dimecres, 3 de juliol de 2019

Elogi dels traductors - Jordi Llavina a El Punt Avui

OPINIÓ
ESCRIPTOR - 3 juliol 2019 2.00 h
TRIBUNA
Elogi dels traductors
JORDI LLAVINA - ESCRIPTOR
En el seu dar­rer lli­bre, Incerta història de la veri­tat (:Rata_), Xuan Bello afirma que hi ha dues pro­fes­si­ons que admira per damunt de totes les altres: la de bom­ber i la de tra­duc­tor. Espe­rem que, davant un estiu que es pre­veu infla­ma­ble de tragèdies –molt més després de les ter­ri­bles notícies de fa una set­mana–, no hàgim d’admi­rar encara més, si això fos pos­si­ble, la tasca impres­cin­di­ble de tots aquells que, gràcies a la seva pro­fes­si­o­na­li­tat, mini­mit­zen el poder devas­ta­dor del foc. Aquí, però, em vol­dria fixar en el segon ofici des­ta­cat per l’asturià: el de tra­duc­tor.

El lli­gam entre lite­ra­tura i tra­ducció és con­na­tu­ral, com remarca Antoine Ber­man en el lli­bre L’épreuve de l’étran­ger, cen­trat en la cul­tura i la tra­ducció a l’Ale­ma­nya romàntica. Escriu el francès: “Hi ha una iro­nia fabu­losa en el fet que la novel·la espa­nyola més gran [el Qui­xot] sigui pre­sen­tada per l’autor com una tra­ducció de l’àrab.” He tin­gut ocasió de pen­sar en tot això perquè dar­re­ra­ment he lle­git dues tra­duc­ci­ons magis­trals: la de Mont­ser­rat Ros de la Ilíada homèrica (Ade­si­ara) i la de Joan Sellent Arús del David Cop­per­fi­eld, de Char­les Dickens (recu­pe­rada per Navona). La pri­mera, una obra clàssica, de referència per a la cul­tura i la civi­lit­zació occi­den­tals; la segona, una obra moderna, pedra basal de la novel·lística del XIX –molt relle­vant per al gran impuls que hi va rebre el gènere.

Comp­tem amb una escola cata­lana de tra­duc­tors i tra­duc­to­res que mereix tota mena d’elo­gis. Per ser un bon tra­duc­tor no cal, només, tenir un ampli conei­xe­ment de la llen­gua de par­tida. Cal, abans i tot que això, dis­po­sar d’un conei­xe­ment supe­rior de la llen­gua d’arri­bada, que molt sovint és la pròpia del qui signa la tra­ducció. Gosa­ria dir que aquest conei­xe­ment supe­rior implica escriure amb gràcia: un tra­duc­tor excel·lent és, pri­mer de tot, un bon escrip­tor. No és cap obvi­e­tat. Hi ha tra­duc­tors i escrip­tors de la nos­tra lite­ra­tura que mani­fes­ten una irre­di­mi­ble pobresa de recur­sos i deficiències de tota mena en l’ús que fan –que per­pe­tren– de l’idi­oma propi. Per això, quan podem gau­dir d’una tra­ducció fir­mada per algú veri­ta­ble­ment com­pe­tent (Joa­quim Mallafrè, Miquel Des­clot, Xavier Pàmies, Marta Pera Cucu­rell, Albert Nolla, Anna Casas­sas, Alba Dedeu, entre molts altres), la lec­tura esdevé un goig.

Les dues obres que he con­sig­nat són mun­ta­nyes molt difícils d’esca­lar. M’ima­gino que deuen haver com­por­tat molts tre­balls als res­pec­tius tra­duc­tors, i anys i anys de feina escar­ras­sada. Ros va ser, a banda tra­duc­tora, una edi­tora molt exi­gent, i una per­sona que, com recorda sovint Jordi Raventós, for­mava part de la gran tra­dició de cor­rec­tors del país. De Joan Sellent Arús no cal sinó entre­te­nir-se a con­si­de­rar la fei­nada que ha fet, i els resul­tats –pri­mo­ters– que se’n deri­ven. Ah, si la política del país anés tan bé com aquest ves­sant tan neces­sari de la cul­tura!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada