dimarts, 16 d’agost del 2011

Matí de tardor
Un dia, quan era petit, em vaig trobar
un déu agonitzant. S’estava quiet
entre les ales esperant
que les ales
l’alliberessin. La humanitat és
pols; només els déus poden morir.
A l’alba, havia descendit
al cim d’un turó que ara tremolava
sota els batecs del seu cor. Només el cordó
del camí l’aguantava d’una peça. Al cel
de llevant budells fulgurants resplendien
entre els núvols. Vaig entendre
que un déu fa servir tota
la realitat com a cos
quan sofreix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que un ocell
no pot morir amb tanta intensitat.

- Gösta Agren -

1 comentari :

  1. salutació.
    hola marta acabo de descobrir el teu blog i estic doblement sorprès: una per veure que tens un blog molt interessant, t'aniré visitant mica en mica; l'altra perquè ets de mataró, com jo

    una salutació ben cordial
    joan

    ResponElimina