Una fi del temps - Pere Calonge parla de "La gran caiguda"

"Allò era una fi dels temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi dels temps no s’acabaria mai." 

http://www.perecalonge.com/exlibris/caracters/la-gran-caiguda/

Una fi del temps

Peter Handke
La gran caiguda
Traducció de Marta Pera Cucurell
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2014

“El pare sempre li deia les coses directament, tal com li venien al cap. I aquelles coses no eren mai coses que l’ajudessin a tirar endavant ni que li aportessin llum, sinó que més aviat l’empetitien, el limitaven i, en general, les que estaven relacionades amb el fill, eren pessimistes, invariablement”. Com en aquesta cita extreta de la novel·la, el lector té sovint la impressió que La gran caiguda s’ha escrit directament, tal com li venia al cap a Handke. Sense un pla ni una estructura previs. Com un enfilall d’elements sense connexió aparent, que van creuant-se també sense causa ni sentit evident en el camí erràtic del protagonista. Unes coses —una narració, en general— que no aporten llum a un lector que, al contrari, avança a les palpentes pel discurs de l’austríac; exceptuant un cert regust pessimista, metafísic i apocalíptic.

L’obra explica el trajecte d’un actor, al llarg d’una única jornada d’estiu, des dels afores fins al centre de la ciutat on s’haurà de produir aquesta gran caiguda del títol. El camí d’un personatge sense nom per una ciutat sense nom. Com en una odissea actual —és el propi Handke qui suggereix aquesta comparació— però ni de lluny amb una meta tan clara com la d’Homer. Només sabem, de manera molt vaga, que ha d’arribar a una cerimònia que s’hi celebrarà en el seu honor, o que l’endemà començarà el rodatge d’una pel·lícula. Més enllà d’això, només alguna referència escadussera —i sense continuïtat— al camí de l’actor com una “missió secreta”, en què hi hauria “alguna cosa en joc”; o fins i tot amb el to místic de qui afirma que aquest camí estava anunciat i implicava oferir-se en sacrifici.

Sense cap més trama, l’acció —la no-acció— es limita a aquest recorregut del personatge, a les trobades amb individus estranys, a converses infructuoses i a alguna reflexió brillant aïllada, com aforismes fàcilment subratllables. El resultat s’assembla a un gran teatre on tots actuen, o sobreactuen; on tot sembla fals. A una immensa farsa. És indubtable que Handke s’aparta amb valentia dels cànons narratius establerts, que qüestiona les convencions i els paràmetres amb què ens acostem habitualment a una narració literària. Una proposta que desconcerta i despista qualsevol hipòtesi de lectura prèvia que ens en puguem fer. Una altra cosa és si, amb això, aconsegueix res més que la pura exhibició de destresa narrativa; però, en qualsevol cas, corre el risc de resultar àrid i artificiosament extravagant. La provocació —que el tòpic associa constantment a l’austríac— sempre té la mateixa limitació: trobar a l’altra banda algú disposat a sentir-se provocat.

Un relat de vegades oníric, o surrealista; de vegades metafísic, i ben sovint absurd. La impressió és que se’ns parla d’un món devastat, habitat per morts vivents. Paisatges desolats, una societat violenta, amb tints futuristes, un món que viu a prop d’alguna gran catàstrofe: “Allò era una fi del temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi del temps no s’acabaria mai”. El recorregut té també alguna cosa de comiat: de la professió, de la vida i d’ell mateix. Un viatge exterior i interior alhora —es pot escapar dels tòpics, però no de tots els tòpics— en què el camí és també una introspecció; i els elements i els personatges que es creua, obstacles per a assolir la consciència de la realitat que l’envolta i d’ell mateix. Mentre juga a imposar-se prohibicions, l’actor converteix aquest camí en una “via d’aprenentatge a través de l’error”; atorga el màxim valor a la capacitat d’observació, a “la transició entre la mirada distreta i l’observació atenta”. Com el propi autor, que obliga el lector a estar atent, a observar, a aprendre de l’error.

La de La gran caiguda és una prosa realment hipnòtica, capaç d’atrapar el lector durant molts moments com un mantra. Però, també com un mantra, és un estil que pot resultar repetitiu i, al remat, tediós. En qualsevol cas, literatura que no commou, que no provoca cap tipus d’emoció. Que llisca amb suavitat per la pell, però sense calar.

Simic, "sparring" del món, article d'Àlex Susanna

Simic, "sparring" del món
Àlex Susanna

https://twitter.com/Eumo_Editorial/status/617949441430016000

                 Charles Simic al Palau de la Música, maig 2015, fotografia de Pep Herrero

ESCRIC AQUEST article en una taula no
acabada de desparar: queden un parell d’ampolles
–una de vi buida i una de cava a mig
beure–, acompanyades dels taps corresponents,
una sola copa, tot de tovallons, uns estalvis
i un llevataps: més o menys aquesta és
la fotografia de la taula on em disposo a treballar.
Justament per què res no hi acaba de
quadrar, en aquest petit escenari, però tot hi
és reconeixible, penso en la poètica de Charles
Simic (Belgrad, 1938), una de les veus
poètiques més irreverents, lúcides i punyents
del panorama internacional.
Fa poc el vam tenir llegint poemes al Palau
de la Música –em consta que va quedar meravellat
de l’espai i del públic que l’omplia–,
però sempre que ho vulgueu el podeu tenir
llegint poemes a casa vostra, encara que us
els hàgiu de llegir vosaltres mateixos: ben
mirat, d’això es tracta. Que cadascú de nosaltres
faci ventrilòquia poètica a casa seva.
Pocs exercicis deparen tantes sorpreses com
aquest. De sobte us reconeixeu en la veu
d’un altre: vet aquí la meravella més extraordinària
de totes.
Com s’entra en el món d’un poeta, però?,
es preguntarà més d’un. Tustant alguna de
les portes que estan al vostre abast –els seus
llibres– i obrint-la per on més us plagui. Diria
que hi ha poques accions tan excitants
com la de descobrir una veu poètica. Bé, vull
dir la de sintonitzar-hi: normalment les veus
més autèntiques presenten resistències, no
es donen a la primera, demanen un mínim
de perseverança. I és així que, quan la porta
finalment s’obre, experimenteu un esclat
d’adrenalina.
Pel que fa a la veu que ens ocupa, proposo
una doble lectura: d’una banda, el poemari
Mestre de disfresses (Jardins de Samarcanda,
2014), traduït per Marta Pera i guanyador
d’un dels premis més útils que conec, el
Jordi Domènech de Traducció de Poesia; de
l’altra, el quadern de notes El monstruo ama
su laberinto (Vaso Roto Ediciones, 2015), en
traducció de Jordi Doce. La lectura combinada
de tots dos llibres és una experiència altament
recomanable: s’il·luminen i s’alimenten
retroactivament.
En un cas ens les havem directament amb
aquestes criatures desemparades que són els
poemes, mentre que en l’altre anem descobrint
d’on surten, què s’hi proposa l’autor,
què pensa de la poesia i de certs poetes, o
com respon de manera immediata als molt
diversos estímuls que li depara una vida
d’home corrent. Sobretot hi veiem això, en
tots dos llibres: una manera de dir i d’estar
en el món del tot reconeixibles per tal com hi
defuig els llocs comuns i tragina grans dosis
d’una mena d’alegria existencial molt seva.
Obro el llibre de poemes i topo amb un
que es diu Els amos fan llàstima als gossos:
«Jeuen als seus peus havent sopat,/veuen
com se’ls enfosqueix l’expressió/llegint el
diari o escoltant la dona/parlant de problemes
més greus que els propis”»... No us han
entrat ganes d’acabar-lo? Faig el mateix amb
l’altre llibre: Sólo la poesía puede medir la
distancia entre nosotros y el Otro, o bé: «Con
frecuencia, el poema lírico es una afirmación
escandalosa de que lo privado es público, lo
local es universal, lo efímero es eterno. ¡Y es
así! Los poetas acaban teniendo razón. Eso
es algo que los filósofos no son capaces de
perdonarles». I una darrera nota: «Aspiro a
crear una especie de no género hecho de ficción,
autobiografía, ensayo, poesía y, por supuesto,
¡chistes!». Això és el que ha aconseguit
amb aquest llibre Charles Simic,
«exemple radiant d’home postbabèlic», en
paraules de Seamus Heaney.

Albert Ventura parla del llibre i la traducció: "Amb la corda al coll"

Albert Ventura parla de la traducció d'"Amb la corda al coll" a elSingular.cat:

"La narració de Conrad —que naturalment ha passat per la genial traducció de Marta Pera— té en alguns moments un punt de lirisme destacat, al qual cal sumar-hi les descripcions acurades que envolten la narració, i per tant l’acció, amb un embolcall que condueix la lectura cap a un paisatge afable, que és determinant en la percepció lectora. Però si alguna cosa és destacable és que realment Conrad dibuixa les contradiccions d’un home íntegre que, o bé per desídia, o bé per fatalitats de la seva vida, es veu obligat a fer allò que no voldria fer mai. En suma, doncs, passions baixes i necessitats de supervivència. Tot, per desgràcia, massa a l’ordre del dia."

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/06/_amb_la_corda_al_coll_110082.php

"Amb la corda al coll": Llibre de la Setmana a l'AraLlegim

Pere Antoni Pons escull "Amb la corda al coll" com al Llibre de la Setmana a l'ARA Llegim del dissabte 21 de juny.
"Amb la corda al coll", Joseph Conrad, Viena Edicions
traducció de Marta Pera Cucurell

http://www.ara.cat/suplements/llegim/desesperacio-contra-sentit-lhonor_0_1379262111.html

"Amb la corda" al coll de Joseph Conrad traduïda al català per Marta Pera Cucurell

Ara.cat
llegim

'Amb la corda al coll', de Joseph Conrad, traduïda al català

La novel·la, del 1902, ha estat publicada a la col·lecció "El Cercle de Viena". L'ha traduït Marta Pera Cucurell

http://www.ara.cat/suplements/llegim/Joseph_Conrad-Viena-Marta_Pera_Cucurell_0_1374462674.html?utm_medium=social&utm_source=facebook&utm_campaign=ara

Marta Pera parla de Charles Simic a Núvol

Charles Simic: un acte de desesperació o una tirada de daus

http://www.nuvol.com/critica/charles-simic-un-acte-ded-esesperacio-o-una-tirada-de-daus/

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

Marta Pera Cucurell

Charles Simic dirà els seus poemes aquest dilluns al Palau de la Música, en l’acte que clou la Setmana de la Poesia. La traducció del seu llibre Mestre de disfresses, publicat per Cafè Central, va rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia el 2014. La traductora ens parla dels seus versos.

Una coberta blanca amb un personatge borrós, una empremta digital en comptes de cara: Master of Disguises. Em podia resistir a tant de misteri? Coneixent una mica l’autor, no. L’havia llegit en anglès i en castellà perquè no hi havia res d’ell traduït al català i sabia que no em fallaria.

Efectivament, el món misteriós insinuat a la coberta es desplega al llarg dels 52 poemes que constitueixen el llibre, començant per la citació de Wallace Stevens que l’encapçala, que ve a dir que tot és tan irreal com ho pot ser la realitat i és tota una declaració d’intencions.

De la mà del mestre disfressat caminem per un terreny aparentment ordinari, però sovint ens trobem en l’esfera del que és extraordinari sense saber ben bé com hi hem arribat. Simic és un poeta difícil de categoritzar: el to sovint és surrealista, fins i tot metafísic en alguns casos, i al mateix temps ens ofereix retrats i escenes inexorablement realistes.

Ens trobem amb ambients perfectament quotidians com ara una botiga de segona mà, un saló de bronzejat, escenes de carrer, nits d’insomni, i alhora plana pertot arreu una atmosfera de misteri, insinuacions: una finestra il·luminada en un carreró fosc, un gat negre que travessa el carrer.... I de vegades imatges tan imprevisibles i xocants com un pardal amb crosses o una roda que volta sola pel món. Com diu el mateix poeta, la seva ment lluita per copsar el que és eternament inaprehensible, allò que sempre s’insinua, sigui el que sigui.

Els seus poemes estan habitats per gent normal i corrent com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts... i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs... Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.

Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

foto de Richard Drew

Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.

Després la família va anar a França, seguint el pare, amb intenció d’arribar als Estats Units. Van ser una adolescència i una joventut de persona «desplaçada», fugint del nazisme, del comunisme. Diu Simic que Hitler i Stalin van ser els seus agents de viatges. Les vivències d’aquesta època com a immigrant a tot arreu han influït tota la seva obra posterior.

Finalment, el 1954 va arribar as Estats Units i allò va ser el paradís per a ell. Ja n’estava enamorat, del país, per les pel·lícules i les revistes americanes que la seva mare comprava a París per practicar l’anglès: a les fotografies d’aquelles revistes els colors eren més vius que a França, el vermell i el taronja eren més intensos, a Amèrica tothom somreia, fins i tot els perruquers. El que li tallava els cabells a París, en canvi, sempre estava de mal humor. Tot i que continuava sent immigrant, i ho patia, s’hi va quedar. «Amèrica era terriblement lletja i bonica al mateix temps», diu al seu llibre de memòries A Fly in the Soup. Ha fet de professor de literatura i d’escriptura a la Universitat de New Hampshire durant trenta anys, i ara està retirat.

És una de les figures clau de la poesia nord-americana actual, i se li ha reconegut l’obra amb diversos premis, entre ells el Pulitzer (1990). Té més de trenta poemaris publicats, i uns quants llibres en prosa de memòries, articles i traduccions.

Parlant dels seus mestres, tot i que reconeix la influència dels poetes francesos del XIX, els nord-americans Wallace Stevens, Whitman, Dickinson, William Carlos Williams, la russa Marina Tsvetàieva i sobretot els sud-americans (Borges, Huidobro, Neruda...), diu que els seus millors mestres, tant en art com en literatura, van ser els carrers per on rondava de jove. I afirma que Rollins, Charlie Parker i Thelonius Monk van ser models artístics molt millors que la majoria de poetes, i que als clubs de jazz i a les galeries d’art hi havia molta més poesia que en les revistes especialitzades.

Tota la seva poesia està marcada per les vivències de la guerra, la pobresa, la fam i la seva condició de desplaçat: la gent que mor sota les bombes sempre és «la mateixa», gent normal i corrent, totalment aliena als motius de la guerra: a Belgrad, a Nova York, a Bagdad. La guerra només interessa a una classe política corrupta perquè els omple les arques de diners i, com diu al poema «El pardal», «Hi haurà una pila de feina / per als fabricants de bombes, / d’uniformes i de llits d’hospital / i, per descomptat, de taüts.» I el món és ple de víctimes d’unes estructures polítiques absurdes com el pare boig, sol a casa, que espera que torni el fill, mort a la guerra, del poema «Tornant a casa amb cotxe».

El món és fals, cruel i bell, i sobretot incomprensible, però se’ns presenta vestit d’estar per casa. Tot són insinuacions. Ningú no sap res.  «Només les fulles diuen la veritat.» En definitiva, com diu el poeta citant Wittgenstein, «El que és misteriós no és “com” sigui el món, sinó que sigui.»

Poemes en la pell i l’os: ni un mil·ligram de greix. Me l'imagino amb un cisell, tallant els versos, esberlant les corbes, fins que tot queda cantellut,  incisiu, clar. Arestes pures. Simic té una manera molt personal d’organitzar els versos, escapçant-los, i de jugar, especialment, amb l’estrofa, de manera que sovint els versos cauen els uns sobre els altres en cascada, amb ressons jazzístics, en un flux que es pot fer quasi hipnòtic.

Aquest dilluns podrem veure i escoltar Charles Simic al Palau, el poeta que parla de l’estranyesa de la persona en un entorn sovint hostil, per a qui el poema és «un acte de desesperació o, més aviat, una tirada de daus»: ironia, tendresa, frescor, sentit de l’humor i llum, una llum que pot fer mal, la llum de l’art contra la foscor d’un món incomprensible.