diumenge, 8 de novembre del 2020
dissabte, 7 de novembre del 2020
Sylvia & Silvia
Sylvia Plath i Silvia Federici, dues escriptores ben
diferents ─l’una, poeta i narradora, l’altra, militant activista i assagista─,
a més del nom, comparteixen una visió del món i de la nostra societat lúcida i
crítica, que exposen, cada una a la seva manera. Coincideixen, per exemple, en
la denúncia de les pràctiques de mètodes agressius, suposadament terapèutics ─als
hospitals dels Estats Units, a la dècada de 1950, es van lobotomitzar unes 40.000 persones, majoritàriament dones─.
Federici ens obre els ulls presentant els fets. Plath els va patir en la pròpia
carn i en fa literatura.
«Des dels programes d’esterilització massiva implementats
al servei de l’eugenèsia fins a l’invent de les lobotomies, els electroxocs i
les drogues psicoactives, la història de la medicina ha mostrat sistemàticament
una voluntat de control social i una determinació per reprogramar els nostres
cossos insubmisos per fer-nos més dòcils i productives.»
Més enllà de la perifèria de la pell, Silvia Federici
«─Saps de què són, aquestes cicatrius? ─va insistir la
Valerie.
─No. De què són?
─Em van fer una lobotomia.
─I com et trobes?
─Bé. Ara ja no m’enfado. Abans, estava sempre enfadada. (...)
Ara puc anar a la ciutat, o a comprar, o a veure una pel·lícula, si m’acompanya
una infermera.
─Què faràs, quan surtis?
─Ah, no sortiré. ─La Valerie va riure─. Hi estic bé, aquí.»
La campana de vidre, Sylvia Plath
Bruixes, caça
de bruixes i dones, Silvia Federici
«Em vaig cargolar a l’extrem més allunyat de l’alcova amb
la manta sobre el cap. No era tant l’amenaça de l’electroxoc, el que em feia
mal, sinó la traïdoria descarada de la doctora Nolan. La doctora Nolan
m’agradava, me l’estimava, li havia servit tota la meva confiança en safata,
l’hi havia explicat tot, i ella m’havia promès, exactament, que m’avisaria amb
temps si mai m’havien de fer un altre electroxoc.
Si m’ho hagués dit la nit abans jo hauria passat la nit
desperta, naturalment, aterrida i plena de premonicions, però l’endemà hi
estaria conformada i preparada. Hauria
caminat pel corredor entre dues infermeres (...) amb dignitat, com una persona fredament
resignada a l’execució.
La infermera es va inclinar sobre meu i em va cridar pel
nom.
Em vaig apartar i em vaig arraulir més al fons del racó. La
infermera va desaparèixer. Sabia que tornaria, de seguida, acompanyada de dos
ajudants corpulents, i que em portarien, bramant i picant de peus, per davant
del públic somrient reunit al saló.
La doctora Nolan em va envoltar amb el braç i em va abraçar
com una mare.»
La campana de vidre, Sylvia Plath
diumenge, 6 de setembre del 2020
Peter Handke, l'escriptor que camina
Article sobre Peter Handke publicat a Núvol el 3 de setembre del 2020
"Escriu perquè dubta de les certeses, i ens fa dubtar. Autor que sempre se situa als marges i explora els intersticis, la solitud («No us queixeu d’estar sols, estigueu més sols encara»), la incomunicació, les indefinides fronteres entre realitat i ficció."
Podeu llegir l'article sencer aquí:
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/peter-handke-escriptor-que-camina-118979:
L'invent de les fronteres
Article sobre
Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, finalista del Premi PEN de traducció 2019
publicat a VISAT, núm 27, desembre 2019
http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/86/352/-/marta-pera-cucurell.html
"La novel·la aborda el que anomenem «la crisi dels refugiats». Com és característic de la tècnica narrativa de l’autora, a partir d’una història individual, que es desplega en altres històries, la narració assoleix una dimensió política, històrica, filosòfica i, en aquest cas, fins i tot mitològica. El protagonista del llibre és un professor de filologia clàssica que s’acaba de jubilar i tot d’un plegat té molt de temps ─i una vida més aviat rutinària─, i a partir d’una escena que veu a la televisió (una escena que hauria d’haver vist pel carrer perquè hi ha passat a tocar, però ni s’hi ha fixat) es comença a interessar per persones de diferents països d’Àfrica que han vingut a parar a Europa, en aquest cas a Berlín. Mitjançant converses de tu a tu, ens anem endinsant en la història d’aquestes persones, en les cultures africanes, en la història d’Europa, en què és Europa avui i en què som els europeus."
Les formes del verb anar
"L’interès d’aquesta novel·la rau en el fet que aprofundeix en un tema que veiem a les notícies pràcticament cada dia, lamentablement ─però només en veiem la superfície. La «superfície» és un concepte clau en el llibre. Evidentment, si parlem de superfície, insinuem, o amaguem, tot el que hi ha a sota."
Podeu llegir l'article sencer aquí:
http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/86/352/-/marta-pera-cucurell.html
Les formes del verb anardissabte, 6 de juny del 2020
Gestos
Diria
moltes coses del pare, però ara no és el moment d’explicar la història de
l’Albert ─ho faré en una altre lloc─, ni de fer una llista dels seus mèrits,
que tots sabem. Miraré de dir-ne alguna cosa essencial en poques paraules
L’Albert,
el pare ─en això coincidim tots─, es feia estimar. Des de sempre. Per tothom. Fins
al final. A la seva vida no hi trobarem grans gestes, però sí una munió de
petits ─i no tan petits─ gestos. Gestos d’amor. A la dona, als fills, a la
família, als amics ─que en tenia, en té, molts─, a la ciutat, a la comunitat
religiosa, a les lletres, a la cultura, al país. Els que el coneixíem sabíem
que sempre hi podíem comptar. No deia mai que no.
En un
altre lloc farem una relació de tota la seva obra escrita, de la seva aportació,
modesta però impecable, a les lletres del nostre país. Diguem només, que, a
part de la seva obra poètica i els contes, feia i donava generosament auques de
viatges, poemes d’aniversari, escrits de felicitació o del que calgués. I ho
feia per amor a l’art i a les persones, i no pas per sortir del pas ni com un
deure: sempre amb il·lusió i excel·lència. I sempre estava disponible per
corregir textos i resoldre dubtes lingüístics. Era el corrector de capçalera
per a la família, amics i coneguts. Fins els últims dies va regalar poemes a
les infermeres que el cuidaven. I ens oferia recitals de poesia improvisats en
què, segons convingués, podia dir, sencer!, el poema de Nadal de Segarra, o un
de Foix, d’Espriu, una tanka de Riba, una bestiola de Carner o de Pere Quart, la
tràgica Mujer con alcuza de
Dámaso Alonso... No fa gaires dies, quan ja li costava vocalitzar encara ens va
regalar, amb un fil de veu, uns versos de Rubén Darío, el poeta que li va
descobrir la poesia. Però els seus regals no eren nomes literaris. També feia i
regalava un plumcake boníssim, que a 89 anys encara preparava tot sol, després
d’haver anat a comprar els ingredients i haver pastat la farina amb la mantega
i els ous; últimament havia canviat la fruita confitada, que tant li agradava a
ell, per xips de xocolata, per fer contents els nets. En festes familiars i
socials, tot i que s’havia hagut de barallar amb un forn vell que no anava del
tot fi, el plumcake de l’Albert sempre triomfava.
“Ton
pare em va ensenyar català!” Quantes vegades
m’ha aturat algú pel carrer per dir-m’ho. Catalans de tota la vida que
de català ja en parlaven però que, després de passar per les classes de
l’Albert, tenien la sensació que ara sí que “en sabien”. Aquelles classes a l’Òmnium,
ja durant el franquisme: llum en temps de foscor, com bé ha dit en Toni Cabré.
A
mi em va encomanar la curiositat (la seva era colossal!), el gust per la
lectura ─ell no havia pogut anar a la universitat i la nostra era una llar
humil, però hi havia molts llibres i esperàvem amb deliri, cada quinze dies,
l’arribada del Cavall Fort─ i també el goig per saber el nom de les coses. El
pare ho sabia tot, quan jo era una nena. Recordo les caminades pels voltants de
can Maltes, a Canyamars, en què
m’anava dient el nom dels arbres ─l’alzina, el roure, el castanyer, la figuera
de les figues de coll de senyora (ara en diuen “de dama”), els avellaners del
camí de la font de l’Emità...─, i aquells noms tan flairosos de les plantes: la
farigola, el romaní, l’espígol, l’orenga, l’espernellac, l’arç blanc, el bruc,
l’arboç, el galzeran, el fonoll (al pare li agradava posar-se’n un branquilló a
la boca; jo li vaig imitar el costum, i després el va seguir la meva filla). Aquells
vespres d’estiu que, per la drecera plena d’ortigues i cuques de llum, anàvem a
buscar la llet acabada de munyir a can Llibre... I a la tardor, em descobria els
bolets, bons i dolents ─els rovellons i els pinetells, els rossinyols, les
pebrasses, els fredolics, els carlets, els mollerics, les trompetes de la mort,
la diferència entre l’ou de reig, i el reig bord o mataparents, els pets de
llop que feien fum quan els trepitjàvem─. I m’assenyalava els ocells ─la merla,
la garsa, el pinsà, el tudó, la puput, l’estornell, el gaig..., que jo, miop,
no veia bé, i potser per això encara no me’ls he acabat d’aprendre. Aquell
inventari de noms lluminosos i simpàtics que em descobria el pare de ben segur
que va servir per estimular el meu amor a les paraules i la dèria de saber el
nom de les coses. Tot i que ni les meves dots d’observació ni la meva
curiositat no arriben al grau d’interès insaciable que sentia l’Albert per
totes les coses ─persones, animals, llibres, pel·lícules, esglésies, monuments,
menjars, i, últimament, l’internet.
Quan
em pregunten si el pare ha tingut alguna influència en el fet que jo m’hagi
dedicat professionalment a la traducció, a part del que acabo de dir, i de les
lliçons de català que teníem a casa a l’hora de dinar o en qualsevol moment que
vingués a tomb ─vam aprendre les combinacions dels pronoms febles com un joc
més─, el pare també m’ensenyava, quan jo era molt petita, paraules i dites en
una llengua estranya i musical que ell havia après del mestre Marià Prat quan
feia el batxillerat, un escolapi que durant els primers anys de la postguerra,
tenia al seu despatx, que era al capdavall del passadís dels dormitoris dels
interns, a sobre d'una vitrina amb llibres, un porró i una tetera. Aquell
professor d'anglès deia als seus alumnes que el porró i la tetera eren les
banderes de Catalunya i d'Anglaterra disfressades. És ben possible que el meu
interès per les altres llengües i les altres cultures es desvetllés amb
aquelles històries.
I tots
aquests gestos els ha fet, literalment, fins se li han acabat les forces. I els
ha fet amb humilitat, sentit de l’humor, afecte.
Com
l’anècdota a la taula del menjador de la residència, una de les últimes vegades
que hi va seure, quan ja no li sortia la veu i li costava vocalitzar. Aquell
dia jo li feia d’intèrpret perquè es pogués comunicar amb les veïnes de taula,
que acabaven de saber que era poeta. “Sí que ho portava amagat”, diu una. L’Albert va fer un esforç
titànic per vocalitzar i treure veu: “És que soc de la poesia secreta!”. Va fer
mig somriure i va descansar de l’esforç.
Totes
vam riure. La poesia secreta. La poesia discreta, amable, tendra.
L’Albert
és i ha sigut una persona molt estimada perquè, amb els seus gestos, ell ha
estimat amb majúscules.
I guardaré
sempre la seva mirada, cada dia més clara, i l’últim gest, quan gairebé no li
quedava veu ni forces per moure els músculs de la cara: el seu somriure.
Marta
Pera Cucurell
Mataró, 7 de juny del 2019
diumenge, 24 de maig del 2020
Subscriure's a:
Comentaris
(
Atom
)