Mentre a les taules dels col·legis electorals
van registrant els votants, a les taules del menjador de les residències geriàtriques
les infermeres van repartint la medicació. A la taula de l’Albert, avui, a l'hora de dinar, ja no
hi la Maria, de somriure de gioconda, collaret de perles de conjunt amb les
arracades i una agulla de pit amb brillants cada dia, “perquè si no me les poso aquí, quan
me les posaré?”, i tampoc hi ha la Lídia, que anava al club de lectura de la
residència, on llegien i comentaven el llibre de contes de l’Albert. En Xavier, alt i robust, amb una forra de cabells blancs i una forra de
dignitat, que va amb caminador, no vol pitet i beu molta aigua, avui tampoc no hi és. Fa un parell de
dies que a la taula hi ha un parell de senyores noves, però l’Albert no hi ha pogut parlar
perquè cada dia li costa més vocalitzar i no li surt la veu. Avui li faig d’intèrpret.
Em demana que els pregunti el nom (que segur que retindrà més que jo) i d’on
són. I “digue’ls-hi que soc germà d’en Joan Pera (això sempre li serveix de
targeta de presentació)”, em diu a cau d'orella, i jo ho transmeto, i quan em diuen que el meu pare té
molta memòria, que se sap el nom de totes les infermeres i de totes les auxiliars,
jo els dic que és escriptor i poeta i que si li sortís la veu els recitaria “El
poema de Nadal” de Sagarra sencer o qualsevol de Rubén Darío o d’Espriu o... “Ah,
m’agrada molt, en Joan Pera! Ens fa molt de riure!”, diu la Carmen. “A mi m’agrada
molt, la poesia”, diu la Roser. “Sí que ho portava amagat”. L’Albert fa un
esforç titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”.
Totes riem. Ell fa un mig somriure i descansa de l’esforç.
