diumenge, 15 de gener de 2017

Xauxa




“Un dels somnis més vívids era [a l’època medieval] el de la terra de llet i mel coneguda com «terra de Cucanya» i, més endavant, «país de Xauxa». Per arribar-hi t’havies d’obrir camí menjant-te tres milles d’arròs amb llet. Però l’esforç pagava la pena, perquè quan arribaves a Cucanya et trobaves en una terra on els rius eren de vi, volaven oques rostides, els arbres donaven pastissos i del cel plovien coques i empanades. El pagès, l’artesà, el clergue... tots eren iguals i gandulejaven junts al sol. Al país de Cucanya, la Terra de l’Abundància, la gent no discutia mai. En canvi, feien festes, ballaven, bevien i jeien tots amb tots”,
...diu al llibre que estic traduint. Traduir és fer un viatge. I sempre em vénen ganes de visitar els llocs i les èpoques ─no només virtualment─ on passa la historia del llibre que tinc sota les tecles. I com que és una veritat universalment reconeguda que una traductora que tradueix literatura no té les coses fàcils, no estaria gens malament que amb cada contracte de traducció hi anés annex un bitllet amb destinació al lloc on transcorre l’acció del llibre ─estada inclosa─, perquè la traductora es pogués ambientar i pogués fer la traducció amb més precisió ─i més alegria. No fa gaire em va passar ─tot i que va ser la primera vegada en més de seixanta llibres─, i vaig anar a Berlín, on transcorria l’acció de la novel·la que estava traduint. Si hagués tingut aquesta sort més sovint, m’haurien pagat viatges a l’Anglaterra victoriana, a Yoknapatawpha, al castell dels senyors de Catene o von Ketten ─al llindar del Nord o del Sud segons com es miri─, a les costes de Cornualla, a un poble anglès sota el soroll dels avions que travessen el cel augurant la Segona Guerra Mundial, a Sulaco ─amb uns jardins de tarongers de bellesa exuberant─, a un recorregut iniciàtic per Algèria, a la terra de la pau que hi ha al confí del mar blau acompanyada de Connla dels cabells d’Or, per les carreteres i els deserts dels Estats Units buscant un llibre molt perillós, a l’enyorada Nova Zelanda, a un monestir budista tibetà del sud de França, a la riba d’un mar càlid amb penya-segats on fa milions d’anys va sorgir la soca humana primigènia i exclusivament femenina, a l’altre lloc ─on anem quan ens morim─, a la cort índia del Gran Mogol, a la Florència dels Mèdici, a l’Amèrica acabada de descobrir on el temps es dilata i s’encongeix d’una altra manera, als boscos de Bielorússia on s’amagaven els jueus, a l’illa caribenya d’Antigua i  a la indonèsia de Java, a Manderley, a l’any vint-i-cinc de la nova era o Any del Diluvi, a un poblet de pescadors de Croàcia, als Everglades de Florida, a l’elegant barri de Soho de Nova York, als espasmes blaus del Pacífic de les costes de Califòrnia, a un castell italià a la dècada dels setanta, a una sinistra nit a Virgínia de l’Oest durant la Gran Depressió, a l’estret de Malacca, als mars del Sud, a Nova Anglaterra una vegada i una altra, al Wyoming de les pioneres, al Londres del 2059 sotmès a un funest règim totalitari i al barri més marginal del Londres actual, a l’aparentment tediós countryside anglès, a un pis de tres habitacions contigües de Praga, a la guerra de Silèsia, a l’Andalusia d’Averrois, a Kars --un poblet de les muntanyes de Turquia a la frontera amb Armènia--, al fantàstic món dels jinn, a les guerres de Líbia que envien homes com si fossin paquets Mediterrani enllà cap a una imaginada terra promesa on no van amb la idea de menjar i jeure, sinó de treballar i, si hi arriben, potser moriran de fred o escanyats per la burocràcia, o d’abandó en una estació de metro del Berlín on vaig passejar no fa gaire, i ara, un diumenge a la nit en què treballo, després de masses hores, en la traducció d’un llibre amb termini urgent on l’autor advoca, amb molt bons arguments, per una setmana laboral de quinze hores i una renda bàsica universal ─on s’ha de firmar?!--, amb molt de gust passaria ─tot i que ai!, no m’agrada gens la llet─ una temporadeta a Xauxa. I tant de bo a més de menjar i beure i tot plegat, també facin massatges a l’esquena.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada