dimarts, 7 de juliol de 2015

Una fi del temps - Pere Calonge parla de "La gran caiguda"

"Allò era una fi dels temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi dels temps no s’acabaria mai." 


http://www.perecalonge.com/exlibris/caracters/la-gran-caiguda/

Una fi del temps

Portada
Peter Handke
La gran caiguda
Traducció de Marta Pera Cucurell
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2014
“El pare sempre li deia les coses directament, tal com li venien al cap. I aquelles coses no eren mai coses que l’ajudessin a tirar endavant ni que li aportessin llum, sinó que més aviat l’empetitien, el limitaven i, en general, les que estaven relacionades amb el fill, eren pessimistes, invariablement”. Com en aquesta cita extreta de la novel·la, el lector té sovint la impressió que La gran caiguda s’ha escrit directament, tal com li venia al cap a Handke. Sense un pla ni una estructura previs. Com un enfilall d’elements sense connexió aparent, que van creuant-se també sense causa ni sentit evident en el camí erràtic del protagonista. Unes coses —una narració, en general— que no aporten llum a un lector que, al contrari, avança a les palpentes pel discurs de l’austríac; exceptuant un cert regust pessimista, metafísic i apocalíptic.
L’obra explica el trajecte d’un actor, al llarg d’una única jornada d’estiu, des dels afores fins al centre de la ciutat on s’haurà de produir aquesta gran caiguda del títol. El camí d’un personatge sense nom per una ciutat sense nom. Com en una odissea actual —és el propi Handke qui suggereix aquesta comparació— però ni de lluny amb una meta tan clara com la d’Homer. Només sabem, de manera molt vaga, que ha d’arribar a una cerimònia que s’hi celebrarà en el seu honor, o que l’endemà començarà el rodatge d’una pel·lícula. Més enllà d’això, només alguna referència escadussera —i sense continuïtat— al camí de l’actor com una “missió secreta”, en què hi hauria “alguna cosa en joc”; o fins i tot amb el to místic de qui afirma que aquest camí estava anunciat i implicava oferir-se en sacrifici.
Sense cap més trama, l’acció —la no-acció— es limita a aquest recorregut del personatge, a les trobades amb individus estranys, a converses infructuoses i a alguna reflexió brillant aïllada, com aforismes fàcilment subratllables. El resultat s’assembla a un gran teatre on tots actuen, o sobreactuen; on tot sembla fals. A una immensa farsa. És indubtable que Handke s’aparta amb valentia dels cànons narratius establerts, que qüestiona les convencions i els paràmetres amb què ens acostem habitualment a una narració literària. Una proposta que desconcerta i despista qualsevol hipòtesi de lectura prèvia que ens en puguem fer. Una altra cosa és si, amb això, aconsegueix res més que la pura exhibició de destresa narrativa; però, en qualsevol cas, corre el risc de resultar àrid i artificiosament extravagant. La provocació —que el tòpic associa constantment a l’austríac— sempre té la mateixa limitació: trobar a l’altra banda algú disposat a sentir-se provocat.
Un relat de vegades oníric, o surrealista; de vegades metafísic, i ben sovint absurd. La impressió és que se’ns parla d’un món devastat, habitat per morts vivents. Paisatges desolats, una societat violenta, amb tints futuristes, un món que viu a prop d’alguna gran catàstrofe: “Allò era una fi del temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi del temps no s’acabaria mai”. El recorregut té també alguna cosa de comiat: de la professió, de la vida i d’ell mateix. Un viatge exterior i interior alhora —es pot escapar dels tòpics, però no de tots els tòpics— en què el camí és també una introspecció; i els elements i els personatges que es creua, obstacles per a assolir la consciència de la realitat que l’envolta i d’ell mateix. Mentre juga a imposar-se prohibicions, l’actor converteix aquest camí en una “via d’aprenentatge a través de l’error”; atorga el màxim valor a la capacitat d’observació, a “la transició entre la mirada distreta i l’observació atenta”. Com el propi autor, que obliga el lector a estar atent, a observar, a aprendre de l’error.
La de La gran caiguda és una prosa realment hipnòtica, capaç d’atrapar el lector durant molts moments com un mantra. Però, també com un mantra, és un estil que pot resultar repetitiu i, al remat, tediós. En qualsevol cas, literatura que no commou, que no provoca cap tipus d’emoció. Que llisca amb suavitat per la pell, però sense calar.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada