dimecres, 17 de juliol de 2013

Un pot de vidre

Sobre la taula del menjador, un pot de vidre. Hi tinc les veus dels amics. Quan paro la taula, poso el pot sobre les estovalles. Desenrosco la tapa. Si dino sola, no dino sola. Si tinc convidats i la conversa s’anima, demano l’opinió a una veu del pot. Sovint, una altra veu del pot es despenja amb un estirabot. Res a veure amb el tema que ens ocupa. Si una veu no em contesta, em neguitejo. Uns ulls negres em miren, ressentits. Estic més per les veus del pot que pels que seuen a taula.
Si ho hagués somiat fa trenta anys, ara en diríem un somni premonitori.

1 comentari :

  1. Hauríem d'aprendre a fer un bon ús dels aparells que ens fan més còmode la vida, cada cop vivim més concentrats en la virtualitat que no pas en la vida real, en aquella en que les coses i les persones ens podem tocar i sentir sabent-nos reals i autèntics... i no vull dir pas meravellosos, sinó amb els nostres defectes i virtuts però tangibles.

    ResponElimina