Tot llegint Katherine Mansfield - Susanna Portell

https://www.lavenc.cat/index.php/cat/revistes/L-Avenc/447/L-opinio/Bitllets/Tot-llegint-Katherine-Mansfield

TOT LLEGINT KATHERINE MANSFIELD
Susanna Portell
La traducció al català, publicada per L’Avenç, dels Diaris de Katherine Mansfield (trad. Marta Pera) és una ocasió per revisitar l’obra d’una escriptora que buscava, també, una “cambra pròpia” per escriure.

"És un esforç continu —la lenta construcció de la idea i llavors, davant dels meus ulls i sense que hi pugui fer res, la lenta dissolució."
Katherine Mansfield, Diaris

Tot és blanc, a fora. Ha nevat i fa molt fred. L’escriptori on acostuma a escriure l’ha traslladat a un racó de la cambra. Confia que li serà més fàcil fer-ho des d’aquí. De fet, n’està segura. Ha deixat de tenir la finestra, l’estúpida finestra, diu, al davant. Tanca els ulls i pensa en el que té a fora: neu blanca, pedretes, també blanques, il·luminades per la llum de la lluna, i silenci. D’aquí a poques hores, acomia darà l’any. La nit és preciosa. Blau i or, i tocs de campana de l’església, al fons. Des del jardí, veu una figura davant la finestra, esprement una taronja. La imatge pot ser tan rellevant com el desig d’escriure i de tenir diners aquest nou any. Sí, sent que l’espera una nova vida. Una segona cambra. Aquest cop desplaça la taula de cara a un racó. Des d’aquí pot veure les branques més altes de l’ametller i sentir el soroll del mar. A la taula hi té un gerro de geranis preciosos. És tan agradable el racó, que s’afigura asseguda a la branca d’un arbre. Sí, aquí podrà escriure. D’una forma especial, al vespre. Una tercera cambra. A la taula hi té margarides i una flor vermella. «Escriuré sobre margarides. Sobre la foscor. Sobre el vent —i el sol i la boira. Sobre les ombres.» Descobreix la increïble violència que pot arribar a tenir una branca grossa quan és sacsejada per la marxa de l’ocellet, la bellesa d’una corda enquitranada de l’amarrador del moll, després que el mariner l’hagi llençada, i a la Bellesa li preguntarà per què ha «de venir en una nit tan freda i fosca, de núvols feixucs i d’abelles amb el vol alterat?» Té por de tornar-se cursi si procura trobar les coses maques; anhela desesperadament escriure, però les paraules no li venen. «¿Demano alguna cosa més que relatar, recordar, refermar
me?» Ella és Katherine Mansfield, una dona que viu amb la malaltia i el pressentiment de la mort enganxats a l’esquena, però que és capaç d’estimar les petites coses, com ningú. Ella ens fa saber que l’alegria pot ser minuciosa i delicada, quan, sola, contempla la gent. I que la felicitat pot ser profunda, càlida i resplendent quan es recorda asseguda amb el seu germà en el banc rosa del jardí, l’únic banc de jardí ja, ara que ell ha mort. A la petita felicitat la podrà trobar una tarda de calor asseguda a la finestra d’una petita habitació, mentre s’escolen els últims raigs de sol per la persiana enrotllable. No més hi té un llit, una poma de cera i un rellotge de paret florejat. També li arribarà a través d’un gest, el de l’àvia quan li alçava la roba de llit per veure si tenia els peus freds i els embolicava «amb un jerseiet rosa més suau que la pell de gat». També en una imatge, la lluna plena penjada en una branca d’un arbre. Petites felicitats en un diari de solitud, malaltia, angoixa i profund amor. «Estic cansada, feliçment cansada. ¿Creus que les margarides estan feliçment cansades quan es clouen per a la nit i s’hi posa la rosada?» Una nit de novembre, una alegria feliç la vindrà a trobar. Serà després que el seu jo íntim l’hagi estirat i estirat fins a fer-la sentir que es queda de puntetes. Potser, com quan, internada en un balneari de Baviera, on la mare l’havia enviat després d’una sèrie de relacions sexuals escandaloses per a l’època, tasta la felicitat damunt el gronxador del jardí. En una pensió alemanya, així es titula el seu primer recull de contes. L’aire és agradable, i damunt seu, llisquen delicadament uns nú vols blancs. Les branques es mouen rítmicament i sonorament. «Em sentia tan lleugera, lliure, feliç... com una criatura! Volia treure la llengua al cercle de dones damunt l’herba que, acostant-se les unes a les altres, murmuraven mesquinament». En un altre relat, i sota un somriure dolç, haurà respost a La Senyora d’Idees Avançades: «—Sap una cosa?— vaig dir. A mi també m’agradaria escriure un llibre, sobre com és recomanable tenir cura de les filles, treure-les a prendre l’aire i mantenir-les lluny de les cuines!» La Senyora d’Idees Avançades li acaba d’assegurar que l’error que han comès com a sexe «és no adonar-nos que els nostres dons són per a donar-nos al món sencer... fem gustoses el sacrifici de nosaltres mateixes». En el mateix balneari, una altra dona s’haurà escandalitzat en descobrir que l’escriptora desconeix el plat preferit del seu marit, després de tres anys de casada. «Hi va haver una pausa. Tots em van mirar, fent que no amb el cap, amb les boques plenes de pinyols de cirera. —No és estrany que a Anglaterra es repeteixi la terrible situació de París —va dir la Vídua mentre plegava el tovalló—. Com pot esperar conservar el marit una dona si després de tres anys de casats no sap quin és el seu plat preferit?» Acabo, i ho faig amb Felicitat, un conjunt de relats escrits per Katherine Mansfield, després de ser-li diagnosticada una tuberculosi. «La veritat  és que quan estic asseguda sota un arbre, fora de l’abast de la vista, sento que em faria feliç de no tornar mai més», anota en el seu diari. Mentre busca desesperadament la curació de la tuberculosi, abraçarà la felicitat en un dels contes que donarà nom al seu segon llibre, Bliss. «Què es pot fer si es tenen trenta anys, i quan tombes la cantonada del teu carrer, t’envaeix, de cop, un sentiment de felicitat —d’absoluta felicitat!— com si, de cop, t’haguessis empassat un bocí resplendent del sol de cap al tard i cremés dins el teu pit, i enviés una petita pluja d’espurnes a cada una de les teves partícules, fins a les puntes dels dits del peu?» Ella és Bertha Young. Massa feliç, sí massa feliç, murmura mentre pensa en el seu marit i la seva filla petita. No s’han d’amoïnar pels diners, i al jardí de la seva casa hi té una preciosa perera que s’alça sota el cel verd jade de fons. D’amics, en té molts i són moderns. És just la classe d’amics
que vol. També té música i llibres a la seva casa, i una modista fantàstica i una cuinera que fa unes truites exquisides. Feliç, massa feliç, fins aquella abraçada caçada davant de la porta de la sala. Una perera, sí, preciosa com sempre, «i tan car regada de flor i tan tran quil·la». «—Oh, ¿què passarà ara?» —crida.» Retorno al diari i la veig caminant amunt i avall del jardí. Del vell fruiter del jardí cau una pereta rodona, dura com una pedra. Les mans seves i del seu germà llisquen per damunt l’herba fina i humida; ell n’agafa una i la frega amb el mocador. De petits, sortien a collir-les amb els paners de la roba; els agradava observar com s’escampaven fins ben lluny. Sí, fins a sota les fulles de les violetes i la gespa dels lliris podien arribar, després de rodolar pels esglaons del jardí. Tenien un color llampant, diu que d’un groc canari, i els pinyols eren negres com l’atzabeja. Primer en treien la cueta, després les xuclaven. Una mica d’amargor, tan sols una mica. Després, la delícia en forma de pinyol. Tot seguit s’asseien al banc rosa del jardí; ballava una mica i sovint estava cobert per la bava del cargol. Seien i gronxaven les cames. I menjaven peres... «—Però oi que és extraordi
nari, com era de profunda la nostra felicitat?, tan autènticament profunda, càlida, resplendent.» El 10 d’octubre, tres mesos abans de morir, haurà escrit en el diari: «Vull viure de manera que pugui treballar amb les mans, amb els sentiments i amb el cervell. Vull un jardí, una caseta, herba, animals, llibres, quadros, música. I a partir d’això, com a expressió d’això, vull escriure.» La malaltia avança. Les darreres línies sonen gairebé a comiat: «Tots tenim por, quan som en una sala d’espera. Però les hem de traspassar, i si l’altre pot mantenir la calma, això és tota l’ajuda que ens podem donar. Tot això sembla molt ardu i seriós. Però ara que m’hi he barallat, ja no ho és. Em sento feliç —en el fons. Tot està bé.»
Susanna Portell i Soldevila (Barcelona, 1965) és historiadora de l’art, i des de l’any 2006 és la responsable de la crítica d’art a L’Avenç.