Per què el meu vers
no és pretensiós
i esquiva canvis i
novetats?
Per què no m’he
tornat cobdiciós
de girs estranys,
originalitats?
Per què sempre
escric igual, i disfresso
trucs i troballes
amb vestit antic
i amb cada mot i
vers confesso
qui sóc i d’on prové
tot el que dic?
Escriure de tu és la
meva empresa,
tu i l’amor sou el
meu únic motiu;
fer nou el vell és
la meva proesa,
gasto el que és
gastat i ho faig atractiu:
com el sol cada dia
mor i neix,
el meu amor diu
sempre el mateix.
Sonnet LXXVI: Why is my verse so barren of new pride
Why is my verse so barren of new pride,
So far from variation or quick change?
Why with the time do I not glance aside
To new-found methods, and to compounds strange?
Why write I still all one, ever the same,
And keep invention in a noted weed,
That every word doth almost tell my name,
Showing their, birth, and where they did proceed?
O know, sweet love, I always write of you,
And you and love are still my argument,
So all my best is dressing old words new,
Spending again what is already spent:
For as the sun is daily new and old,
So is my love still telling what is told.
Una altra versió:
Per què el meu vers
és pobre en nous orgulls
i esquiva canvis i
innovacions?
Per què amb el temps
no giro els ulls
cap a nous girs i
combinacions?
Per què sempre
escric igual, i vesteixo
amb camisa vella
cada troballa
i amb cada mot i
vers em repeteixo,
revelo el meu nom,
origen i talla?
Ja saps que és de tu
que escric, amor meu,
tu i l’amor sou la
meva obsessió;
mots vells guarnits
de nou poso en relleu,
els desgasto fins a
l’erosió:
com el sol, que és
vell i nou cada dia,
l’amor es diu i
rediu amb follia.
I encara una altra, sense rima:
Per què el meu vers defuig la vanitat
de canvis i trucs, nous girs i sorpreses?
Per què per fi no provo i assajo
mitjans moderns, no arrisco experiments?
Per què escric sempre igual, em repeteixo,
abillo amb vestit vell noves troballes
i estampo en cada mot el meu nom
i revelo la font d’on ha brollat?
Ja saps, amor, que és de tu que escric sempre,
tu i l’amor sou el meu únic tema;
vestir mots vells de nou és el meu art,
gastar i esmolar el que ja és gastat:
com el sol, nou a l’alba, vell al vespre,
el meu amor diu el que ja sabem.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada