ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN
SVETLANA ALEKSIÉVITX
ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB
Ahir
vam poder sentir Svetlana Aleksiévitx al CCCB, entrevistada per Francesc Serés.
La manera de fer literatura d’Aleksiévitx és deixar parlar la gent,
escoltar-la, mostrar la realitat, més que no pas inventar-se històries i així
fa les seves «novel·les de veus»: va recollint el material de les persones amb
qui parla, el deixa madurar, el treballa i finalment, quan «sent la música» de
tot allò, hi dóna forma de llibre, sempre procurant «que no sigui massa
literari, perquè llavors seria literatura i no vida». La gent que «s’explica»
als seus llibres és gent normal i corrent que ha viscut la Segona Guerra
Mundial, la guerra d’Afganistan, la caiguda de la Unió Soviètica, el desastre
de Txernòbil..., gent humil d’un poble on fins no fa gaire la literatura estava
trenada amb la vida ─tot i que potser sabien les històries però no sabien dir
de quin llibre eren─ i que tot d’un plegat viuen un drama que els deixa sense
paraules: «tot això no ho trobem a Dostoievski ni a Tolstoi», diuen després del
desastre de Txernòbil, perduts en el món de la informació global però sense gaire
literatura. La informació no ens acosta al «secret», no conté la vibració del «misteri»,
diu Aleksiévitx, que vol transmetre la
realitat més autèntica possible, tot i que reconeix que la realitat és massa
complexa per transmetre-la i potser per això als seus llibres sí que hi vibra
el misteri. Diu que ella no té por de res a l’hora d’escriure perquè si calles
aquesta por es traspassa al text: l’única deficiència que es reconeix és no
haver viscut prou per poder comunicar certes coses. Si no té l’eina interior
preparada no podrà fer la pregunta adequada, i per això s’esforça per créixer,
per fer-se més gran i més complexa, per augmentar l’interès en l’altra persona,
per esmolar tots els seus instruments: «la meva feina és extreure allò que
estava enterrat». Quan Francesc Serés li esmenta la frase de Bulgàkov «L’amor
no ha acabat, l’amor sempre recomença», ella diu que li agradaria entendre què
és l’amor: «sempre estic mirant de captar els rastres efímers d’aquest fenomen».
El mal també té la seva estètica, diu, i és brillant, al contrari del bé, que
és indefens. I parla de situacions extremes en què l’amor i la mort són indestriables,
com el cas de la dona que vol cuidar l’home que estima, destrossat per haver treballat
a Txernòbil després de l’accident, i els metges li diuen: «Això no és un home;
és un objecte perillós per a tu».
«No ens
podíem imaginar que el mal arribés a aquest punt i no sabem com acabarà tot»,
diu aquesta dona que intenta «acumular l’energia del bé» i es pregunta, i aquí
al·ludeix a Xalàmov, com una persona pot continuar sent una persona a l’infern.
A
Svetlana Aleksiévitx no li interessen els jocs literaris, diu que llegeix poca
literatura de ficció perquè la temperatura no està prou concentrada: la vida és
molt més interessant. En tot cas, torna a Dostoievski perquè hi troba una finalitat,
una complexitat humana, diu l’autora,
convençuda que «només ens salvarà l’amor».
Per
sort podem llegir els seus llibres ─a Raig Verd, Acantilado, Cassiopea i Siglo
XXI─ en català i en castellà, tot i que, com és habitual als actes de
presentació d’autors del CCCB, ningú no ho va dir, gràcies als traductors Marta
Rebón, Ricardo San Vicente i Jorge Ferrer.
