Katherine Mansfield o la felicitat esquiva
7 de juliol de 2018
L’escriptora neozelandesa traslladà als seus contes
una atmosfera inquietant, opressiva, on els conflictes apareixen sempre
embolcallats d’una espessa boira, diluïts en l’atractiu de l’enigma i de
l’equívoc. Combats i renúncies d’unes criatures presoneres dels seus somnis.
Katherine Mansfield
Tots els contes
Trad. Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Proa 2018
Tots els contes
Trad. Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Proa 2018
En els Diaris de Katherine
Mansfield es troben poques referències a altres autors, però en breus
comentaris s’entreveu de seguida el seu cànon exigent i hermètic. La debilitat
per l’estil de Colette i els plantejaments narratius de Jane Austen, la
seducció pel to i els temes del doctor Johnson i per la severitat de Samuel
Butler, a més de reconéixer el mèrit de la llum indirecta amb què Dostoievski
construeix els seus personatges. Henry James i E. M. Forster reben alguna de
les seues arrapades, i sovint se sent en deute amb els versos de Walter de la
Mare. Ara bé, és amb Txékhov amb qui li hauria agradat conversar al final del
dia —”l’hora estranya en què la gent està una mica desenfocada”—, en una sala
amb la llum verdosa dels arbres que s’agiten a fora, remarca l’autora amb
veneració. Encara que la major part dels seus quaderns estan dedicats a la
lluita extenuant i imperativa per a posar-se davant el paper, no deixar que les
idees sobre un conte es dissolguen per la mandra o la paràlisi. Pràcticament
totes les anotacions estan orientades a impregnar-se d’imatges, veus i
sensacions que es puguen traslladar a les seues històries: repenjar-se a la barana
d’un pont, veure passar barques, badar i capturar rostres desconeguts,
atresorar un cel color d’albercoc encés a l’eixida del sol, o el xiulet
desvergonyit d’una merla. Acorralada per la sentència de la tuberculosi o la
ferida inesborrable de la guerra, Katherine Mansfield era víctima de somnis
desassossegants i cícliques depressions —espantada en secret—, però estava
convençuda que haver sofrit li havia ajudat a extraure una energia ferotge: no
hi ha cap sentiment comparable a l’alegria d’haver acabat un relat, afirmava
exultant. Una escriptura fidel, sobretot, als records de Nova Zelanda i a la
certesa que tothom —fins i tot des de la derrota o la resignació— anhela ser
feliç.
De fet, gran part de les narracions aplegades
en Tots els contes estan presidides per la persecució ansiosa
d’una felicitat evanescent i caduca. Cartes que s’esperen i no arriben,
parelles que es retroben i voldrien parlar amb naturalitat, oprimits per la
crispació i l’abatiment, per silencis ofensius (Psicologia). El
desengany soterrat per frases tòpiques i la forma diferent amb què cadascú viu
una mateixa situació (La lluna de mel). La burxada de l’amor provoca
resolucions antiromàntiques, de vegades grotesques, amb escenes ombrejades d’un
abatiment enigmàtic (El senyor i la senyora Colom). I en els escenaris
més resplendents —La festa al jardí, El primer ball— sempre
sorgeix un anunci profètic i descoratjador que distorsiona les il·lusions
passatgeres. Katherine Mansfield recrea espais propicis als encontres,
compartiments de tren, cobertes de vaixell o el moll d’un port, on les
esperances i les frustracions conflueixen imperceptiblement. Com a contrapunt
d’un paradís imaginat i mai descobert, alguns relats no estas exempts d’una
crueltat intimidatòria. Dones indiferents al drama que escolten d’un personatge
proper, preocupades tan sols en nimietats i en la seua agenda social (Revelacions),
o la frivolitat obscena amb què és rebuda una confessió sincera d’amor (Un
matrimoni modern). Amb La mosca —una de les millors
narracions— l’escriptora aconsegueix polir i encaixar les peces que retraten la
vulnerabilitat i, alhora, els aspectes més tenebrosos d’una ànima torturada.
Katherine Mansfield
Diaris
Trad. Marta Pera
L’Avenç 2018
Diaris
Trad. Marta Pera
L’Avenç 2018
En Katherine Mansfield el centre d’atenció es
desplaça al llarg d’un relat, amb microseqüències puntejades de diàlegs, línies
narratives enllaçades a través d’un cúmul d’impressions amb algun símbol
—l’àloe que floreix cada cent anys, un núvol, la mar que bramula— que irromp
enmig de descripcions de la natura i que es converteixen en el segell del seu
estil. La mirada es fixa en objectes i gestos intranscendents, però que sumats
proporcionen la clau per a mostrar-nos l’interior —pors, inseguretats, somnis— dels
protagonistes. Molts contes estan confeccionats a partir d’evasives, situacions
insinuades on tot sembla a punt d’esquinçar-se en qualsevol moment, amb la
claudicació i l’eufòria a penes suggerits (La travessia). En aquesta
delicada i persuasiva maquinària, els retrats estan perfilats amb una
adjectivació agosarada, de relleus insòlits, amb marcats contrastos i girs
inesperats, com en La lliçó de cant. Quan Katherine Mansfield
s’acosta a un tema roent i incòmode, de seguida queda difuminat enmig d’un diàleg
banal, d’una comparació sobtada. Algunes de les millors narracions arriben a un
final en què, després de la tensió i d’intuir el conflicte, no tens cap
garantia d’haver esbrinat allò que preocupa i atemoreix els personatges, com en
l’excel·lent Les filles del coronel difunt.
Al costat d’aquestes criatures atordides enmig d’un
remolí de passions, de vides exasperades que es deixen dur pel corrent d’una
rutina que en el fons és una mena de refugi, Kaherine Mansfield destaca també
per la seua capacitat d’ironia, amb retrats i caricatures que no defugen
incisions ben profundes. Especialment, els contes que pertanyen a
l’apartat En una pensió alemanya, amb personatges que parlen amb
fatxenderia de cuina, de salut, dels fills. Una viuda retrau —amb altivesa aristocràtica—
que la protagonista, després de tres anys, no sàpiga quin és el plat preferit
de la seua parella, i una excursió al camp es converteix en una competició de
diàlegs irrisoris, d’afirmacions categòriques i encarcarades (La senyora
d’idees avançades). Els dibuixos guanyen en acidesa, amb un poeta procliu a
versos sublims, un coqueteig que en realitat és una farsa, o en reproduir les
mesquineses de les converses d’unes dones mentre prenen una cura d’aire sota
els para-sols. “Ens vam atipar d’escàndols de casa bona amb una generosa capa
de mantega”, assenyala la narradora entre acotacions i transicions escrites amb
una maldat vidriosa i somrient.
En els relats de Katherine Mansfield ja s’endevinen
la confusió i l’angoixa descrites —amb mordacitat descarnada— per Alice Munro,
els sarcasmes inclements de Dorothy Parker o les existències fràgils i
encadenades al dia a dia de John Cheever, a més dels recursos verbals i la
simbologia esmunyedissa de Mercè Rodoreda. Com observa en el conte La
Violet, les emocions “me les amago i només les trec molt de tant en tant,
com si fossin pots d’una melmelada molt especial”, o bé cal assumir que darrere
del cant alegre i estrident d’El canari només hi havia tristor.
Malgrat tot, després d’una lluita pugnaç i reclosa en una mena de misticisme,
Katherine Mansfield anotava amb placidesa poc abans de morir: “Em sento feliç
—en el fons. Tot està bé”.
