Mitjons desaparellats

Feia molt de temps que vivien en aquell calaix sense llei i alguna vegada havien provat d’aparellar-se amb algun altre desaparellat, però l’aparellament no havia durat gaire. A un se li foradava la punta per on sortia l’ungla del dit gros i a l’altre no, o descobrien que un era llarg i l’altre curt, i la cosa no acabava de funcionar. De petits havien anat a l’escola platònica dels mitjons, on els ensenyaven la història dels mitjons bessons presentada per Aristòfanes que afirmava que els mitjons es componien inicialment d’una punta doble per a deu dits, dues plantes i dos talons i una sola turmellera amb dos forats, però Zeus, temorós del poder dels mitjons, els va dividir en dues parts, condemnant-los a passar la vida a la recerca de l’altre mitjó per a la seva realització. De manera que quan aquell parell de mitjons desaparellats van descobrir que potser feien parella, van dir “A veure? Provem-ho!”, i es van aparellar. No se sap si van ser per sempre més feliços i van menjar anissos o si van sucumbir a la tan poc platònica i inexplicable però obstinada tendència dels mitjons a desaparellar-se. Se’ls ha vist alguna vegada, això sí, penjats en un estenedor prenent el sol, tots dos amb el taló esclarissat i un espurneig d’alegria als ulls.