KATHERINE MANSFIELD: UNA FILLA DEL SOL

CLUB DE LECTURA: ELS DIARIS DE KATHERINE MANSFIELD
Biblioteca de Tordera
Tordera
9 d'abril del 2019

KATHERINE MANSFIELD: UNA FILLA DEL SOL

CANÇÓ DE LA PLANA: AL VOLTANT DEL PERSONATGE - CLUB DE LECTURA

CLUB DE LECTURA: CANÇÓ DE LA PLANA DE KENT HARUF
Biblioteca Pública de Ciutadella
Ciutadella, Menorca
26 de gener del 2019

AL VOLTANT DEL PERSONATGE: CANÇÓ DE LA PLANA DE KENT HARUF

KATHERINE MANSFIELD: UNA FILLA DEL SOL - CLUB DE LECTURA

CLUB DE LECTURA: ELS DIARIS DE KATHERINE MANSFIELD
Biblioteca Martí Rosselló
Premià de Mar
10 de gener del 2019

KATHERINE MANSFIELD: UNA FILLA DEL SOL

Cançó de la plana - Fe Fernández Villaret - L'Espolsada

http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/746-canco-de-la-plana

Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 

Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.

"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."

La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.

El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 

Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.

"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."

Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell

Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random

Collita 2018

Collita 2018
#KatherineMansfield #JennyErpenbeck #SilviaFederici #KentHaruf #EdgarAPoe #HanifKureishi #StewartFoster #tradMartaPera

Últimes paraules del Diari de Katherine Mansfield

"I quan dic «tinc por», no deixis que això t’inquieti, cor meu. Tots tenim por, quan som en una sala d’espera. Però les hem de traspassar, i si l’altre pot mantenir la calma, això és tota l’ajuda que ens podem donar.

Tot això sembla molt ardu i seriós. Però ara que m’hi he barallat, ja no ho és. Em sento feliç ―en el fons. Tot està bé."

Aquestes són les últimes paraules que va escriure Katherine Mansfield al seu diari. I l'escala de la foto és l'última que va pujar, en un centre de Fontainebaleu on s'havia reclòs per curar-se l'ànima, deia, seguint les ensenyances de Gurdjeff. Pujava a la seva habitació, però a mitja escala va tenir un atac de tos i va morir al cap d'un parell d'hores, d'una hemorràgia pulmonar, avui fa 96 anys.

La innocència de Katherine Mansfield - M. Àngels Cabré

https://llegim.ara.cat/actualitat/innocencia-Katherine-Mansfield_0_2070392958.html

La innocència de Katherine Mansfield

Tot i que va morir als 34 anys, l’escriptora de Nova Zelanda es va convertir en una de les grans veus de la literatura del segle XX. Ho demostren ‘Tots els contes’ i ‘Diaris’, ara editats en català

M. Àngels Cabré

Molt abans que l’any 2013 Alice Munro -a qui alguns anomenen el Txékhov canadenc- guanyés el premi Nobel de literatura, va existir Katherine Mansfield (1888-1923), que és l’autora d’alguns dels contes més seductors de la literatura del segle XX. I molt abans que descobríssim els diaris de Virginia Woolf vam poder llegir els seus. Per a qui no ho sàpiga, Virginia Woolf no només va tractar Mansfield sinó que també va publicar-la a Hogarth Press, la petita editorial que va posar en marxa juntament amb Leonard, el seu marit. En concret van publicarPreludi el 1917, que és el relat que encapçala el volum de Tots els contesque enguany ha publicat Proa en català.

Preludi és, segons el seu marit, John Middleton Murry (que Mansfield anomena Jack als diaris i que va ser també qui el va editar en la seva condició de marmessor), “el començament de la fase final en el desenvolupament de Katherine Mansfield”, és a dir, el moment en què es converteix en l’escriptora que coneixem. Preludi forma part del volum Felicitat i altres contes (1920), que per a ella va suposar començar a existir per als lectors, tenint en compte que es van animar a escriure-li cartes on li expressaven la seva admiració. Així i tot, va ser la publicació de La festa al jardí el 1922 el que va consolidar-la com a autora. De fet, li van començar a ploure les sol·licituds de traducció, com assenyala l’editor Jordi Cornudella al prefaci del volum, i el 1937 es va convertir en el primer número de la coneguda col·lecció La Rosa dels Vents, de Josep Janés. El segon seria El jardiner, de Tagore; tot queda en el mateix camp semàntic.

UN ESPERIT LLIURE I PUR

Virginia Woolf va creure fermament en Katherine Mansfield i li va dedicar un article l’any 1927, “Una ment terriblement sensible”, que acompanya l’edició dels Diaris que ha fet L’Avenç com també ha acompanyat moltes de les edicions anteriors. Del que en diu Woolf destacaria la idea que Mansfield és una escriptora 100%: “Tot el que percep, sent i veu no és fragmentari ni està aïllat; forma un tot com a escriptura”. Justament per això la seva narrativa i els seus Diaris estan molt entrellaçats. A aquesta condició d’escriptora a totes hores s’hi afegeix la condició que el seu marit li atribueix a la seva nota introductòria als Diaris : la puresa. I és puresa, innocència, el que desprenen els seus contes: “És com si el vidre a través del qual mirava la vida fos diàfan”, escriu el seu estimat Jack, de qui, per cert, en el darrer tram de la seva vida es va mig separar. I és que Katherine Mansfield sempre va ser un esperit molt lliure.

Katherine Mansfield sempre ens ha semblat una escriptora europea, perquè va ser a Europa on es va traslladar de molt joveneta -de fet, des dels 13 anys, quan la seva família la va enviar a Londres-. Però la seva literatura ho desmenteix, perquè els paisatges i la llum del seu país natal, Nova Zelanda, hi són sempre presents: “Mai no estic lluny. Anhelo renovar-los escrivint”, ens diu el 22 de gener de 1916 als Diaris. De joveneta tocava el violoncel -com va fer Aurora Bertrana- i va abandonar la música en favor de la literatura -com faria més endavant Carson McCullers-. També li van encomanar una gonorrea que li va donar molts problemes de salut -recordem aquí la sífilis d’Isak Dinesen-, i amb Woolf comparteix una tendència recurrent a caure en el desànim. En el seu cas, pensar que la salut del seu cos depenia de la seva salut espiritual la va fer acabar sucumbint a la filosofia de Gurdjieff.

De la seva breu vida podem dir que no li va permetre escriure tant com hauria volgut, tot i que de fet aquesta va ser una queixa que es va fer sempre, quan no intuïa que tindria un vida tan breu. La realitat és que sempre va ser protagonista d’una batalla perduda entre l’escriptura i la vida, i això que era capaç d’escriure un conte -un conte brillant- en una tarda: “Quan es té una història ben pensada, només falta posar-hi la feina” (1 de gener del 1922).

‘Tots els contes’

Proa, 2018. Traducció de Pep Julià, Anna Listerri i Marta Pera

Lluminosos, descriptius, molt dialogats. Com fotogrames de vida viscuda en els quals sovint els nens són protagonistes, com és el cas de la Kezia, que apareix en diverses de les seves històries. Amb pinzellades líriques que ens conviden a aixecar-nos del paper i volar una mica més lluny. Amb tocs d’humor: “Tot i que la Bertha Young tenia trenta anys, encara vivia moments com aquest en què tenia ganes de córrer en comptes de caminar”. I amb un cert enginy que convida a la complicitat: “La ignorància no pot quedar sense contradir! -vaig dir a la Senyora d’Idees Avançades”. Són clarament els contes d’una autora que creia que la literatura és una prolongació de la vida. S’ha de dir que el gruix dels contes han estat reproduïts en un ordre una mica estrany: primer l’obra de maduresa, després l’obra inacabada i, per acabar, l’obra de joventut que la mateixa autora va desestimar. En aquest sentit cal destacar una de les primeres delícies que va escriure, La pensió Séguin.

‘Diaris’

L’Avenç, 2018. Traducció de Marta Pera

Mansfield va escriure els Diaris com a “quadern de notes mínim” i amb la intenció de publicar-los algun dia. El llibre comença l’any 1914, tot i que inclou un parell d’entrades de la seva estada a Baviera el 1910, i arriba fins al 1922, quan va decidir entrar a la germandat espiritual de Fontainebleau, on va morir. Suïssa, Menton, París, Cornualla o Londres són alguns dels llocs on sojorna durant la seva vida itinerant, sempre intentant escriure. La malaltia, la tuberculosi, la va rosegant per dins i es fa cada cop més invasiva, per la qual cosa ha de passar temporades en una clínica. Més que la salut, es diria que la seva gran preocupació és l’economia. I després hi ha les lectures, ja sigui Shakespeare o Henry James (que troba “avorrit i ampul·lós”). I la feina d’escriure ressenyes que publica allà on l’hi demanen. Les pàgines dels Diaris inclouen fragments de contes, llistes de títols d’alguns que té previst escriure, cartes no enviades als seus destinataris i notes sobre l’escriptura d’alguna obra, com ara una novel·la anomenada Karori que no va arribar a fer.