Sylvia & Silvia

 

Sylvia Plath i Silvia Federici, dues escriptores ben diferents ─l’una, poeta i narradora, l’altra, militant activista i assagista─, a més del nom, comparteixen una visió del món i de la nostra societat lúcida i crítica, que exposen, cada una a la seva manera. Coincideixen, per exemple, en la denúncia de les pràctiques de mètodes agressius, suposadament terapèutics ─als hospitals dels Estats Units, a la dècada de 1950, es van lobotomitzar  unes 40.000 persones, majoritàriament dones─. Federici ens obre els ulls presentant els fets. Plath els va patir en la pròpia carn i en fa literatura.

 

«Des dels programes d’esterilització massiva implementats al servei de l’eugenèsia fins a l’invent de les lobotomies, els electroxocs i les drogues psicoactives, la història de la medicina ha mostrat sistemàticament una voluntat de control social i una determinació per reprogramar els nostres cossos insubmisos per fer-nos més dòcils i productives.»

Més enllà de la perifèria de la pell, Silvia Federici

 

«─Saps de què són, aquestes cicatrius? ─va insistir la Valerie.

─No. De què són?

─Em van fer una lobotomia.

Vaig mirar la Valerie impressionada, valorant, per primera vegada, la seva calma marmòria.

─I com et trobes?

─Bé. Ara ja no m’enfado. Abans, estava sempre enfadada. (...) Ara puc anar a la ciutat, o a comprar, o a veure una pel·lícula, si m’acompanya una infermera.

─Què faràs, quan surtis?

─Ah, no sortiré. ─La Valerie va riure─. Hi estic bé, aquí.»

La campana de vidre, Sylvia Plath

 

«En la violència contra les dones també hi hem d’incloure l’ús generalitzat, a la dècada del 1950, de la lobotomia com una cura per a la depressió; aquesta teràpia es considerava ideal per a les dones destinades al treball domèstic, ja que se suposava que no els feia falta el cervell.»

Bruixes, caça de bruixes i dones, Silvia Federici

 

«Em vaig cargolar a l’extrem més allunyat de l’alcova amb la manta sobre el cap. No era tant l’amenaça de l’electroxoc, el que em feia mal, sinó la traïdoria descarada de la doctora Nolan. La doctora Nolan m’agradava, me l’estimava, li havia servit tota la meva confiança en safata, l’hi havia explicat tot, i ella m’havia promès, exactament, que m’avisaria amb temps si mai m’havien de fer un altre electroxoc.

Si m’ho hagués dit la nit abans jo hauria passat la nit desperta, naturalment, aterrida i plena de premonicions, però l’endemà hi estaria conformada i preparada.  Hauria caminat pel corredor entre dues infermeres (...)  amb dignitat, com una persona fredament resignada a l’execució. 

La infermera es va inclinar sobre meu i em va cridar pel nom.

Em vaig apartar i em vaig arraulir més al fons del racó. La infermera va desaparèixer. Sabia que tornaria, de seguida, acompanyada de dos ajudants corpulents, i que em portarien, bramant i picant de peus, per davant del públic somrient reunit al saló.

La doctora Nolan em va envoltar amb el braç i em va abraçar com una mare.»

La campana de vidre, Sylvia Plath