Entre dos clars

diumenge, 6 de gener del 2019

Tot llegint Katherine Mansfield - Susanna Portell

https://www.lavenc.cat/index.php/cat/revistes/L-Avenc/447/L-opinio/Bitllets/Tot-llegint-Katherine-Mansfield

TOT LLEGINT KATHERINE MANSFIELD
Susanna Portell
La traducció al català, publicada per L’Avenç, dels Diaris de Katherine Mansﬁeld (trad. Marta Pera) és una ocasió per revisitar l’obra d’una escriptora que buscava, també, una “cambra pròpia” per escriure.

"És un esforç continu —la lenta construcció de la idea i llavors, davant dels meus ulls i sense que hi pugui fer res, la lenta dissolució."
Katherine Mansfield, Diaris

Tot és blanc, a fora. Ha nevat i fa molt fred. L’escriptori on acostuma a escriure l’ha traslladat a un racó de la cambra. Confia que li serà més fàcil fer-ho des d’aquí. De fet, n’està segura. Ha deixat de tenir la finestra, l’estúpida finestra, diu, al davant. Tanca els ulls i pensa en el que té a fora: neu blanca, pedretes, també blanques, il·luminades per la llum de la lluna, i silenci. D’aquí a poques hores, acomia darà l’any. La nit és preciosa. Blau i or, i tocs de campana de l’església, al fons. Des del jardí, veu una figura davant la finestra, esprement una taronja. La imatge pot ser tan rellevant com el desig d’escriure i de tenir diners aquest nou any. Sí, sent que l’espera una nova vida. Una segona cambra. Aquest cop desplaça la taula de cara a un racó. Des d’aquí pot veure les branques més altes de l’ametller i sentir el soroll del mar. A la taula hi té un gerro de geranis preciosos. És tan agradable el racó, que s’afigura asseguda a la branca d’un arbre. Sí, aquí podrà escriure. D’una forma especial, al vespre. Una tercera cambra. A la taula hi té margarides i una flor vermella. «Escriuré sobre margarides. Sobre la foscor. Sobre el vent —i el sol i la boira. Sobre les ombres.» Descobreix la increïble violència que pot arribar a tenir una branca grossa quan és sacsejada per la marxa de l’ocellet, la bellesa d’una corda enquitranada de l’amarrador del moll, després que el mariner l’hagi llençada, i a la Bellesa li preguntarà per què ha «de venir en una nit tan freda i fosca, de núvols feixucs i d’abelles amb el vol alterat?» Té por de tornar-se cursi si procura trobar les coses maques; anhela desesperadament escriure, però les paraules no li venen. «¿Demano alguna cosa més que relatar, recordar, refermar
me?» Ella és Katherine Mansfield, una dona que viu amb la malaltia i el pressentiment de la mort enganxats a l’esquena, però que és capaç d’estimar les petites coses, com ningú. Ella ens fa saber que l’alegria pot ser minuciosa i delicada, quan, sola, contempla la gent. I que la felicitat pot ser profunda, càlida i resplendent quan es recorda asseguda amb el seu germà en el banc rosa del jardí, l’únic banc de jardí ja, ara que ell ha mort. A la petita felicitat la podrà trobar una tarda de calor asseguda a la finestra d’una petita habitació, mentre s’escolen els últims raigs de sol per la persiana enrotllable. No més hi té un llit, una poma de cera i un rellotge de paret florejat. També li arribarà a través d’un gest, el de l’àvia quan li alçava la roba de llit per veure si tenia els peus freds i els embolicava «amb un jerseiet rosa més suau que la pell de gat». També en una imatge, la lluna plena penjada en una branca d’un arbre. Petites felicitats en un diari de solitud, malaltia, angoixa i profund amor. «Estic cansada, feliçment cansada. ¿Creus que les margarides estan feliçment cansades quan es clouen per a la nit i s’hi posa la rosada?» Una nit de novembre, una alegria feliç la vindrà a trobar. Serà després que el seu jo íntim l’hagi estirat i estirat fins a fer-la sentir que es queda de puntetes. Potser, com quan, internada en un balneari de Baviera, on la mare l’havia enviat després d’una sèrie de relacions sexuals escandaloses per a l’època, tasta la felicitat damunt el gronxador del jardí. En una pensió alemanya, així es titula el seu primer recull de contes. L’aire és agradable, i damunt seu, llisquen delicadament uns nú vols blancs. Les branques es mouen rítmicament i sonorament. «Em sentia tan lleugera, lliure, feliç... com una criatura! Volia treure la llengua al cercle de dones damunt l’herba que, acostant-se les unes a les altres, murmuraven mesquinament». En un altre relat, i sota un somriure dolç, haurà respost a La Senyora d’Idees Avançades: «—Sap una cosa?