Llibres traduïts 2006-2009

 

Llibres traduïts 1991-2005

 

Llibres traduïts 1984-1990

 

Sylvia & Silvia

 

Sylvia Plath i Silvia Federici, dues escriptores ben diferents ─l’una, poeta i narradora, l’altra, militant activista i assagista─, a més del nom, comparteixen una visió del món i de la nostra societat lúcida i crítica, que exposen, cada una a la seva manera. Coincideixen, per exemple, en la denúncia de les pràctiques de mètodes agressius, suposadament terapèutics ─als hospitals dels Estats Units, a la dècada de 1950, es van lobotomitzar  unes 40.000 persones, majoritàriament dones─. Federici ens obre els ulls presentant els fets. Plath els va patir en la pròpia carn i en fa literatura.

 

«Des dels programes d’esterilització massiva implementats al servei de l’eugenèsia fins a l’invent de les lobotomies, els electroxocs i les drogues psicoactives, la història de la medicina ha mostrat sistemàticament una voluntat de control social i una determinació per reprogramar els nostres cossos insubmisos per fer-nos més dòcils i productives.»

Més enllà de la perifèria de la pell, Silvia Federici

 

«─Saps de què són, aquestes cicatrius? ─va insistir la Valerie.

─No. De què són?

─Em van fer una lobotomia.

Vaig mirar la Valerie impressionada, valorant, per primera vegada, la seva calma marmòria.

─I com et trobes?

─Bé. Ara ja no m’enfado. Abans, estava sempre enfadada. (...) Ara puc anar a la ciutat, o a comprar, o a veure una pel·lícula, si m’acompanya una infermera.

─Què faràs, quan surtis?

─Ah, no sortiré. ─La Valerie va riure─. Hi estic bé, aquí.»

La campana de vidre, Sylvia Plath

 

«En la violència contra les dones també hi hem d’incloure l’ús generalitzat, a la dècada del 1950, de la lobotomia com una cura per a la depressió; aquesta teràpia es considerava ideal per a les dones destinades al treball domèstic, ja que se suposava que no els feia falta el cervell.»

Bruixes, caça de bruixes i dones, Silvia Federici

 

«Em vaig cargolar a l’extrem més allunyat de l’alcova amb la manta sobre el cap. No era tant l’amenaça de l’electroxoc, el que em feia mal, sinó la traïdoria descarada de la doctora Nolan. La doctora Nolan m’agradava, me l’estimava, li havia servit tota la meva confiança en safata, l’hi havia explicat tot, i ella m’havia promès, exactament, que m’avisaria amb temps si mai m’havien de fer un altre electroxoc.

Si m’ho hagués dit la nit abans jo hauria passat la nit desperta, naturalment, aterrida i plena de premonicions, però l’endemà hi estaria conformada i preparada.  Hauria caminat pel corredor entre dues infermeres (...)  amb dignitat, com una persona fredament resignada a l’execució. 

La infermera es va inclinar sobre meu i em va cridar pel nom.

Em vaig apartar i em vaig arraulir més al fons del racó. La infermera va desaparèixer. Sabia que tornaria, de seguida, acompanyada de dos ajudants corpulents, i que em portarien, bramant i picant de peus, per davant del públic somrient reunit al saló.

La doctora Nolan em va envoltar amb el braç i em va abraçar com una mare.»

La campana de vidre, Sylvia Plath

 

Peter Handke, l'escriptor que camina

 Article sobre Peter Handke publicat a Núvol el 3 de setembre del 2020

"Escriu perquè dubta de les certeses, i ens fa dubtar. Autor que sempre se situa als marges i explora els intersticis, la solitud («No us queixeu d’estar sols, estigueu més sols encara»), la incomunicació, les indefinides fronteres entre realitat i ficció."

Podeu llegir l'article sencer aquí:

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/peter-handke-escriptor-que-camina-118979:

Eworld Poetry Fest

 

L'invent de les fronteres

Article sobre

Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, 

finalista del Premi PEN de traducció 2019

publicat a VISAT, núm 27, desembre 2019

http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/86/352/-/marta-pera-cucurell.html

"La novel·la aborda el que anomenem «la crisi dels refugiats». Com és característic de la tècnica narrativa de l’autora, a partir d’una història individual, que es desplega en altres històries, la narració assoleix una dimensió política, històrica, filosòfica i, en aquest cas, fins i tot mitològica. El protagonista del llibre és un professor de filologia clàssica que s’acaba de jubilar i tot d’un plegat té molt de temps ─i una vida més aviat rutinària─, i a partir d’una escena que veu a la televisió (una escena que hauria d’haver vist pel carrer perquè hi ha passat a tocar, però ni s’hi ha fixat) es comença a interessar per persones de diferents països d’Àfrica que han vingut a parar a Europa, en aquest cas a Berlín. Mitjançant converses de tu a tu, ens anem endinsant en la història d’aquestes persones, en les cultures africanes, en la història d’Europa, en què és Europa avui i en què som els europeus."

"L’interès d’aquesta novel·la rau en el fet que aprofundeix en un tema que veiem a les notícies pràcticament cada dia, lamentablement ─però només en veiem la superfície. La «superfície» és un concepte clau en el llibre. Evidentment, si parlem de superfície, insinuem, o amaguem, tot el que hi ha a sota."

Podeu llegir l'article sencer  aquí: 

http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/86/352/-/marta-pera-cucurell.html

Les formes del verb anar