dilluns, 1 de desembre de 2014

Quan vaig fer cent anys - Mark Strand




Abans d'ahir el llegia. Aixoplugada en els seus versos malenconiosos, onírics, del món gris i moll de fora. L'aigua regalimava pels vidres i potser vaig sentir una ràfega d'aire fred.





QUAN VAIG FER CENT ANYS    


Volia fer una travessia immensa, viatjar dia i nit cap al món desconegut fins que  em desfés del meu vell jo i prengués possessió d’un jo nou, aquell que potser havia trobat a faltar en els meus viatges anteriors.  Però el primer pas era massa difícil. Estava ajagut al llit, incapaç de moure’m, rumiant, com ho fa la gent de la meva edat, la naturalesa de la malenconia ─com es filtra a l’esperit, com desencarna la voluntat, com desterra els sentits a la fredor de la penombra, com fins i tot les més bones intencions, i les més malicioses, es marceixen en la seva torre de defensa. Em vaig quedar mirant el sostre i tot d’un plegat vaig sentir una ràfega d’aire fred, i vaig desaparèixer.  



- Mark Strand, Almost invisible, traducció de Marta Pera Cucurell


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada