Marta Pera parla de Charles Simic a Núvol

Charles Simic: un acte de desesperació o una tirada de daus

http://www.nuvol.com/critica/charles-simic-un-acte-ded-esesperacio-o-una-tirada-de-daus/

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

Marta Pera Cucurell

Charles Simic dirà els seus poemes aquest dilluns al Palau de la Música, en l’acte que clou la Setmana de la Poesia. La traducció del seu llibre Mestre de disfresses, publicat per Cafè Central, va rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia el 2014. La traductora ens parla dels seus versos.

Una coberta blanca amb un personatge borrós, una empremta digital en comptes de cara: Master of Disguises. Em podia resistir a tant de misteri? Coneixent una mica l’autor, no. L’havia llegit en anglès i en castellà perquè no hi havia res d’ell traduït al català i sabia que no em fallaria.

Efectivament, el món misteriós insinuat a la coberta es desplega al llarg dels 52 poemes que constitueixen el llibre, començant per la citació de Wallace Stevens que l’encapçala, que ve a dir que tot és tan irreal com ho pot ser la realitat i és tota una declaració d’intencions.

De la mà del mestre disfressat caminem per un terreny aparentment ordinari, però sovint ens trobem en l’esfera del que és extraordinari sense saber ben bé com hi hem arribat. Simic és un poeta difícil de categoritzar: el to sovint és surrealista, fins i tot metafísic en alguns casos, i al mateix temps ens ofereix retrats i escenes inexorablement realistes.

Ens trobem amb ambients perfectament quotidians com ara una botiga de segona mà, un saló de bronzejat, escenes de carrer, nits d’insomni, i alhora plana pertot arreu una atmosfera de misteri, insinuacions: una finestra il·luminada en un carreró fosc, un gat negre que travessa el carrer.... I de vegades imatges tan imprevisibles i xocants com un pardal amb crosses o una roda que volta sola pel món. Com diu el mateix poeta, la seva ment lluita per copsar el que és eternament inaprehensible, allò que sempre s’insinua, sigui el que sigui.

Els seus poemes estan habitats per gent normal i corrent com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts... i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs... Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.

Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

foto de Richard Drew

Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.

Després la família va anar a França, seguint el pare, amb intenció d’arribar als Estats Units. Van ser una adolescència i una joventut de persona «desplaçada», fugint del nazisme, del comunisme. Diu Simic que Hitler i Stalin van ser els seus agents de viatges. Les vivències d’aquesta època com a immigrant a tot arreu han influït tota la seva obra posterior.

Finalment, el 1954 va arribar as Estats Units i allò va ser el paradís per a ell. Ja n’estava enamorat, del país, per les pel·lícules i les revistes americanes que la seva mare comprava a París per practicar l’anglès: a les fotografies d’aquelles revistes els colors eren més vius que a França, el vermell i el taronja eren més intensos, a Amèrica tothom somreia, fins i tot els perruquers. El que li tallava els cabells a París, en canvi, sempre estava de mal humor. Tot i que continuava sent immigrant, i ho patia, s’hi va quedar. «Amèrica era terriblement lletja i bonica al mateix temps», diu al seu llibre de memòries A Fly in the Soup. Ha fet de professor de literatura i d’escriptura a la Universitat de New Hampshire durant trenta anys, i ara està retirat.

És una de les figures clau de la poesia nord-americana actual, i se li ha reconegut l’obra amb diversos premis, entre ells el Pulitzer (1990). Té més de trenta poemaris publicats, i uns quants llibres en prosa de memòries, articles i traduccions.

Parlant dels seus mestres, tot i que reconeix la influència dels poetes francesos del XIX, els nord-americans Wallace Stevens, Whitman, Dickinson, William Carlos Williams, la russa Marina Tsvetàieva i sobretot els sud-americans (Borges, Huidobro, Neruda...), diu que els seus millors mestres, tant en art com en literatura, van ser els carrers per on rondava de jove. I afirma que Rollins, Charlie Parker i Thelonius Monk van ser models artístics molt millors que la majoria de poetes, i que als clubs de jazz i a les galeries d’art hi havia molta més poesia que en les revistes especialitzades.

Tota la seva poesia està marcada per les vivències de la guerra, la pobresa, la fam i la seva condició de desplaçat: la gent que mor sota les bombes sempre és «la mateixa», gent normal i corrent, totalment aliena als motius de la guerra: a Belgrad, a Nova York, a Bagdad. La guerra només interessa a una classe política corrupta perquè els omple les arques de diners i, com diu al poema «El pardal», «Hi haurà una pila de feina / per als fabricants de bombes, / d’uniformes i de llits d’hospital / i, per descomptat, de taüts.» I el món és ple de víctimes d’unes estructures polítiques absurdes com el pare boig, sol a casa, que espera que torni el fill, mort a la guerra, del poema «Tornant a casa amb cotxe».

El món és fals, cruel i bell, i sobretot incomprensible, però se’ns presenta vestit d’estar per casa. Tot són insinuacions. Ningú no sap res.  «Només les fulles diuen la veritat.» En definitiva, com diu el poeta citant Wittgenstein, «El que és misteriós no és “com” sigui el món, sinó que sigui.»

Poemes en la pell i l’os: ni un mil·ligram de greix. Me l'imagino amb un cisell, tallant els versos, esberlant les corbes, fins que tot queda cantellut,  incisiu, clar. Arestes pures. Simic té una manera molt personal d’organitzar els versos, escapçant-los, i de jugar, especialment, amb l’estrofa, de manera que sovint els versos cauen els uns sobre els altres en cascada, amb ressons jazzístics, en un flux que es pot fer quasi hipnòtic.

Aquest dilluns podrem veure i escoltar Charles Simic al Palau, el poeta que parla de l’estranyesa de la persona en un entorn sovint hostil, per a qui el poema és «un acte de desesperació o, més aviat, una tirada de daus»: ironia, tendresa, frescor, sentit de l’humor i llum, una llum que pot fer mal, la llum de l’art contra la foscor d’un món incomprensible.

"Un resum": un conte de Virginia Woolf inèdit en català a Paperdevidre

https://pdvcontes.wordpress.com/2015/04/28/marta-pera/

Un resum

Virginia Woolf

traducció de Marta Pera Cucurell

Com que a dins feia calor i estava ple de gent, com que en una nit com aquella no hi podia haver perill d’humitat, com que els fanalets xinesos semblaven fruita verda i vermella penjada en les profunditats d’un bosc encantat, el senyor Bertram Pritchard va portar la senyora Latham al jardí.

L’aire lliure i la sensació d’estar fora de casa van desconcertar la Sasha Latham, una senyora alta, guapa, d’aspecte més aviat indolent, amb una presència tan majestuosa que la gent mai no s’hauria pensat que se sentia del tot inadequada i inepta quan havia de dir alguna cosa en una festa. Però era així; i estava contenta d’estar amb en Bertram, ja que podia comptar que, fins i tot a l’aire lliure, no pararia de xerrar. Si algú escrivís tot el que deia seria increïble ─no solament cada una de les coses que deia era insignificant en si mateixa, sinó que, a més, no hi havia cap relació entre els diferents comentaris. De fet, si  algú agafés un llapis i escrivís les seves paraules ─i la xerrameca d’una sola nit  hauria omplert tot un llibre─ ningú dubtaria, llegint-les, que el pobre home era intel·lectualment deficient. Aquest no era pas el cas, ja que el senyor Pritchard era un funcionari públic apreciat i company de l’Orde del Bany; però el que encara era més curiós era que invariablement queia bé a la gent. Hi havia alguna tonalitat en la seva veu, una mena d’accent emfàtic, una mena de llustre en la incongruïtat de les seves idees, una mena d’emanació de la seva cara rodona, rabassuda i morena, de la seva figura de pit-roig, alguna cosa immaterial, intangible, que existia i floria i es feia veure independentment de les seves paraules, de fet, sovint en contradicció amb elles. Això pensava la Sasha Latham mentre ell s’esplaiava sobre el seu viatge a Devonshire, sobre les fondes i les hostaleres, sobre l’Eddie i en Freddie, sobre les vaques i els viatges de nit, sobre la nata i les estrelles, sobre els ferrocarrils continentals i la guia Bradshaw, la pesca del bacallà, la pesca d’un refredat, la grip, el reuma i Keats ─ella pensava en ell, en abstracte, com una persona amb una bona existència, i el creava, a mesura que parlava, com si ell fos diferent del que deia, i aquell altre fos l’autèntic Bertram Pritchard, tot i que no es podia demostrar. ¿Com es podria demostrar que era una amic lleial i molt comprensiu i...? ─però llavors, com li passava sovint parlant amb en Bertram, va oblidar la seva existència i es va posar a pensar en una altra cosa.

La Sasha pensava en la nit, havent-se centrat una mica, després de mirar el cel. Tot d’un plegat va sentir l’olor del camp, la quietud tenebrosa dels camps sota les estrelles, però aquí, al jardí de darrere de la senyora Dalloway, a Westminster, aquella bellesa la va commoure  ─a ella que era nascuda i criada a pagès─, segurament pel contrast; allà l’olor de fenc surant en l’aire, i darrere seu sales plenes de gent. Caminava al costat d’en Bertram; caminava com un cérvol, amb els turmells flexibles, ventant-se, majestàtica, silenciosa, amb tots els sentits alerta, les orelles tenses, ensumant l’aire, com si fos una criatura salvatge, però perfectament controlada, gaudint del plaer de la nit.

Això, pensava, és la més gran de les meravelles; la conquesta suprema de la raça humana. On hi havia llits de vímet i bots de salze i pell remant per un pantà, ara hi ha això; i pensava en la casa seca, de parets gruixudes i ben construïda, plena d’objectes valuosos, formiguejant de gent que s’acostaven els uns als altres, s’allunyaven els uns dels altres, intercanviaven opinions, s’estimulaven mútuament. I la Clarissa Dalloway l’havia fet emergir en els erms de la nit, havia pavimentat el pantà amb lloses, i quan van arribar al capdavall del jardí (de fet era extremament petit), ella i en Bertram es van asseure en dues gandules i la Sasha va mirar la casa amb veneració, amb entusiasme, com si la travessés un raig d’or i s’hi formessin llàgrimes i caiguessin amb un agraïment profund. Tímida com era, però, i quasi incapaç de dir res quan la presentaven a algú inesperadament, i fonamentalment humil, sentia una admiració profunda per l’altra gent. Seria meravellós poder ser ells, però estava condemnada a ser ella, i només podia, d’aquesta manera silenciosa i entusiàstica, asseguda al jardí, a fora, aplaudir la societat de la humanitat de la qual ella estava exclosa. Li pujaven als llavis clixés poètics en lloança d’ells; eren bons i adorables, i sobretot valents, triomfadors sobre la nit i els pantans, els supervivents, la companyia d’aventurers que, assetjats de perills, navegaven.

Per alguna perversitat del destí ella no en podia formar part, però sí que podia estar allà asseguda i lloar-los mentre en Bertram xerrava, ell que estava entre els viatgers, com a mosso de cabina o mariner ras ─un que s’enfilava als pals, xiulant alegrement. Pensant això, la branca d’un arbre de davant seu va quedar amarada i saturada de la seva admiració per la gent de la casa; regalimava or. O es va posar dreta com un sentinella. Formava part d’aquella gallarda i bulliciosa companyia: un pal on onejava la bandera. Arrambat a la paret hi havia un barril, i també el va dotar de vida.

Tot d’un plegat en Bertram, que físicament era incansable, va voler explorar el terreny i es va enfilar en una pila de maons per mirar per sobre del mur del jardí. La Sasha també va mirar. Va veure un cubell o potser una bota. En un moment la il·lusió va desaparèixer. Tornava a ser Londres; aquell món vast, desatent i impersonal; autobusos, afers, llums davant dels edificis públics i policies badallant.

Havent satisfet la curiositat, i havent omplert, gràcies a un moment de silenci, les seves fonts efervescents de xerrameca, en Bertram va convidar el senyor i la senyora Tal a seure amb ells, i hi va portar dues gandules més. Tornaven a estar asseguts, mirant la mateixa casa, el mateix arbre, el mateix barril; però havent mirat per sobre del mur i havent tingut un flaix del cubell, o més aviat de Londres seguint el seu curs despreocupadament, la Sasha ja no podia esquitxar el món amb aquell núvol d’or.  En Bertram parlava i els Tal ─ni que la matessin no podia recordar si es deien Wallace o Freeman─ responien, i totes les seves paraules travessaven una boirina tènue d’or i queien a la prosaica llum del dia. Es mirava aquella casa Queen Ann seca, de parets gruixudes; feia esforços per recordar el que havia llegit a l’escola sobre l’illa de Thorney i els homes en bots de salze i pell, les ostres, els ànecs salvatges i la boira, però li semblava una qüestió lògica de desaigües i fusters, i aquella festa...:  res més que gent vestida d’etiqueta.

Llavors es va preguntar quina era la visió autèntica. Veia el cubell i la casa, meitat il·luminada, meitat fosca.

La Sasha va fer aquesta pregunta a la persona que, a la seva manera humil, havia creat a partir de la saviesa i el poder de l’altra gent. La resposta sovint arribava per accident ─sabia quan responia el seu vell spaniel perquè remenava la cua.

Ara semblava que l’arbre, despullat de l’or i la majestat, li donava una resposta; es va convertir en un arbre del camp ─l’únic d’un pantà. Ella l’havia vist sovint; havia vist els núvols rogencs entre les branques, o la lluna partida, enviant esclats irregulars de plata. Però quina resposta? Doncs que l’ànima ─ja que era conscient d’un moviment al seu interior d’una criatura que s’obria pas a batecs per escapar-se, que ella, provisionalment, anomenava ànima─ és desaparellada per naturalesa, un ocell viudo; un ocell posat allà dalt, en aquell arbre.

Però llavors en Bertram, agafant-la de bracet amb un gest familiar, ja que la coneixia de tota la vida, va observar que no estaven fent el que havien de fer i que tocava entrar.

En aquell moment, en algun carreró o en algun bar, va ressonar l’habitual veu asexuada, terrible, inarticulada; un xiscle, un crit. I l’ocell viudo, espantat, va alçar el vol i va dibuixar cercles cada vegada més amples fins que va ser (allò que ella anomenava la seva ànima) tan remot com un corb que ha alçat el vol espantat per una pedra que li han tirat.

Aquest conte és l’últim del llibre A Haunted House and Other Short Stories, un recull de contes de VW publicat, pòstumament,  el 1944.

Utopies desxifrades, utopies traduïdes

Últimes paraules, corredor de la mort, circa 2030 - Sharon Olds

Últimes paraules, corredor de la mort, circa 2030

Aquí, sóc un dels que van fer

el que diuen que vaig fer.

Mireu-vos ─em van concebre el mes

que vosaltres el vau votar─, mireu el tribunal

suprem a favor de la pena capital

i contra l’avortament. Em vau condemnar

a aquesta vida viscuda fins demà. I tota

la gent que he mort, ara serien amb vosaltres,

si m’haguéssiu deixat morir abans de respirar,

quan els meus pares necessitaven que morís.

¿Us hauria semblat més americà si

hagués sigut una defunció més pública,

com aquesta, si hi hagués hagut multituds televisades

corejant davant de la clínica, el cèrvix en

primer pla, en una pantalla a l’aire lliure,

el fetus, jo, d’u vuitanta,

lligat a la taula? No és que jo

hi pugui dir la meva ─no pas aquesta nit,

ni demà a les vuit

del matí, que seré un dels morts

per fi. Com m’ho he hagut de guanyar.

Sharon Olds, One Secret Thing

LLOANÇA DE L'OCIOSITAT - Anna Rossell a Núvol sobre "La gran caiguda"

“Les grans [guerres] tenien lloc, sense que se’n pogués veure la fi, per a nosaltres, els d’aquí, els occidentals, als països del tercer món; les petites, però, les teníem dins de casa, [...]. No, en el respectiu país propi era el temps de la guerra de veïns, [...]. Motius per a aquestes guerres: cap, ni el soroll, ni una altra llengua, ni una altra religió, ni un altre color de pell, sinó simplement el fet primordial de no poder sofrir l’olor de l’altre”.

Anna Rossell parla a Núvol de "La gran caiguda" de Peter Handke, Raig Verd 2014, traducció de Marta Pera Cucurell

http://www.nuvol.com/critica/peter-handke-lloanca-de-lociositat/

Diagnòstic - Sharon Olds - Dia del sentit de l'humor

No m'agraden gaire els "el dia de" ni els "l'any de" (ho confesso). M'agradaria que cada dia fos el dia de la poesia, i del llibre, i de la dona, i el dia per treballar per tantes malalties i problemes que tenim, que cada dia fos el dia de totes les coses importants. I avui, com tants altres dies, deixo aquí un poema de la Sharon Olds que m'agrada molt:

Diagnòstic

Quan tenia sis mesos, la mare va veure
que em passava alguna cosa.  Feia una expressió
que no havia vist en cap criatura
de la família, ni de la parentela,
ni del veïnat. La mare em va portar
al pediatre de les mans suaus,
un metge amb nom de peça de recanvi per a una roda:
Hub Long. La mare no li va dir què pensava
de veritat: que jo estava posseïda.
Aquella mirada estranya...
El metge em va agafar, va parlar amb mi,
de la manera com es parla amb les criatures, i la mare
va dir: Ara ho fa! Miri!
Ara ho fa! I el metge va dir:
Del que té la seva filla
se’n diu sentit
de l’humor. Oh, va dir ella, i se’m va emportar
a casa, on examinarien aquest sentit
i el donarien per incurable.

Sharon Olds, "One Secret Thing", traducció de Marta Pera Cucurell