (menys lectors que mai, més autors que mai, més editorials petites que mai), podríem concloure que la salut de la poesia no solament no és dolenta, sinó que sobreviu prou bé (l'únic que canvia és el vehicle per fer-se conèixer).

"Els germans Burgess", segons Sílvia Soler

«Els germans Burgess», segons Sílvia Soler [El Punt Avui]

Posted on October 21, 2013

Font: El Punt Avui / Sílvia Soler

Olive Kitteridge és una d’aquelles novel·les que et fan saber, just en el moment que l’acabes, que qualsevol cosa que escrigui la mateixa persona t’interessarà d’entrada. És clar que aquesta condició –la que voldríem tots els escriptors– pot ser perillosa. Quan una obra d’un autor t’ha agradat molt, les expectatives de cara a la propera són molt altes, i és fàcil que acabis amb una decepció. Com us deia –i ja vaig deixar escrit en aquest diari– Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout, em va semblar una novel·la excepcional.

Excepcionalment ben escrita, i amb un tractament profund i tendre de l’ànima humana i, sobretot, amb una estructura narrativa que partia d’una idea brillant. La protagonista de la novel·la, l’Olive, que li dóna títol, ens era presentada a través dels retrats de les persones del seu entorn, pròxim i no tan pròxim. Així, la novel·la era feta a partir de breus relats on ella apareixia com a personatge secundari fins a formar un retaule completíssim.

Quan vaig agafar l’última novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, reconec que ho feia amb il·lusió però un pèl escèptica que la novel·la aconseguís enlluernar-me tant com l’anterior. La sensació es va mantenir al llarg de les primeres cinquanta pàgines. No hi havia un punt de vista tan original com a Olive Kitteridge. Però, en canvi, hi vaig retrobar aquesta minuciosa i lúcida descripció d’aquests personatges desmanegats, terriblement desorientats i mancats de confiança i d’afecte. Aquests perdedors, gent normal amb problemes de gent normal, que t’agafen pel ganyot i ja no et deixen apartar els ulls del llibre. Persones que volen estimar-se però no en saben. Un dels protagonistes es lamenta, cap al final de la novel·la: “¿I ara què faré, Bob? No tinc família.” El seu germà li ofereix la gran resposta : “Sí que en tens. Tens una dona que t’odia. Fills que estan furiosos amb tu. Un germà i una germana que et fan tornar boig. Un nebot que era un sòmines, però que es veu que ara jo no ho és tant. D’això se’n diu família.” Així que sí, us recomano també amb entusiasme la nova novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, publicada per Edicions de 1984.