dimecres, 10 d’agost de 2011

El traïdor que volia ser fidel

El traductor literari és un personatge invisible que viu en terra de ningú, entre dos móns. O, més aviat, amb un peu aquí i un peu allà. I a més, és traïdor per definició: traduttore, traditore. La seva feina és aconseguir que els lectors llegeixin el text d’un autor que escriu en una llengua que ells no poden llegir –si la poden llegir faran més bé d’anar a l’original-- i que la lectura se’ls faci tan normal com si l’autor –suec, armeni o japonès-- hagués escrit el llibre en la llengua del lector, en el nostre cas, en català. I que aquest lector català pugui tenir les mateixes reaccions davant del text –intel•lectuals, estètiques o emotives—que el lector en llengua original.
El traductor literari, doncs, s’ha de fer invisible com a escriptor –com menys visible el traductor, més flueix la traducció—i donar forma a un text que no pot traduir literalment –ja que violentaria el geni de la pròpia llengua--, i on pot trobar girs, acudits i jocs de paraules que un cop traduïts han perdut tota la gràcia. Alhora, no pot fer un text explicatiu ni massa nostrat: s’ha de notar que l’autor prové d’un altre entorn sòcio-cultural –es faria estrany que del pastís que els nord-americans mengen per Halloween en diguessin panellets, posem per cas, o que un protagonista anglosaxó protestant digués que va a missa quan va a la celebració del seu culte. I si en un altre context digués que algú “no sap de la missa la meitat” o que “ha arribat a misses dites”?
El traductor ha de fer eleccions constantment, doncs, i arribar a un compromís on la traïdoria sigui mínima. Però si en tota traducció hi ha certa traïdoria, com es pot mantenir l’autenticitat d’un text? Es pot ser lleial en català a un autor que escriu en rus o en xinès?
Unes instruccions per fer funcionar una rentadora només es poden interpretar d’una manera i, per tant, només es poden traduir d’una manera. Fins i tot les pot traduir --de moment fins a un cert punt--, una màquina. Però en literatura ens movem en un terreny incert. Un text literari –com qualsevol obra d’art-- està subjecte a la interpretació del lector: ens movem en el món dels sentits, de les emocions, de la psicologia, de la filosofia, de l’estètica, de l’art, en definitiva. Cada lectura és, al cap i a la fi, una traducció. El meu Solitud no és el teu. I el traductor literari és, abans que res, un lector. La traducció és la lectura per antonomàsia i és –inevitablement—una lectura selectiva.
Diu, respecte a això, l’autora canadenca Margaret Atwood: “Tot el que pot fer un traductor –o si més no, el millor que pot fer—és crear un text paral•lel. Sempre difamarà, sempre mentirà. Però si és una bona traducció, transportarà el text a través de l’espai indefinit que separa un món d’un altre. I ajudarà el lector a fer la traducció realment necessària: la pròpia.”
El traductor ha de trobar l’equilibri entre no trair l’original i ser fidel a la seva llengua. Es pot? Sí, partint de la base que un bon traductor coneix a fons l’autor –o el tema-- que tradueix, és capaç d’una empatia camaleònica amb l’estil i el treball lingüístic de l’autor –de vegades fins al punt de l’enamorament--, té un sòlid coneixement, si pot ser mamat, de la llengua a la qual tradueix, i en domina els recursos. Els recursos de la llengua materna que tan bé expressa Nabokov --en el seu cas era la russa, que ell va haver d’abandonar per l’anglesa: “(...) el mirall deformador, el teló de fons de vellut negre, les associacions i les tradicions implícites... que l’il•lusionista nadiu, en un vol de faldons de frac, pot fer servir, amb el seu estil i la seva màgia, per transcendir el patrimoni.”
En català tenim molt bones traduccions, però també es publiquen bestsellers amb errors lingüístics a la primera pàgina (i, per tant, a totes les altres). Hi ha una sèrie de handicaps, justificables o no, que fan que no sempre les traduccions catalanes tinguin un nivell de qualitat acceptable. Sovint es dóna l’excusa a les presses amb què s’ha treballat per disculpar errors en una traducció publicada. És cert que els traductors catalans sovint hem de treballar amb presses per exigències editorials –la traducció catalana no pot sortir després de la castellana perquè seria una ruïna per a l’editor, i te l’encarreguen amb poc temps, etc. Les presses poden explicar errors ortogràfics o tipogràfics, feina del corrector, però mai un gir sintàctic no genuí, ni un castellanisme no justificat, ni una mala interpretació d’una frase. Un traductor amb ofici no accepta un encàrrec que no li garanteix prou temps per treballar-hi bé, o treballa de pressa i bé –a costa de la seva salut, potser, però no del text. Una altra dificultat important és l’estat de la nostra llengua, plena de castellanismes i d’anglicismes en segons quins registres o argots, que fa que de vegades sigui molt difícil trobar aquell equilibri d’autenticitat sense caure en la deixadesa –en perjudici de “la dignitat de la nostra llengua”, en paraules de Joan Solà-- ni anar a l’altre extrem i fer un text en bon català però tan encarcarat i postís, en un context determinat, que no se’l creu ningú.
De la mateixa manera que un actor desapareix com a individu per deixar el seu cos i la seva veu a un personatge, el traductor ha de desaparèixer en el text per deixar la seva llengua a l’autor perquè parli.
Autenticitat, doncs, des de la traïdoria –enamorada, si pot ser-- i la invisibilitat.

Marta Pera Cucurell

Article publicat a la revista Valors, febrer 2010


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada