Mercè Pujol parla de Res de res de Hanif Kureishi a Sonograma Magazine
http://sonograma.org/art/res-de-res/
«L’he de recuperar. M’agrada, i necessito una dona que els altres homes m’envegin. Fins i tot actualment, una dona és el millor article de luxe; un diamant, un Rolls-Royce, un Leonardo a la sala de casa.»
Hanif Kureishi, a qui es coneix, molt especialment, pel guió de La meva preciosa bugaderia, que va dirigir Stephen Frears el 1985, crea una certa incomoditat parlant dels cobejats articles de luxe…
En la seva darrera novel·la, Res de res, editada per Anagrama, Kureishi explora la vida d’un home indòmit, en Waldo, que utilitza un llenguatge feréstec per explicar, en definitiva, que amb l’edat ho acabes perdent tot. Al capdavall, res de res.
«El temps és molt valuós per mi», diu el retirat director de cinema postrat a una cadira de rodes, i agafa els binocles per veure l’altra banda del carrer, com una mosca grassa al vidre de la finestra: «Des d’aquest palau de saviesa, faig fotografies i filmo desconeguts. Enregistro indicis de felicitat i núvols d’edredó de plomes. Qualsevol cosa que sigui poc prometedora.»
Waldo, quasi paralític i mort, se sent extremadament sol i, sabent que està al finals dels seus dies, creu que cal deixar-ho anar tot mentre caus. L’escriptor britànic, fill de pare pakistanès i mare anglesa, recrea un espai a l’entorn del narcisista Waldo, ocupat per un munt de personatges que, certament, tenen pocs escrúpols: les dones que ha estimat, la Zee, la Samreen, i l’Anita, l’Eddie, un periodista una mica curt de gambals, i els amics que no es queden gaire estona amb ell, perquè, com diu sarcàsticament en Waldo, morir-se realment espatlla la imatge personal.
Marta Pera Cucurell ha reeixit plenament en la traducció, utilitzant la llengua catalana amb bon gust, encerts remarcables i una gran eficàcia.
En la seva darrera novel·la, Res de res, editada per Anagrama, Kureishi explora la vida d’un home indòmit, en Waldo, que utilitza un llenguatge feréstec per explicar, en definitiva, que amb l’edat ho acabes perdent tot. Al capdavall, res de res.
«El temps és molt valuós per mi», diu el retirat director de cinema postrat a una cadira de rodes, i agafa els binocles per veure l’altra banda del carrer, com una mosca grassa al vidre de la finestra: «Des d’aquest palau de saviesa, faig fotografies i filmo desconeguts. Enregistro indicis de felicitat i núvols d’edredó de plomes. Qualsevol cosa que sigui poc prometedora.»
Waldo, quasi paralític i mort, se sent extremadament sol i, sabent que està al finals dels seus dies, creu que cal deixar-ho anar tot mentre caus. L’escriptor britànic, fill de pare pakistanès i mare anglesa, recrea un espai a l’entorn del narcisista Waldo, ocupat per un munt de personatges que, certament, tenen pocs escrúpols: les dones que ha estimat, la Zee, la Samreen, i l’Anita, l’Eddie, un periodista una mica curt de gambals, i els amics que no es queden gaire estona amb ell, perquè, com diu sarcàsticament en Waldo, morir-se realment espatlla la imatge personal.
Marta Pera Cucurell ha reeixit plenament en la traducció, utilitzant la llengua catalana amb bon gust, encerts remarcables i una gran eficàcia.
Text: Mercè Pujol
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada