«Il y a d’incertitude partout»

"La dona d'en Martin Guerre", una obra mestra de la novel·la breu del segle XX - Enric Iborra

http://nblo.gs/12bPY0

Aquest any no

Aquest any no. Ni felicitacions ni regals. T’ho dius cada any. Els llumets, els adorns, el pessebre, l’arbre i altres icones nadalenques ja fa anys que no floreixen als parterres dels teus interiors. L’hivern és olor de fred i de fum de llenya. Passaràs de puntetes pels àpats familiars i els sopars de Nadal imprescindibles. Seràs impermeable als bons desitjos, a les nadales, a la idea que estar sol per Nadal és més trist que un altre dia qualsevol. No visitaràs pessebres tradicionals (tan pròspers a la teva ciutat), tot i que n’hi ha d’admirables ─i encara més admirable: la il·lusió incorruptible dels que s’hi dediquen. No passejaràs entre les parades de tot tipus de complements i accessoris per al Nadal, inclosos els caganers de totes mides, professions, ètnies i estatus, i les corrúpies que dispensa el senyor de barba blanca i boina i que són, amb diferència, l’objecte més preuat del Nadal mataroní si ens guiem per la cua que provoquen cada any, sota la lluminària nadalenca freda com estalactites (eren més càlids aquells llums tristos en forma de campanetes i grèvol de colors, posats a ser kitsch). Però l’esperit escudellós del Nadal es filtra per totes les escletxes, per la ràdio, pel telèfon, regalima pel gmail, raja a doll pel feisbuc.

I no pots evitar desitjar a tothom que sigui feliç perquè tot d’un plegat  tothom vol sincerament que tothom sigui feliç.

Ja el tenim aquí, el Nadal, com una escena lacrimògena i postissa del tot previsible d’una pel·lícula de Hollywood en què no pots evitar el nus a la gola tot i veure-li el llautó i començar a plorar com si en realitat ploressis per aquella escena bleda i no per tota la pena que tenies encastada en un replec fosc de les cavernes del pit. Potser no és tan diferent del que era el carnaval en èpoques de forta repressió moral: calia un dia, almenys, per descordar-se la cotilla o afluixar-se el cinturó i abandonar-se en cos i ànima a tota mena d’excessos. Potser ara el Nadal és una vàlvula d’escapament que ens serveix per desfogar-nos de tant de sentiment contingut, de tants bons desitjos dissimulats, de tant d’amor estancat.

I potser acabaràs retrobant les tradicions de la tribu, aquest any també, l’alegria espurnejant als ulls dels petits i dels vells, brindant pels que ja no hi són com si hi fossin, conjurant la foscor dels dies curts amb l’escalfor del Nadal, la nostra festa de l’hivern amb torrons i tió i vers. I fum.

Però també pots reivindicar el teu hivern tranquil i solitari de postes de sol enceses i no deixar-te esquitxar gaire pels oripells i les efusions de felicitat i passar les festes teclejant les teves pàgines de cada dia, parlant fluixet, llegint embolicada amb una manta davant del foc. Com qui sent nevar.

La vellesa de la nostàlgia - Mark Strand

LA VELLESA DE LA NOSTÀLGIA

Aquelles hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa;  ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor perfumada d’una nit d’estiu.

ETERNITAT PROVISIONAL - MARK STRAND

    ETERNITAT PROVISIONAL

Un home i una dona jeien al llit. «Una altra vegada i prou», va dir l’home, «una altra vegada i prou». «Per què  sempre dius això?», va dir la dona. «Perquè no vull que s’acabi mai», va dir l’home. «Què és el que no vols que s’acabi?», va dir la dona. «Això», va dir l’home, «aquest no voler que s’acabi mai».        

                                                                            
- Mark Strand, Almost Invisible    

Quan vaig fer cent anys - Mark Strand

Abans d'ahir el llegia. Aixoplugada en els seus versos malenconiosos, onírics, del món gris i moll de fora. L'aigua regalimava pels vidres i potser vaig sentir una ràfega d'aire fred.

QUAN VAIG FER CENT ANYS    

Volia fer una travessia immensa, viatjar dia i nit cap al món desconegut fins que  em desfés del meu vell jo i prengués possessió d’un jo nou, aquell que potser havia trobat a faltar en els meus viatges anteriors.  Però el primer pas era massa difícil. Estava ajagut al llit, incapaç de moure’m, rumiant, com ho fa la gent de la meva edat, la naturalesa de la malenconia ─com es filtra a l’esperit, com desencarna la voluntat, com desterra els sentits a la fredor de la penombra, com fins i tot les més bones intencions, i les més malicioses, es marceixen en la seva torre de defensa. Em vaig quedar mirant el sostre i tot d’un plegat vaig sentir una ràfega d’aire fred, i vaig desaparèixer.  


- Mark Strand, Almost invisible, traducció de Marta Pera Cucurell

Pere Antoni Pons parla de The Leftovers de Tom Perrotta a l'AraLlegim

Tot el que sobra: el dramatisme melancòlic de Perrotta

PERE ANTONI PONS

Com més monstruós és un trauma, més excèntric i radical és el comportament dels que lluiten per superar-lo o per assumir-lo, i més bèstia és el dolor de qui s’hi ha rendit irreparablement. El trauma sofert pels personatges de The Leftovers, de Tom Perrotta, és de dimensions cataclísmiques. Milions de persones desapareixen de cop i volta de la faç de la Terra. Els supervivents tenen dues hipòtesis per explicar el fenomen i fins i tot ho anomenen de dues maneres: o bé va ser una desaparició sobtada (segons la versió laica del fet, en què els desapareguts són víctimes) o bé va ser el rapte profetitzat a la Bíblia, en què els desapareguts són “els escollits” i “els deixats enrere” són “les sobres” a què fa referència el títol.

Perrotta té l’encert de començar la novel·la tres anys després de l’esdeveniment, quan els personatges s’han sobreposat al xoc inicial i ara n’han de gestionar les seqüeles -emocionals, espirituals, morals- des d’una rutina nova o bé precàriament recuperada. Conscient del vast camp per córrer de què disposa gràcies a una premissa argumental tan plena de possibilitats, l’autor opta per cenyir el terreny d’acció narrativa i focalitzar l’interès en alguns habitants de la petita comunitat suburbial de Mapleton. Sobretot en la família Garvey, que no ha perdut ningú però ha quedat totalment trastocada. Tot i que el pare s’esforça per mantenir una certa normalitat, la filla es descontrola, el fill segueix el profeta Sant Wayne i la dona s’uneix a una secta significativament anomenada Residu Culpable.

Tot i que el marc és més propi de la ciència-ficció amb ressonàncies místiques, The Leftovers transita sempre dins les coordenades d’un realisme estrany però estricte. Tant els temes que explora com el ventall d’emocions i de dilemes íntims que expressa resulten, tot i l’aparent distància, poderosament familiars: la lluita entre memòria i oblit, la sortida fàcil però perillosa del fanatisme religiós, la idealització del que es va perdre i que potser no era tan excepcional com es recorda... Escrita en una prosa substanciosa, robusta i rica -molt ben transvasada al català per Marta Pera Cucurell-, The Leftovers tracta amb valentia uns assumptes tan singulars i seriosos com la deshumanització que provoca l’estupor i la manera com la tragèdia ens desfigura als ulls dels altres. D’un dramatisme melancòlic però vigoritzant.

"En una sola persona" de John Irving recomanat per l'ARA

Quatre lectures estivals, al juliol i a l’agost amb l’ARA