LA VELLESA DE
LA NOSTÀLGIA
Aquelles
hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur
per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat
per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava
estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa; ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies
amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel
cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan
llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor
perfumada d’una nit d’estiu.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada