dijous, 5 de febrer del 2015

"La gran caiguda", Peter Handke a directe!cat


LA GRAN CAIGUDA, Peter Handke

Traducció de Marta Pera
Raig Verd Editorial
Barcelona, 2104

Peter Handke és un dels autors actuals que més es poden definir com a nítidament europeus. Probablement la seva ubicació geogràfica, el seu naixement a Griffen, a la zona fronterera austríaca i la seva condició de viatger impenitent hi tenen molt a veure. Amb una amplíssima bibliografia, d'ençà el primer llibre publicat el 1966, l'editorial barcelonina Raig Verd publica ara en català un dels seus llibres del 2011, La gran caiguda.

La imatge de Handke ha estat vinculada a la polèmica de sempre. Li agrada la polèmica, tot i que a voltes no l'ha pogut controlar i se li ha escapat de les mans, cosa que li ha provocat un gran desgast personal i, de retruc, literari. Les seves manifestacions en suport dels serbis durant la guerra dels Balcans ("els serbis són encara més víctimes que els jueus"), amb la defensa del règim a Un viatge d’hivern als rius Danubi, Sava, Morava i Drina, o justícia per a Sèrbia (1996) i, sobretot, la seva presència al funeral del genocida Milosevic, en el que, a més, hi va participar amb un discurs, li van causar molts maldecaps i una furisosa oposició arreu, tot i que ho vulgui amagar amb el clàssic de la mala intepretació ("Cada cop que obro la boca [sobre el tema de Milosevic] m'atribueixen paraules i intencions que mai he expressat. Estic fart d'això"), i amb un posicionament també molt clar sobre la matança de Srebrenica ("el pitjor crim contra la humanitat a Europa després de la Segona Guerra Mundial"). Però en fi, problablement aquesta vessant polèmica li acabarà costant el premi Nobel, que difícilment de concediran, com a mínim, de moment, tot i la consistència evident de la seva obra.

En tot cas, Peter Handke és un grandíssim escriptor amb obres referencials com La curta carta per al llarg comiat (1972) , Assaig sobre el juke-box (1990) oAssaig sobre el dia aconseguit (1991). Ha conreat molts estils literaris, de la narració a l'assaig i, també, el teatre. En català la seva obra ha estat poc traduïda, amb algunes peces de teatre publicades, l'any 1988, per l'Institut del Teatre i agrupades amb el títol d' Insults al públic i altres peces parlades; i,l'any 1984, per Edicions del Mall La cavalcada sobre el llac de Constança. En narrativa, Edicions 62 va editar l'any 1975 La por del porter davant el penal,avui exhaurit. Per això cal rebre ara com un fet notable i destacat la publicació de La gran caiguda.

A La gran caiguda, Handke ens explica la història d'un dia en la vida d'un actor retirat de la interpretació, a punt per a rebre un reconeixement, i que es passeja per una ciutat que li és propera. Del matí al vespre, el protagonista circula dels afores, a on s'ha llevat a casa d'una amiga per la que no sembla manifestar gaires sentiments, fins al cor de la ciutat, en un recorregut decidit i, com és habitual en l'escriptura de Peter Handke, molt reflexiu. És alhora un viatge físic pels camis, carrerons i carrers de l'arquitectura urbana, però també un viatge interior per la seva pròpia vida, la seva realitat professional, els seus fracassos, la seva solitud. Es troba un seguit per personatges més o menys característics i escenes més o menys quotidianes. Com en molts dels llibres de l'autor austríac el protagonista és un antiheroi que ens sedueix, inconformista amb ell mateix. Soledat, incomunicació, desconcert, recerca, passar comptes amb la pròpia existència... Handke analitza el comportament humà amb un lleguatge directe, clar, elegant, donant més importància a la forma que al fons. La literatura de Handke està feta per a fer gaudir al lector. Handke és exigent amb el que escriu i alhora reclama exigència al lector. Gran, gran literatura. La gran caiguda és, sens dubte, un dels millors llibres publicats els darrers temps a casa nostra.

http://www.directe.cat/llibre-en-directe/385099/ressenya-la-gran-caiguda?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter&utm_campaign=Feed%3A+directecat+%28directe%21cat%29


divendres, 2 de gener del 2015

"El teatre de la vida: "La gran caiguda", de Handke - Joan Garí

"Peter Handke, a "La gran caiguda", ha seguit sense dissimular l'esquema homèric" Joan Garí al Diari Ara

http://www.ara.cat/premium/llegim/teatre-vida-gran-caiguda-Handke_0_1240675940.html

"La gran caiguda", Peter Handke, Raig Verd Editorial
traducció de Marta Pera Cucurell









http://www.traces.uab.es/tracesbd/ara/2014/ara_a2014m11d1p49sarallegim.pdf


dijous, 1 de gener del 2015

La vida és vella

Diuen que avui encetem un nou any... i jo, com de costum, amb una sabata i una espardenya: la traducció que ja hauria d’estar a punt per a la revisió encara per acabar, piles de papers per endreçar,  i una bona part dels bons propòsits per al 2014 encara per complir. Trobo que l'any nou hauria de començar cap al 20 de març, quan a les nostres latituds la natura es desperta, i comença un nou cicle. Llavors és el moment de celebrar l’esclat de la vida que neix. Després del recolliment de l’hivern, que convida a fer net de totes les noses durant una llarga hibernació. Tan bé que s’hi està ara, cargolada al sofà, embolicada amb la manta, bevent te verd, llegint, escrivint, pensant, desenvolupant accions mínimes. Haver de començar un any nou així, tot d’un plegat, amb aquest fred... Haver de fer nous propòsits, i fins i tot una «vida nova»... quina mandra. A més, t’ho miris com t’ho miris, la vida cada dia ─i cada any─ és més vella. I dir-li 2015 també ho trobo molt arbitrari. Cadascú compta els anys a partir de quan vol, però és que aquest número es veu que ni tan sols coincideix amb el naixement de Jesús segons els documents més fidedignes. Però sí, a la Moleskine que avui estreno ho diu ben clar: Janurary Thursday 1 2015. Aquest any me l’he comprada amb més espai diari perquè als dies de la de l’any passat no m’hi cabia tot el que havia de fer, les coses s’apilonaven de mala manera i semblava que els faltava l’aire. Els projectes han de respirar, per créixer. Aquest any, res de nous propòsits ─si arribo a complir els de l’any passat ja serà prou─ i, diguin el que diguin les agendes, jo em revifaré cap al 20 de març. Ara, un bon foc.

dilluns, 29 de desembre del 2014

dissabte, 27 de desembre del 2014

Aquest any no

Aquest any no. Ni felicitacions ni regals. T’ho dius cada any. Els llumets, els adorns, el pessebre, l’arbre i altres icones nadalenques ja fa anys que no floreixen als parterres dels teus interiors. L’hivern és olor de fred i de fum de llenya. Passaràs de puntetes pels àpats familiars i els sopars de Nadal imprescindibles. Seràs impermeable als bons desitjos, a les nadales, a la idea que estar sol per Nadal és més trist que un altre dia qualsevol. No visitaràs pessebres tradicionals (tan pròspers a la teva ciutat), tot i que n’hi ha d’admirables ─i encara més admirable: la il·lusió incorruptible dels que s’hi dediquen. No passejaràs entre les parades de tot tipus de complements i accessoris per al Nadal, inclosos els caganers de totes mides, professions, ètnies i estatus, i les corrúpies que dispensa el senyor de barba blanca i boina i que són, amb diferència, l’objecte més preuat del Nadal mataroní si ens guiem per la cua que provoquen cada any, sota la lluminària nadalenca freda com estalactites (eren més càlids aquells llums tristos en forma de campanetes i grèvol de colors, posats a ser kitsch). Però l’esperit escudellós del Nadal es filtra per totes les escletxes, per la ràdio, pel telèfon, regalima pel gmail, raja a doll pel feisbuc.
I no pots evitar desitjar a tothom que sigui feliç perquè tot d’un plegat  tothom vol sincerament que tothom sigui feliç.
Ja el tenim aquí, el Nadal, com una escena lacrimògena i postissa del tot previsible d’una pel·lícula de Hollywood en què no pots evitar el nus a la gola tot i veure-li el llautó i començar a plorar com si en realitat ploressis per aquella escena bleda i no per tota la pena que tenies encastada en un replec fosc de les cavernes del pit. Potser no és tan diferent del que era el carnaval en èpoques de forta repressió moral: calia un dia, almenys, per descordar-se la cotilla o afluixar-se el cinturó i abandonar-se en cos i ànima a tota mena d’excessos. Potser ara el Nadal és una vàlvula d’escapament que ens serveix per desfogar-nos de tant de sentiment contingut, de tants bons desitjos dissimulats, de tant d’amor estancat.
I potser acabaràs retrobant les tradicions de la tribu, aquest any també, l’alegria espurnejant als ulls dels petits i dels vells, brindant pels que ja no hi són com si hi fossin, conjurant la foscor dels dies curts amb l’escalfor del Nadal, la nostra festa de l’hivern amb torrons i tió i vers. I fum.

Però també pots reivindicar el teu hivern tranquil i solitari de postes de sol enceses i no deixar-te esquitxar gaire pels oripells i les efusions de felicitat i passar les festes teclejant les teves pàgines de cada dia, parlant fluixet, llegint embolicada amb una manta davant del foc. Com qui sent nevar.

divendres, 12 de desembre del 2014

La vellesa de la nostàlgia - Mark Strand

LA VELLESA DE LA NOSTÀLGIA


Aquelles hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa;  ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor perfumada d’una nit d’estiu.

dijous, 11 de desembre del 2014

ETERNITAT PROVISIONAL - MARK STRAND

    ETERNITAT PROVISIONAL


Un home i una dona jeien al llit. «Una altra vegada i prou», va dir l’home, «una altra vegada i prou». «Per què  sempre dius això?», va dir la dona. «Perquè no vull que s’acabi mai», va dir l’home. «Què és el que no vols que s’acabi?», va dir la dona. «Això», va dir l’home, «aquest no voler que s’acabi mai».        
                                                                            
- Mark Strand, Almost Invisible