Hora de dinar

Mentre a les taules dels col·legis electorals van registrant els votants, a les taules del menjador de les residències geriàtriques les infermeres van repartint la medicació. A la taula de l’Albert, avui, a l'hora de dinar, ja no hi la Maria, de somriure de gioconda, collaret de perles de conjunt amb les arracades i una agulla de pit amb brillants cada dia, “perquè si no me les poso aquí, quan me les posaré?”, i tampoc hi ha la Lídia, que anava al club de lectura de la residència, on llegien i comentaven el llibre de contes de l’Albert. En Xavier, alt i robust, amb una forra de cabells blancs i una forra de dignitat, que va amb caminador, no vol pitet i beu molta aigua, avui tampoc no hi és. Fa un parell de dies que a la taula hi ha un parell de senyores noves, però l’Albert no hi ha pogut parlar perquè cada dia li costa més vocalitzar i no li surt la veu. Avui li faig d’intèrpret. Em demana que els pregunti el nom (que segur que retindrà més que jo) i d’on són. I “digue’ls-hi que soc germà d’en Joan Pera (això sempre li serveix de targeta de presentació)”, em diu a cau d'orella, i jo ho transmeto, i quan em diuen que el meu pare té molta memòria, que se sap el nom de totes les infermeres i de totes les auxiliars, jo els dic que és escriptor i poeta i que si li sortís la veu els recitaria “El poema de Nadal” de Sagarra sencer o qualsevol de Rubén Darío o d’Espriu o... “Ah, m’agrada molt, en Joan Pera! Ens fa molt de riure!”, diu la Carmen. “A mi m’agrada molt, la poesia”, diu la Roser. “Sí que ho portava amagat”. L’Albert fa un esforç titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”. Totes riem. Ell fa un mig somriure i descansa de l’esforç.