Llampecs de plenitud - Pere Joan Martorell: "Poema a la durada" de Peter Handke

Pere Joan Martorell - Cos de Lletra - Última Hora - 26/10/2016

De la tranquil·litat de l'esperit, la pluja, el llamp i el llampec

Claustrofílica i pluviòfila rematada, amb quin gust pentino els últims serrells de la traducció que, per aquells camins inescrutables de les al·lusions i les il·lusions,  m’ha portat fins a La tranquil·litat de l’esperit de Sèneca. Quants llibrets d’autoajuda ens hauríem estalviat, si haguéssim llegit més Sèneca! Amb l’avantatge que aquest autor parla de tot, fins i tot dels fenòmens naturals. És encantadora la seva teoria segons la qual el llamp neix de l’aire en moviment i el tro dels núvols esquinçats per l’aire. I quan explica la diferència entre el llamp i el llampec... una delícia. Lectures ideals per a una tarda com la d’avui.

El nostre paper de cada dia

No vull correu comercial. Els feixos de paper setinat de colors de mides i formes diferents, de vegades fins i tot embolicats amb plàstic, van de la bústia a la paperera que hi ha posada a l’entrada del bloc només amb aquesta finalitat i que cada dia s’omple i que cada dia algú deu buidar al contenidor de paper (dubto que qui ho faci es prengui la molèstia de treure del plàstic tots els que van amb plàstic i llençar el plàstic a l’altre contenidor). En tot el carrer, en tota la ciutat, en tot el país, en tot Occident, tones de paper fabricat per llençar. Com si les indústries papereres i les de tints no afectessin la salut del planeta. Fa anys, en un altre bloc, vaig tenir molt de temps un adhesiu a la bústia (perquè la comunitat no va trobar adequat posar-ne un de general a la porta del carrer) que deia: CORREU COMERCIAL NO, GRÀCIES J Però la bústia s’omplia cada dia igualment de papers que anunciaven coses que no m’interessaven. Truquen a l’interfon: “Correo comercial, ¿me abre, por favor?”, amb accent de marroquí que ha après a dir-ho bé i educadament en castellà. Què faig? No vull correu comercial i estic en contra que es fabriqui paper per llençar-lo. Aquest noi es guanya algun diner amb això i no té res a veure amb les empreses que s’anuncien ni amb la indústria paperera. Com cansa, fer tantes coses que van contra la pròpia consciència i contra el planeta i, per tant, contra la humanitat. I com lliga, això, amb el simple acte d’humanitat de prémer un piu per obrir la porta a un noi que et demana educadament que obris i que només fa la seva feina? 

ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN – SVETLANA ALEKSIÉVITX ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB

 ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN

SVETLANA ALEKSIÉVITX ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB

Ahir vam poder sentir Svetlana Aleksiévitx al CCCB, entrevistada per Francesc Serés. La manera de fer literatura d’Aleksiévitx és deixar parlar la gent, escoltar-la, mostrar la realitat, més que no pas inventar-se històries i així fa les seves «novel·les de veus»: va recollint el material de les persones amb qui parla, el deixa madurar, el treballa i finalment, quan «sent la música» de tot allò, hi dóna forma de llibre, sempre procurant «que no sigui massa literari, perquè llavors seria literatura i no vida». La gent que «s’explica» als seus llibres és gent normal i corrent que ha viscut la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Afganistan, la caiguda de la Unió Soviètica, el desastre de Txernòbil..., gent humil d’un poble on fins no fa gaire la literatura estava trenada amb la vida ─tot i que potser sabien les històries però no sabien dir de quin llibre eren─ i que tot d’un plegat viuen un drama que els deixa sense paraules: «tot això no ho trobem a Dostoievski ni a Tolstoi», diuen després del desastre de Txernòbil, perduts en el món de la informació global però sense gaire literatura. La informació no ens acosta al «secret», no conté la vibració del «misteri», diu Aleksiévitx,  que vol transmetre la realitat més autèntica possible, tot i que reconeix que la realitat és massa complexa per transmetre-la i potser per això als seus llibres sí que hi vibra el misteri. Diu que ella no té por de res a l’hora d’escriure perquè si calles aquesta por es traspassa al text: l’única deficiència que es reconeix és no haver viscut prou per poder comunicar certes coses. Si no té l’eina interior preparada no podrà fer la pregunta adequada, i per això s’esforça per créixer, per fer-se més gran i més complexa, per augmentar l’interès en l’altra persona, per esmolar tots els seus instruments: «la meva feina és extreure allò que estava enterrat». Quan Francesc Serés li esmenta la frase de Bulgàkov «L’amor no ha acabat, l’amor sempre recomença», ella diu que li agradaria entendre què és l’amor: «sempre estic mirant de captar els rastres efímers d’aquest fenomen». El mal també té la seva estètica, diu, i és brillant, al contrari del bé, que és indefens. I parla de situacions extremes en què l’amor i la mort són indestriables, com el cas de la dona que vol cuidar l’home que estima, destrossat per haver treballat a Txernòbil després de l’accident, i els metges li diuen: «Això no és un home; és un objecte perillós per a tu».

«No ens podíem imaginar que el mal arribés a aquest punt i no sabem com acabarà tot», diu aquesta dona que intenta «acumular l’energia del bé» i es pregunta, i aquí al·ludeix a Xalàmov, com una persona pot continuar sent una persona a l’infern.

A Svetlana Aleksiévitx no li interessen els jocs literaris, diu que llegeix poca literatura de ficció perquè la temperatura no està prou concentrada: la vida és molt més interessant. En tot cas, torna a Dostoievski perquè hi troba una finalitat, una complexitat humana, diu  l’autora, convençuda que «només ens salvarà l’amor».

Per sort podem llegir els seus llibres ─a Raig Verd, Acantilado, Cassiopea i Siglo XXI─ en català i en castellà, tot i que, com és habitual als actes de presentació d’autors del CCCB, ningú no ho va dir, gràcies als traductors Marta Rebón, Ricardo San Vicente i Jorge Ferrer.

Ramon Moreno parla d'El llibre de la senyoreta Buncle a directe.cat

http://www.directe.cat/llibre-en-directe/498725/ressenya-el-llibre-de-la-senyoreta-buncle

Un mitjó, o dos

He somiat que tenia un mitjó (he de dir uns mitjons?) amb dos caps, és a dir, dos peus, units per un sol camal sense solució de continuïtat i sense cap forat, de manera que no te’l podies posar per enlloc, com un poema objecte de Brossa. El dilema gros era a l’hora de desar-lo: ¿al calaix dels mitjons normals, o al dels desaparellats? Perquè eren dos, i era un.

Les veus de Blandiana i Handke en català

Jaume Pons Alorda entrevista Corina Oproae i  Marta Pera a Núvol:
http://www.nuvol.com/noticies/oproae-i-pera-les-veus-de-blandiana-i-handke-en-catala/