— vaig dir. A mi també m’agradaria escriure un llibre, sobre com és recomanable tenir cura de les filles, treure-les a prendre l’aire i mantenir-les lluny de les cuines!» La Senyora d’Idees Avançades li acaba d’assegurar que l’error que han comès com a sexe «és no adonar-nos que els nostres dons són per a donar-nos al món sencer... fem gustoses el sacrifici de nosaltres mateixes». En el mateix balneari, una altra dona s’haurà escandalitzat en descobrir que l’escriptora desconeix el plat preferit del seu marit, després de tres anys de casada. «Hi va haver una pausa. Tots em van mirar, fent que no amb el cap, amb les boques plenes de pinyols de cirera. —No és estrany que a Anglaterra es repeteixi la terrible situació de París —va dir la Vídua mentre plegava el tovalló—. Com pot esperar conservar el marit una dona si després de tres anys de casats no sap quin és el seu plat preferit?» Acabo, i ho faig amb Felicitat, un conjunt de relats escrits per Katherine Mansfield, després de ser-li diagnosticada una tuberculosi. «La veritat és que quan estic asseguda sota un arbre, fora de l’abast de la vista, sento que em faria feliç de no tornar mai més», anota en el seu diari. Mentre busca desesperadament la curació de la tuberculosi, abraçarà la felicitat en un dels contes que donarà nom al seu segon llibre, Bliss. «Què es pot fer si es tenen trenta anys, i quan tombes la cantonada del teu carrer, t’envaeix, de cop, un sentiment de felicitat —d’absoluta felicitat!— com si, de cop, t’haguessis empassat un bocí resplendent del sol de cap al tard i cremés dins el teu pit, i enviés una petita pluja d’espurnes a cada una de les teves partícules, fins a les puntes dels dits del peu?» Ella és Bertha Young. Massa feliç, sí massa feliç, murmura mentre pensa en el seu marit i la seva filla petita. No s’han d’amoïnar pels diners, i al jardí de la seva casa hi té una preciosa perera que s’alça sota el cel verd jade de fons. D’amics, en té molts i són moderns. És just la classe d’amics
que vol. També té música i llibres a la seva casa, i una modista fantàstica i una cuinera que fa unes truites exquisides. Feliç, massa feliç, fins aquella abraçada caçada davant de la porta de la sala. Una perera, sí, preciosa com sempre, «i tan car regada de flor i tan tran quil·la». «—Oh, ¿què passarà ara?» —crida.» Retorno al diari i la veig caminant amunt i avall del jardí. Del vell fruiter del jardí cau una pereta rodona, dura com una pedra. Les mans seves i del seu germà llisquen per damunt l’herba fina i humida; ell n’agafa una i la frega amb el mocador. De petits, sortien a collir-les amb els paners de la roba; els agradava observar com s’escampaven fins ben lluny. Sí, fins a sota les fulles de les violetes i la gespa dels lliris podien arribar, després de rodolar pels esglaons del jardí. Tenien un color llampant, diu que d’un groc canari, i els pinyols eren negres com l’atzabeja. Primer en treien la cueta, després les xuclaven. Una mica d’amargor, tan sols una mica. Després, la delícia en forma de pinyol. Tot seguit s’asseien al banc rosa del jardí; ballava una mica i sovint estava cobert per la bava del cargol. Seien i gronxaven les cames. I menjaven peres... «—Però oi que és extraordi
nari, com era de profunda la nostra felicitat?, tan autènticament profunda, càlida, resplendent.» El 10 d’octubre, tres mesos abans de morir, haurà escrit en el diari: «Vull viure de manera que pugui treballar amb les mans, amb els sentiments i amb el cervell. Vull un jardí, una caseta, herba, animals, llibres, quadros, música. I a partir d’això, com a expressió d’això, vull escriure.» La malaltia avança. Les darreres línies sonen gairebé a comiat: «Tots tenim por, quan som en una sala d’espera. Però les hem de traspassar, i si l’altre pot mantenir la calma, això és tota l’ajuda que ens podem donar. Tot això sembla molt ardu i seriós. Però ara que m’hi he barallat, ja no ho és. Em sento feliç —en el fons. Tot està bé.»
Susanna Portell i Soldevila (Barcelona, 1965) és historiadora de l’art, i des de l’any 2006 és la responsable de la crítica d’art a L’Avenç.

Reflexos i opacitats en Katherine Mansfield - Arantxa Bea

http://eltrapezi.com/katherine-mansfield-tots-els-contes/

REFLEXOS I OPACITATS EN KATHERINE MANSFIELD
ARANTXA BEA • 28 DE FEBRER DE 2018

Katherine Mansfield
Tots els contes
Traduccions de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Barcelona: Proa, 2018

Conta Pietro Citati que sota l’aparença de figureta oriental de Katherine Mansfield
(Nova Zelanda, 1888–França, 1923) —trencadissa, esquiva, summament discreta—,
bullia la criatura ardent i ansiosa que es mostra en el diari i en les cartes a John
Middleton Murry —el marit— i a uns pocs amics, com D. H. Lawrence. En realitat,
aquest exterior de porcellana acollia uns quants hostes: una personalitat narcisista,
enamorada de si mateixa, per a la qual les opinions i els desigs dels altres no
mereixien «ni la meitat d’atenció que els meus», amb cotes d’egocentrisme difícils de
superar, com quan a París, en plena Gran Guerra, no esmenta els bombardejos ni
els milions de morts i només es preocupa d’ella i del seu amor —o de la fantasia
romàntica de què es nodria en la distància. Hi ha una Mansfield irònica, mundana,
conversadora brillant: «Discutírem sobre Henry James i vaig considerar que K. M.
n’era il·luminadora», anota Virgínia Woolf en octubre de 1917; i una altra misantropa
que, de vegades, odiava la humanitat sencera i era cruel amb Ida Baker, la seva
amiga íntima —«la meua dona», en deia—, que la idolatrava i servia; Mansfield patia
atacs de pànic —tenia plena consciència de la fragilitat de les coses preuades— i
accessos de fúria; un difús sentiment de culpa l’embolcallava sovint. Li agradava la
representació, l’artifici, les màscares, els viatges, canviar de casa i de ciutat… Es
debatia entre l’esperit nòmada i apàtrida —només en certa mesura conseqüència de
la tuberculosi— i l’enyorança d’una «vida de veritat» no sotmesa a l’arbitri de vents i
marees imponderables. Probablement, l’escriptura fora una de les poques constants
a què aferrar-se.
Sorprèn la deliberada contenció de Katherine Mansfield perquè els seus relats no
s’impregnen de l’angoixa i el dolor que li causava la malaltia, sobretot a partir de
1917, durant els períodes creatius més fecunds; si de cas, com diu Citati, deixa que
s’hi filtri una ombra, «un eco llunyà»; hi ha la voluntat, explícita en els títols dels
llibres de maduresa, de copsar les iridescències de la felicitat: dies festius, reunions i
grans celebracions amb música, flors esplendoroses i plats exquisits; un goig sovint
a punt d’enterbolir-se per algun motiu —de dins o de fora— que grinyola i inquieta.
Excel·leixen els contes en què l’amenaça, tan real i ineludible com la decadència o la
mort, finalment no altera la bellesa; al contrari, n’és el contrapunt, el fons obscur
sobre el qual resplendeixen els contorns de la joia. Així, en «A la badia» per
exemple, Kezia —la xiqueta, en part reflex de l’autora— demana a l’àvia que li digui
que no es morirà mai, insistència que es dissol en un joc de pessigolles i «ni l’una ni
l’altra ja no recordaven a què es referia aquell “mai”». La mort accidental d’un home
que residia prop de la família Sheridan —però a l’altra banda de la carretera, en un
barri humil— fa perillar la sumptuosa «Festa al jardí» que tanmateix se celebra amb
èxit. L’emoció d’«El primer ball» s’entela quan un senyor gros i vell vaticina a la
jovenívola Leila que prompte es convertirà en una més de les dones gregàries i
xacroses que ja no dansen; però la mà d’un xaval de cabells arrissats la rescata i,
quan Leila torna a la pista, ha oblidat l’oracle impertinent.

Pietro Citati
La vida breve de Katherine Mansfield
Traducció de Mónica Monteys
Barcelona: Gatopardo Ediciones, 2016

Katherine Mansfield fou una experta a atrapar la volubilitat, les mutacions de l’ànim:
sovint un personatge en aparença satisfet es deteriora i, prop d’afonar-se, esquiva
l’entrebanc; això sí, l’individu final no és mai idèntic al de l’inici. Resulta deliciós
deixar-se arrossegar per l’engany i adonar-se a poc a poc que el senyor Reginald
Peacock, per exemple, no és exactament la víctima d’una muller capritxosa que sent
un «plaer maliciós» a despertar-lo cada matí, sinó que es tracta d’un professor de
cant tocat per «la vanitat, aquesta au llampant». De fet, els artistes, excèntrics i
pintorescos —d’algun, se’n diu que «dormir era la seva última troballa»—, són un
dels blancs preferits dels dards de l’escriptora, a més del seu propi gremi i de les
dones exquisides i modernes —però no maques— com la Rosemary Fell d’«Una
tassa de te»: «Eren rics, rics de debò i no només benestants, que sembla una
paraula feixuga i detestable, com les que fan servir els avis». Els dits de Mansfield
modelen jos més sincers i més falsos d’uns éssers que, en descobrir la insatisfacció
reflectida en la figura de l’espill, reaccionen sense escarafalls («Que absurda era la
vida —feia riure, simplement feia riure»); o senzillament una acció quotidiana —una
nena que entra al dormitori— interromp la inquietant indagació interior. L’autora
explora les grotesques cares ocultes que s’entreveuen en els gestos i les paraules
de la gent —un somriure massa llarg «es va convertir en una ganyota»—; això sí,
sempre mantenint-se a una sana distància de la dissecció psicològica i del juí moral;
de fet, per traçar els retrats més complexos recorre a metàfores i símbols, com l’àloe
«de fulles cruels» que pareix que s’enlairi i navegui a pesar de romandre tan aferrat
a terra que «hauria pogut tenir urpes en lloc d’arrels»; o la perera «alta i airosa tota
ella en flor», d’una bellesa tranquil·la, impassible a l’impacte de la traïció o la
infidelitat.

Natures mortes, estampes d’interior, objectes que semblen posseir una existència
aliena a la intervenció humana: una bossa com «un petit estomac», la llum que
«travessava els vidres de les finestres, entrava com un lladre…», «el silenci teixint la
seva teranyina flonja sense fi». I també famílies de vacances, un coronel difunt però
molt present per a les filles que n’han tingut cura des que són adultes —no és
estrany que, com recorda Jordi Cornudella en el pròleg, Thomas Hardy elogiés
aquesta peça excepcional—, institutrius que surten per primera vegada a l’estranger,
dones de companyia catòliques, vídues, un cambrer «molt afectat i que feia una fila
extraordinària de peix amb levita», una criada que prepara amb primor
bouquets mortuoris per a les senyores de la casa, l’amo d’una empresa que oblida la
pèrdua del fill mentre mira com una mosca tacada de tinta lluita per sobreviure sobre
el paper assecant, dos adolescents que es coneixen atzarosament en un vagó de
tren… Amb ressonàncies thekhovianes, aquestes narracions són com instantànies,
capturen unes hores, alguns dies dels protagonistes les vides dels quals continuen
en la penombra més enllà de l’última línia. Infatigable observadora, Katherine
Mansfield escrivia sobre tot allò que l’envoltava: cafès i parcs parisencs, l’excèntrica
teatralitat de la Costa d’Atzur, el hostes i les empleades d’una sòrdida pensió en una
vila termal alemanya; en algunes històries, evoca llocs de la infantesa a Wellington;
hi recrea la mare, l’àvia, l’oncle i el germà menor, la mort del qual al front francès el
1915 la marcà tan profundament que representà un gir cabdal en la seva
obra: Preludi, publicat pels Woolf en The Hogarth Press el 1918, inaugura l’etapa de
maduresa creativa.

Mansfield va morir jove, als 34 anys i deixà inacabats molts dels textos aplegats
en Un niu de tórtores; com explica Jordi Cornudella, dels cinc títols d’aquesta edició
completa, Felicitat i La festa al jardí són els únics que l’autora donava per bons; no
volgué reeditar mai l’obra de joventut En una pensió alemanya ni tampoc reunir en
un volum les narracions que, entre 1911 i 1920, havien aparegut en revistes i que
John Middleton Murry publicà en Una mica infantil. Diu Citati amb el seu aire
ampul·lós que Katherine Mansfield «posava les mans sobre l’essència del temps»;
en els seus relats, parla de les aparences i de la futilitat, transmet la complexitat de
les relacions entre individus contradictoris, inconstants i mutables. Segons el crític
italià, en 1922, ja prop de la mort, l’escriptora sentia que la seva vida havia estat un
error, que no havia sigut més que una comedianta; segurament la feblesa li havia fet
oblidar el que afirma un dels seus jos de ficció: «el penediment és una espantosa
pèrdua d’energia (…) no li pots donar forma; no et serveix per construir-hi res».
Aquests contes ens retornen una Mansfield «…envoltada d’aquell aire màgic
d’infant, l’encisadora sensació de viure sempre en una festa».

Katherine Mansfield o la felicitat esquiva - Alfred Mondrià

http://alfredmondria.azurewebsites.net/2018/07/07/katherine-mansfield/

Katherine Mansfield o la felicitat esquiva

7 de juliol de 2018

L’escriptora neozelandesa traslladà als seus contes una atmosfera inquietant, opressiva, on els conflictes apareixen sempre embolcallats d’una espessa boira, diluïts en l’atractiu de l’enigma i de l’equívoc. Combats i renúncies d’unes criatures presoneres dels seus somnis.

Katherine Mansfield
Tots els contes
Trad. Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Proa 2018

En els Diaris de Katherine Mansfield es troben poques referències a altres autors, però en breus comentaris s’entreveu de seguida el seu cànon exigent i hermètic. La debilitat per l’estil de Colette i els plantejaments narratius de Jane Austen, la seducció pel to i els temes del doctor Johnson i per la severitat de Samuel Butler, a més de reconéixer el mèrit de la llum indirecta amb què Dostoievski construeix els seus personatges. Henry James i E. M. Forster reben alguna de les seues arrapades, i sovint se sent en deute amb els versos de Walter de la Mare. Ara bé, és amb Txékhov amb qui li hauria agradat conversar al final del dia —”l’hora estranya en què la gent està una mica desenfocada”—, en una sala amb la llum verdosa dels arbres que s’agiten a fora, remarca l’autora amb veneració. Encara que la major part dels seus quaderns estan dedicats a la lluita extenuant i imperativa per a posar-se davant el paper, no deixar que les idees sobre un conte es dissolguen per la mandra o la paràlisi. Pràcticament totes les anotacions estan orientades a impregnar-se d’imatges, veus i sensacions que es puguen traslladar a les seues històries: repenjar-se a la barana d’un pont, veure passar barques, badar i capturar rostres desconeguts, atresorar un cel color d’albercoc encés a l’eixida del sol, o el xiulet desvergonyit d’una merla. Acorralada per la sentència de la tuberculosi o la ferida inesborrable de la guerra, Katherine Mansfield era víctima de somnis desassossegants i cícliques depressions —espantada en secret—, però estava convençuda que haver sofrit li havia ajudat a extraure una energia ferotge: no hi ha cap sentiment comparable a l’alegria d’haver acabat un relat, afirmava exultant. Una escriptura fidel, sobretot, als records de Nova Zelanda i a la certesa que tothom —fins i tot des de la derrota o la resignació— anhela ser feliç.

De fet, gran part de les narracions aplegades en Tots els contes estan presidides per la persecució ansiosa d’una felicitat evanescent i caduca. Cartes que s’esperen i no arriben, parelles que es retroben i voldrien parlar amb naturalitat, oprimits per la crispació i l’abatiment, per silencis ofensius (Psicologia). El desengany soterrat per frases tòpiques i la forma diferent amb què cadascú viu una mateixa situació (La lluna de mel). La burxada de l’amor provoca resolucions antiromàntiques, de vegades grotesques, amb escenes ombrejades d’un abatiment enigmàtic (El senyor i la senyora Colom). I en els escenaris més resplendents —La festa al jardí, El primer ball— sempre sorgeix un anunci profètic i descoratjador que distorsiona les il·lusions passatgeres. Katherine Mansfield recrea espais propicis als encontres, compartiments de tren, cobertes de vaixell o el moll d’un port, on les esperances i les frustracions conflueixen imperceptiblement. Com a contrapunt d’un paradís imaginat i mai descobert, alguns relats no estas exempts d’una crueltat intimidatòria. Dones indiferents al drama que escolten d’un personatge proper, preocupades tan sols en nimietats i en la seua agenda social (Revelacions), o la frivolitat obscena amb què és rebuda una confessió sincera d’amor (Un matrimoni modern). Amb La mosca —una de les millors narracions— l’escriptora aconsegueix polir i encaixar les peces que retraten la vulnerabilitat i, alhora, els aspectes més tenebrosos d’una ànima torturada.

Katherine Mansfield
Diaris
Trad. Marta Pera
L’Avenç 2018

En Katherine Mansfield el centre d’atenció es desplaça al llarg d’un relat, amb microseqüències puntejades de diàlegs, línies narratives enllaçades a través d’un cúmul d’impressions amb algun símbol —l’àloe que floreix cada cent anys, un núvol, la mar que bramula— que irromp enmig de descripcions de la natura i que es converteixen en el segell del seu estil. La mirada es fixa en objectes i gestos intranscendents, però que sumats proporcionen la clau per a mostrar-nos l’interior —pors, inseguretats, somnis— dels protagonistes. Molts contes estan confeccionats a partir d’evasives, situacions insinuades on tot sembla a punt d’esquinçar-se en qualsevol moment, amb la claudicació i l’eufòria a penes suggerits (La travessia). En aquesta delicada i persuasiva maquinària, els retrats estan perfilats amb una adjectivació agosarada, de relleus insòlits, amb marcats contrastos i girs inesperats, com en La lliçó de cant. Quan Katherine Mansfield s’acosta a un tema roent i incòmode, de seguida queda difuminat enmig d’un diàleg banal, d’una comparació sobtada. Algunes de les millors narracions arriben a un final en què, després de la tensió i d’intuir el conflicte, no tens cap garantia d’haver esbrinat allò que preocupa i atemoreix els personatges, com en l’excel·lent Les filles del coronel difunt.

Al costat d’aquestes criatures atordides enmig d’un remolí de passions, de vides exasperades que es deixen dur pel corrent d’una rutina que en el fons és una mena de refugi, Kaherine Mansfield destaca també per la seua capacitat d’ironia, amb retrats i caricatures que no defugen incisions ben profundes. Especialment, els contes que pertanyen a l’apartat En una pensió alemanya, amb personatges que parlen amb fatxenderia de cuina, de salut, dels fills. Una viuda retrau —amb altivesa aristocràtica— que la protagonista, després de tres anys, no sàpiga quin és el plat preferit de la seua parella, i una excursió al camp es converteix en una competició de diàlegs irrisoris, d’afirmacions categòriques i encarcarades (La senyora d’idees avançades). Els dibuixos guanyen en acidesa, amb un poeta procliu a versos sublims, un coqueteig que en realitat és una farsa, o en reproduir les mesquineses de les converses d’unes dones mentre prenen una cura d’aire sota els para-sols. “Ens vam atipar d’escàndols de casa bona amb una generosa capa de mantega”, assenyala la narradora entre acotacions i transicions escrites amb una maldat vidriosa i somrient.

En els relats de Katherine Mansfield ja s’endevinen la confusió i l’angoixa descrites —amb mordacitat descarnada— per Alice Munro, els sarcasmes inclements de Dorothy Parker o les existències fràgils i encadenades al dia a dia de John Cheever, a més dels recursos verbals i la simbologia esmunyedissa de Mercè Rodoreda. Com observa en el conte La Violet, les emocions “me les amago i només les trec molt de tant en tant, com si fossin pots d’una melmelada molt especial”, o bé cal assumir que darrere del cant alegre i estrident d’El canari només hi havia tristor. Malgrat tot, després d’una lluita pugnaç i reclosa en una mena de misticisme, Katherine Mansfield anotava amb placidesa poc abans de morir: “Em sento feliç —en el fons. Tot està bé”.

dimecres, 2 de gener del 2019

RES DE RES - HANIF KUREISHI

Mercè Pujol parla de Res de res de Hanif Kureishi a Sonograma Magazine

http://sonograma.org/art/res-de-res/

«L’he de recuperar. M’agrada, i necessito una dona que els altres homes m’envegin. Fins i tot actualment, una dona és el millor article de luxe; un diamant, un Rolls-Royce, un Leonardo a la sala de casa.»

Hanif Kureishi, a qui es coneix, molt especialment, pel guió de La meva preciosa bugaderia, que va dirigir Stephen Frears el 1985, crea una certa incomoditat parlant dels cobejats articles de luxe…
En la seva darrera novel·la, Res de res, editada per Anagrama, Kureishi explora la vida d’un home indòmit, en Waldo, que utilitza un llenguatge feréstec per explicar, en definitiva, que amb l’edat ho acabes perdent tot. Al capdavall, res de res.
«El temps és molt valuós per mi», diu el retirat director de cinema postrat a una cadira de rodes, i agafa els binocles per veure l’altra banda del carrer, com una mosca grassa al vidre de la finestra: «Des d’aquest palau de saviesa, faig fotografies i filmo desconeguts. Enregistro indicis de felicitat i núvols d’edredó de plomes. Qualsevol cosa que sigui poc prometedora.»
Waldo, quasi paralític i mort, se sent extremadament sol i, sabent que està al finals dels seus dies, creu que cal deixar-ho anar tot mentre caus. L’escriptor britànic, fill de pare pakistanès i mare anglesa, recrea un espai a l’entorn del narcisista Waldo, ocupat per un munt de personatges que, certament, tenen pocs escrúpols: les dones que ha estimat, la Zee, la Samreen, i l’Anita, l’Eddie, un periodista una mica curt de gambals, i els amics que no es queden gaire estona amb ell, perquè, com diu sarcàsticament en Waldo, morir-se realment espatlla la imatge personal.
Marta Pera Cucurell ha reeixit plenament en la traducció, utilitzant la llengua catalana amb bon gust, encerts remarcables i una gran eficàcia.

Text: Mercè Pujol

LES FORMES DEL VERB ANAR - JENNY ERPENBECK

http://sonograma.org/art/jenny-erpenbeck/

Marçal Borotau parla de "Les formes del verb anar" a Sonograma Magazine

A final de l’any 2015, en una de les trobades anuals que mantenim una dotzena si fa no fa de companys de la universitat, ens preguntàvem, havent llegit Gehen, ging, gegangen de la novel·lista i directora de teatre musical berlinesa Jenny Erpenbeck: quines conseqüències tindran les pràctiques, il·legals o abusives, dels estats colonials al llarg del segle actual?, quines són les històries de les persones refugiades?, què els espera als infants que s’amunteguen a les fronteres?
Més i més preguntes que no pas respostes… Ens sentíem interpel·lats, de forma dramàtica, per la novel·la de Jenny Erpenbeck.
En qualsevol cas, és un motiu de satisfacció que Angle Editorial hagi publicat en català aquella obra de la qual vàrem parlar tant i tant durant aquell sopar d’hivern.
Erpenbeck ens ha deixat un tast directe i evocador que ens ajudarà a comprendre millor l’hàbitat físic i psicològic dels refugiats a Berlín.
Marta Pera Cucurell, una traductora d’excel·lència, ens porta al català la novel·la Les formes del verb anar.L’autora se centra en la situació dels refugiats africans a Berlín, des de l’agost de 2013 fins a la primavera de 2014.
El protagonista és un professor de filologia clàssica jubilat, en Richard, un home solitari que, amb la tranquil·litat que li dona la jubilació, busca respostes als grans interrogants que els processos migratoris han originat a Europa.
A les notícies de la televisió expliquen que un grup de refugiats s’han reunit a Alexanderplatz, on es pot llegir en un cartell la següent frase: «We become visible.»
A partir d’aquell moment, en Richard, que es pregunta reiteradament qui són aquestes persones que venen a nosaltres i per què abandonen la seva pàtria, es posa en contacte amb els refugiats que viuen en tendes de campanya, barraques i veles a la plaça Oranienplatz.
Cal molta sensibilitat i empatia per tractar aquest problema que s’està convertint en moneda de canvi per canviar les bases de les democràcies modernes. Jenny Erpenbeck la té i, amb una gran agudesa, narra els vincles que en Richard estableix amb un grup d’africans, uns joves de Líbia, Ghana i Níger que li expliquen l’escassesa dels seus recursos, físics i psicològics. Sense adonar-se’n i mogut per una bondat que ell mateix desconeixia, en Richard es converteix en un assistent. Escolta, simpatitza, consola, comprèn i ajuda.
Val la pena afegir que l’any 2019, el llibre de Jenny Erpenbeck serà un contingut per als exàmens dels graduats de batxillerat de la Baixa Saxònia.

Text: Marçal Borotau

29 Desembre, 2018per Marçal Borotau a Angle Editorial