dissabte, 6 de juny del 2020

Gestos




Diria moltes coses del pare, però ara no és el moment d’explicar la història de l’Albert ─ho faré en una altre lloc─, ni de fer una llista dels seus mèrits, que tots sabem. Miraré de dir-ne alguna cosa essencial en poques paraules
L’Albert, el pare ─en això coincidim tots─, es feia estimar. Des de sempre. Per tothom. Fins al final. A la seva vida no hi trobarem grans gestes, però sí una munió de petits ─i no tan petits─ gestos. Gestos d’amor. A la dona, als fills, a la família, als amics ─que en tenia, en té, molts─, a la ciutat, a la comunitat religiosa, a les lletres, a la cultura, al país. Els que el coneixíem sabíem que sempre hi podíem comptar. No deia mai que no.
En un altre lloc farem una relació de tota la seva obra escrita, de la seva aportació, modesta però impecable, a les lletres del nostre país. Diguem només, que, a part de la seva obra poètica i els contes, feia i donava generosament auques de viatges, poemes d’aniversari, escrits de felicitació o del que calgués. I ho feia per amor a l’art i a les persones, i no pas per sortir del pas ni com un deure: sempre amb il·lusió i excel·lència. I sempre estava disponible per corregir textos i resoldre dubtes lingüístics. Era el corrector de capçalera per a la família, amics i coneguts. Fins els últims dies va regalar poemes a les infermeres que el cuidaven. I ens oferia recitals de poesia improvisats en què, segons convingués, podia dir, sencer!, el poema de Nadal de Segarra, o un de Foix, d’Espriu, una tanka de Riba, una bestiola de Carner o de Pere Quart, la tràgica Mujer con alcuza  de Dámaso Alonso... No fa gaires dies, quan ja li costava vocalitzar encara ens va regalar, amb un fil de veu, uns versos de Rubén Darío, el poeta que li va descobrir la poesia. Però els seus regals no eren nomes literaris. També feia i regalava un plumcake boníssim, que a 89 anys encara preparava tot sol, després d’haver anat a comprar els ingredients i haver pastat la farina amb la mantega i els ous; últimament havia canviat la fruita confitada, que tant li agradava a ell, per xips de xocolata, per fer contents els nets. En festes familiars i socials, tot i que s’havia hagut de barallar amb un forn vell que no anava del tot fi, el plumcake de l’Albert sempre triomfava.
“Ton pare em va ensenyar català!” Quantes vegades  m’ha aturat algú pel carrer per dir-m’ho. Catalans de tota la vida que de català ja en parlaven però que, després de passar per les classes de l’Albert, tenien la sensació que ara sí que “en sabien”. Aquelles classes a l’Òmnium, ja durant el franquisme: llum en temps de foscor, com bé ha dit en Toni Cabré.
A mi em va encomanar la curiositat (la seva era colossal!), el gust per la lectura ─ell no havia pogut anar a la universitat i la nostra era una llar humil, però hi havia molts llibres i esperàvem amb deliri, cada quinze dies, l’arribada del Cavall Fort─ i també el goig per saber el nom de les coses. El pare ho sabia tot, quan jo era una nena. Recordo les caminades pels voltants de can Maltes, a Canyamars, en què m’anava dient el nom dels arbres ─l’alzina, el roure, el castanyer, la figuera de les figues de coll de senyora (ara en diuen “de dama”), els avellaners del camí de la font de l’Emità...─, i aquells noms tan flairosos de les plantes: la farigola, el romaní, l’espígol, l’orenga, l’espernellac, l’arç blanc, el bruc, l’arboç, el galzeran, el fonoll (al pare li agradava posar-se’n un branquilló a la boca; jo li vaig imitar el costum, i després el va seguir la meva filla). Aquells vespres d’estiu que, per la drecera plena d’ortigues i cuques de llum, anàvem a buscar la llet acabada de munyir a can Llibre... I a la tardor, em descobria els bolets, bons i dolents ─els rovellons i els pinetells, els rossinyols, les pebrasses, els fredolics, els carlets, els mollerics, les trompetes de la mort, la diferència entre l’ou de reig, i el reig bord o mataparents, els pets de llop que feien fum quan els trepitjàvem─. I m’assenyalava els ocells ─la merla, la garsa, el pinsà, el tudó, la puput, l’estornell, el gaig..., que jo, miop, no veia bé, i potser per això encara no me’ls he acabat d’aprendre. Aquell inventari de noms lluminosos i simpàtics que em descobria el pare de ben segur que va servir per estimular el meu amor a les paraules i la dèria de saber el nom de les coses. Tot i que ni les meves dots d’observació ni la meva curiositat no arriben al grau d’interès insaciable que sentia l’Albert per totes les coses ─persones, animals, llibres, pel·lícules, esglésies, monuments, menjars, i, últimament, l’internet.

Quan em pregunten si el pare ha tingut alguna influència en el fet que jo m’hagi dedicat professionalment a la traducció, a part del que acabo de dir, i de les lliçons de català que teníem a casa a l’hora de dinar o en qualsevol moment que vingués a tomb ─vam aprendre les combinacions dels pronoms febles com un joc més─, el pare també m’ensenyava, quan jo era molt petita, paraules i dites en una llengua estranya i musical que ell havia après del mestre Marià Prat quan feia el batxillerat, un escolapi que durant els primers anys de la postguerra, tenia al seu despatx, que era al capdavall del passadís dels dormitoris dels interns, a sobre d'una vitrina amb llibres, un porró i una tetera. Aquell professor d'anglès deia als seus alumnes que el porró i la tetera eren les banderes de Catalunya i d'Anglaterra disfressades. És ben possible que el meu interès per les altres llengües i les altres cultures es desvetllés amb aquelles històries.

I tots aquests gestos els ha fet, literalment, fins se li han acabat les forces. I els ha fet amb humilitat, sentit de l’humor, afecte.
Com l’anècdota a la taula del menjador de la residència, una de les últimes vegades que hi va seure, quan ja no li sortia la veu i li costava vocalitzar. Aquell dia jo li feia d’intèrpret perquè es pogués comunicar amb les veïnes de taula, que acabaven de saber que era poeta. “Sí que ho portava amagat”, diu una. L’Albert va fer un esforç titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”. Va fer mig somriure i va descansar de l’esforç.
Totes vam riure. La poesia secreta. La poesia discreta, amable, tendra.
L’Albert és i ha sigut una persona molt estimada perquè, amb els seus gestos, ell ha estimat amb majúscules.
I guardaré sempre la seva mirada, cada dia més clara, i l’últim gest, quan gairebé no li quedava veu ni forces per moure els músculs de la cara: el seu somriure.

                                                                                               Marta Pera Cucurell
                                                                                               Mataró, 7 de juny del 2019



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada