Per què el meu vers
no és pretensiós
i esquiva canvis i
novetats?
Per què no m’he
tornat cobdiciós
de girs estranys,
originalitats?
Per què sempre
escric igual, i disfresso
trucs i troballes
amb vestit antic
i amb cada mot i
vers confesso
qui sóc i d’on prové
tot el que dic?
Escriure de tu és la
meva empresa,
tu i l’amor sou el
meu únic motiu;
fer nou el vell és
la meva proesa,
gasto el que és
gastat i ho faig atractiu:
com el sol cada dia
mor i neix,
el meu amor diu
sempre el mateix.
Sonnet LXXVI: Why is my verse so barren of new pride
Why is my verse so barren of new pride,
So far from variation or quick change?
Why with the time do I not glance aside
To new-found methods, and to compounds strange?
Why write I still all one, ever the same,
And keep invention in a noted weed,
That every word doth almost tell my name,
Showing their, birth, and where they did proceed?
O know, sweet love, I always write of you,
And you and love are still my argument,
So all my best is dressing old words new,
Spending again what is already spent:
For as the sun is daily new and old,
So is my love still telling what is told.
Una altra versió:
Per què el meu vers
és pobre en nous orgulls
i esquiva canvis i
innovacions?
Per què amb el temps
no giro els ulls
cap a nous girs i
combinacions?
Per què sempre
escric igual, i vesteixo
amb camisa vella
cada troballa
i amb cada mot i
vers em repeteixo,
revelo el meu nom,
origen i talla?
Ja saps que és de tu
que escric, amor meu,
tu i l’amor sou la
meva obsessió;
mots vells guarnits
de nou poso en relleu,
els desgasto fins a
l’erosió:
com el sol, que és
vell i nou cada dia,
l’amor es diu i
rediu amb follia.
I encara una altra, sense rima:
Per què el meu vers defuig la vanitat
de canvis i trucs, nous girs i sorpreses?
Per què per fi no provo i assajo
mitjans moderns, no arrisco experiments?
Per què escric sempre igual, em repeteixo,
abillo amb vestit vell noves troballes
i estampo en cada mot el meu nom
i revelo la font d’on ha brollat?
Ja saps, amor, que és de tu que escric sempre,
tu i l’amor sou el meu únic tema;
vestir mots vells de nou és el meu art,
gastar i esmolar el que ja és gastat:
com el sol, nou a l’alba, vell al vespre,
el meu amor diu el que ja sabem.
Olive Kitteridge és una d’aquelles novel·les que et fan saber, just en el moment que l’acabes, que qualsevol cosa que escrigui la mateixa persona t’interessarà d’entrada. És clar que aquesta condició –la que voldríem tots els escriptors– pot ser perillosa. Quan una obra d’un autor t’ha agradat molt, les expectatives de cara a la propera són molt altes, i és fàcil que acabis amb una decepció. Com us deia –i ja vaig deixar escrit en aquest diari– Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout, em va semblar una novel·la excepcional.
ho feia amb il·lusió però un pèl escèptica que la novel·la aconseguís enlluernar-me tant com l’anterior. La sensació es va mantenir al llarg de les primeres cinquanta pàgines. No hi havia un punt de vista tan original com a Olive Kitteridge. Però, en canvi, hi vaig retrobar aquesta minuciosa i lúcida descripció d’aquests personatges desmanegats, terriblement desorientats i mancats de confiança i d’afecte. Aquests perdedors, gent normal amb problemes de gent normal, que t’agafen pel ganyot i ja no et deixen apartar els ulls del llibre. Persones que volen estimar-se però no en saben. Un dels protagonistes es lamenta, cap al final de la novel·la: “¿I ara què faré, Bob? No tinc família.” El seu germà li ofereix la gran resposta : “Sí que en tens. Tens una dona que t’odia. Fills que estan furiosos amb tu. Un germà i una germana que et fan tornar boig. Un nebot que era un sòmines, però que es veu que ara jo no ho és tant. D’això se’n diu família.” Així que sí, us recomano també amb entusiasme la nova novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, publicada per Edicions de 1984.
