dilluns, 22 de juliol de 2013

Sonet 76, Shakespeare: Why is my verse so barren of new pride: tres noves versions



Per què el meu vers no és pretensiós
i esquiva canvis i novetats?
Per què no m’he tornat cobdiciós
de girs estranys, originalitats?
Per què sempre escric igual, i disfresso
trucs i troballes amb vestit antic
i amb cada mot i vers confesso
qui sóc i d’on prové tot el que dic?
Escriure de tu és la meva empresa,
tu i l’amor sou el meu únic motiu;
fer nou el vell és la meva proesa,
gasto el que és gastat i ho faig atractiu:
com el sol cada dia mor i neix,
el meu amor diu sempre el mateix.


Sonnet LXXVI: Why is my verse so barren of new pride


Why is my verse so barren of new pride,

So far from variation or quick change?

Why with the time do I not glance aside

To new-found methods, and to compounds strange?

Why write I still all one, ever the same,

And keep invention in a noted weed,

That every word doth almost tell my name,

Showing their, birth, and where they did proceed?

O know, sweet love, I always write of you,

And you and love are still my argument,

So all my best is dressing old words new,

Spending again what is already spent:

   For as the sun is daily new and old,

   So is my love still telling what is told.


Una altra versió:

Per què el meu vers és pobre en nous orgulls
i esquiva canvis i innovacions?
Per què amb el temps no giro els ulls
cap a nous girs i combinacions?
Per què sempre escric igual, i vesteixo
amb camisa vella cada troballa
i amb cada mot i vers em repeteixo,
revelo el meu nom, origen i talla?
Ja saps que és de tu que escric, amor meu,
tu i l’amor sou la meva obsessió;
mots vells guarnits de nou poso en relleu,
els desgasto fins a l’erosió:
com el sol, que és vell i nou cada dia,
l’amor es diu i rediu amb follia.


I encara una altra, sense rima:

Per què el meu vers defuig la vanitat
de canvis i trucs, nous girs i sorpreses?
Per què per fi no provo i assajo
mitjans moderns, no arrisco experiments?
Per què escric sempre igual, em repeteixo,
abillo amb vestit vell noves troballes
i estampo en cada mot el meu nom
i revelo la font d’on ha brollat?
Ja saps, amor, que és de tu que escric sempre,
tu i l’amor sou el meu únic tema;
vestir mots vells de nou és el meu art,
gastar i esmolar el que ja és gastat:
com el sol, nou a l’alba, vell al vespre,
el meu amor diu el que ja sabem.







Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada